L'estació fantasma de l'incendi sol ser refugi d'indigents

L'olor de cremat encara flota als voltants de la parada de Bifurcació-Vilanova hores després que se sufoqués el conat d'incendi que ha posat en escac la mobilitat sobre rails del centre de Barcelona. Fums, pudor i molts rumors sobre la vida que hi ha sota el pont del carrer de Tànger. Tot sembla irreal en una estació que no ha acabat mai de ser-ho. Fins que la brutícia de l'entorn agrest que l'envolta es torna testimoni definitiu que hi ha vida a l'estació fantasma. Maletes, parracs, bosses de plàstic i incomptables garrafes darrere el forat pel qual es pot accedir a l'interior del recinte ferroviari al costat d'un magatzem de begudes.

“Per aquest forat s'hi colen els indigents. Acostuma a ser gent jove, que poden passar per aquest forat arran de terra i saltar per les vies. Prefereixen fer-ho quan comença a fer-se fosc i se senten més segurs de les mirades dels veïns i allunyats de la pressió policial”, explica Manuel Marina, bon coneixedor de la zona com a guia de rutes turístiques ferroviàries i per tota la ciutat. “Aprofiten les instal·lacions d'una parada que no es va inaugurar mai malgrat estar gairebé enllestida: escales, part del mobiliari i, sobretot els permet arrecerar-se; per això hi ha roba i matalassos aquí dins”, relata Marina. “Dels espais ferroviaris abandonats de la ciutat, segurament és el més accessible”, destaca.

L'estació, ubicada en la línia de Barcelona a Manresa, entre Arc de Triomf i Clot-Aragó, no es va arribar a posar en marxa tot i culminar-se a finals dels 60, davant les discrepàncies de les autoritats sobre el seu futur “per tenir dues estacions grans tan a prop”, exposa l'enginyer de Camins Jordi Julià. Als 80, en el marc del pla de remodelació ferroviària es va aprofitar l'àmplia superfície de la parada “per fer un salt de moltó”, posar a diferent nivell dues línies, “en aquest cas les dues vies procedents de Mataró i les dues de la línia de Vic i Terrassa”, afegeix Julià. És l'única estació abandonada de tren a Barcelona. A la xarxa de metro, l'única fantasma és la de Gaudí, mentre que altres, com Correus o Banc només conserven restes de runa després d'obres de prolongació o eixamplament.

MAGATZEM I REFUGI

L'espai cobert i l'amplitud de les instal·lacions són terreny adobat per a part dels habituals d'aquesta zona del Poblenou, immigrants gairebé sense recursos, que en la majoria dels casos es busquen la vida a les naus abandonades de l'entorn. La majoria “emmagatzema ferralla i busca refugi” davant les inclemències del temps, explica Valeri Jutglar, que regenta un bar pròxim. “Però de tant en tant veus grups sortir del túnel cap a fora als matins; no sembla que sigui res permanent, sinó més aviat que ocupin el lloc de tant en tant perquè al veïnat es creu que van canviant el lloc on dormen”, explica. “Fa almenys dues setmanes que no en veig cap”, afegeix.

El marroquí Iassín, que pernocta i guarda la seva ferralla al local que hi ha just al costat de l'estació fantasma, també els veu desfilar “però només de tant en tant”. La versió de Valeri i de Iassín és compatible amb l'oferta per les autoritats municipals i Adif,  que diuen que no tenen constància d'un assentament estable en aquest espai. No en tenen els educadors de carrer, que coneixen bé el barri per les nombroses intervencions a les naus de l'entorn. Tampoc el gestor ferroviari ha rebut denúncies que hi hagi una comunitat estable a la zona. “Aquí és molt habitual el vandalisme grafiter i tot i ser evident que l'acumulació de runa demostra que hi ha gent que passa la nit aquí, jo no els he vist mai”, explica un membre de seguretat que opera a la zona.

PENÚRIES

Notícies relacionades

Indignació i atipament entre els usuaris de Rodalies

Una dècada de col·lapses

Inquilins fantasma a l'estació fantasma. “L'únic que sempre està per aquí és un senyor gran que té el seu espai en una espècie de parterre i es dedica a cuidar i donar menjar als gats del barri”, explica Paquita, una veïna. La dificultat de censar la comunitat itinerant que es deixa caure per l'estació és ben coneguda per Fundació Arrels i la resta d'oenagés que treballen amb els sense sostre de la ciutat. El seu director, Ferran Busquets, parla d'una estimació del voltant de 400 persones que  viuen en assentaments urbans per prop de 900 que passen la nit en caixers i espais semblants.

A Arrels no es dediquen a treballar amb els assentaments, però coneixen bé la realitat del carrer i saben que quan hi ha necessitat, unes instal·lacions abandonades poden ser una bona solució. Busquets apel·la just a aquestes penúries perquè l'incident ferroviari no s'utilitzi per “criminalitzar el col·lectiu”, sinó per a tot al contrari. “Això hauria de despertar la indignació dels que tenen més sort; tothom hauria de prendre consciència que ningú hauria de viure així”.