eSports: ¿Estàs preparat psicològicament per ser professional?

En els últims anys hem vist com l’esport d’elit digital, és a dir, els denominats eSports, han anat creixent exponencialment a tot el món. Sempre a diferent ritme, ja que a Espanya encara estem a anys llum de països com Corea del Sud o els Estats Units, el joc multijugador en línia ha anat separant-se gradualment de l’afició clàssica fins a arribar a competir amb el seu propi reglament. I de fet, no són poques les companyies de videojocs que fan servir tots els seus recursos en buscar la fórmula perfecta per al seu títol multijugador, deixant de banda les campanyes tradicionals en solitari –que segons els últims informes acaben un percentatge molt petit de jugadors– fragmentant així el mercat.

La tendència és clara: cada vegada són més els curiosos que salten dels seus videojocs preferits a les competicions ‘online’, buscant aliats en línia i organitzant-se en clans o grups per aconseguir el seu objectiu: ser els millors jugadors del món en un videojoc determinat. A Espanya comptem amb organismes com la Lliga de Videojocs Professional (LVP), la Superlliga Orange o l’ESL Master Espanya que donen forma a les necessitats d’aquest particular segment de la comunitat, amb grans esdeveniments, tornejos i premis que es disputen els millors jugadors del país.

Però... ¿com s’arriba a ser un jugador d’elit? ¿Quin és el camí a seguir? ¿Quins sacrificis s’han de fer per entrar en la competició professional? Des de fora, i a ulls de l’inexpert, pot semblar que aquest tipus de jugadors es passa el dia divertint-se davant de la pantalla. Els més classistes fins i tot es preguntaran quin tipus de feina és jugar a la videoconsola i com es regula la seva producció en l’àmbit institucional. Doncs bé, la realitat és ben diferent: els jugadors d’elit no juguen per diversió, sinó per feina, feina que, segons AEVI, va generar més de 14 milions d’euros l’any passat.

I aquí és on comença el dur i llarg camí del jugador professional. En la dècada dels 90, el psicòleg suec K. Anders Ericsson va plantejar la hipòtesi que per ser un mestre en qualsevol disciplina caldria dedicar un mínim de 10.000 hores a l’activitat. Això suposaria 27 hores diàries durant un any, una cosa materialment impossible. El mite de la mestria quantificada en hores ha sigut contrastat i rebutjat per diferents estudis actuals, però ens serveix per donar-li forma al tortuós camí de la perfecció.

Però imaginem que, realment, volem dedicar-nos al món del videojoc professional. ¿Què s’espera de nosaltres i com podem portar a terme una tasca tan titànica? Doncs bé, una mitjana de vuit hores diàries d’entrenament a un mateix joc, que es multiplica en períodes de competició; uns nivells d’estrès i ansietat homònims als dels esportistes d’elit quan es disputa un torneig; una dedicació gairebé exclusiva al mateix joc i, sobretot, molta tolerància a la frustració. I això només si ens fixem en la punta de l’iceberg.

I és que com passa en qualsevol competició o disciplina, els mitjans únicament ens ensenyaran els resultats, i no el procés, creant una bombolla de romanticisme al voltant de la comesa que no té a veure res amb la realitat. Els jugadors sembla que estiguin jugant al videojoc, quan en realitat estan dins amb tots els seus sentits: han de llegir al contrari, anticipar-se als moviments de l’equip rival i compenetrar-se a la perfecció amb els seus companys per obtenir un bon resultat a la partida. Els alts nivells de pressió que s’imposen els jugadors obliguen, en molts casos, a comptar amb assistència psicològica durant l’entrenament. L’autoexigència també és un indicador que, a nivell cerebral, els jugadors d’elit mantenen uns nivells de pressió per sobre de la mitjana. De fet, moltes retransmissions de partides –fins i tot les amistoses– entre clans compten amb més espectadors connectats que molts partits de futbol de la primera divisió espanyola.

No són pocs els jugadors que han vist la seva salut minvada per l’esforç que implica ser un esportista d’elit. L’assistència psicològica i l’estrès s’ajunta amb la necessitat imperiosa de portar-se bé amb els altres membres de l’equip. Les picabaralles o tocs entre companys tenen un impacte directe dins de la partida, i qualsevol pas en fals pot portar-nos a la derrota, una derrota vista per centenars de milers de persones i que poden arribar a convertir-se en veritables lloses per a la salut mental del jugador.

El camí és dur, molt dur, i més tenint en compte que la mitjana d’edat dels jugadors professionals és, en comparació amb altres col·lectius, molt baixa. Els més petits poden tenir-ho més «fàcil» al no comptar amb les obligacions de la vida adulta, però, tot i així, els riscos són evidents. No és fàcil compaginar una vida sana amb una activitat obligatòriament sedentària: els nutricionistes o l’esport –ara sí, físic– són imprescindibles dins de la rutina del jugador d’elit, ja que és fàcil oblidar-se del nostre propi cos quan estem enganxats a una activitat mental.

Notícies relacionades

Microsoft reestructura la compra d’Activision Blizzard a la recerca de l’aprovació dels reguladors

Microsoft i Activision Blizzard prorroguen la seva fusió, la més gran en la història dels videojocs

No és estrany, arran de l’exigència del medi, que s’hagin destapat casos de dopatge dins del joc professional. El consum d’estupefaents o fàrmacs per millorar la concentració i els reflexos del jugador poden ser vies de fuita còmodes per als jugadors menys ètics. I, malgrat que aquests comportaments estan durament castigats, no deixen de ser un reflex de l’esgotament i la fatiga mental a què molts s’exposen cada dia.

Queda clar que el camí per convertir-se en professional no és fàcil, malgrat que des de l’òptica externa pugui semblar un camí de roses o, almenys, no tan dur com podria ser la feina en una obra. No obstant, la realitat darrere de la competició d’elit és molt més complexa i plena de perills del que pot semblar a simple vista. Si sabem gestionar això, ja no només com a jugadors, sinó també com a éssers humans que dediquen part de la seva vida a una comesa, la nostra travessia per l’esport d’elit digital serà més fructífera. Si ens quedem exclusivament amb els luxes i la fama que suposa ser un campió, els premis en metàl·lic i el reconeixement mediàtic, probablement la caiguda cap a l’abisme també serà d’elit.