Pols metàl·lica a l'estació de l'Atlètic

Un senzill experiment acredita la based’un dels temors que s’han accentuat entre els treballadors del metro de Madrid des que va esclatar la crisi de l’amiant: les partícules metàl·liques en suspensió de l’estació Estadio Metropolitano. EL PERIÓDICO les ha buscat, i les ha detectat entre els viatgers, al vestíbul que utilitzen diàriament per anar i venir de la feina, o els caps de setmana, quan van als partits del Atlètic de Madrid, ja que aquesta és l’estació que dona accés a l’estadi Wanda blanc-i-vermell.

N’hi ha prou amb ajuntar tres imans domèstics de mitjana potència, cobrir-los amb un plàstic fi i passar-los molt a prop dels racons i mobles del vestíbul. Les partícules metàl·liques dipositades al llarg del dia a l’estació s’hi queden enganxades, i impregnen el mocador després de netejar els imans, com s’aprecia en el vídeo.

La pols va ser recollida sobre un armari i en una motllura metàl·lica aparentment nets, després del pas dels treballadors de la neteja. En l’alumini recentment netejat les partícules no es veuen a simple vista, però hi són i s’enganxen a l’iman.

Taques negres

Els últims esdeveniments de la crisi de l’amiant al metro de Madrid, amb la mort d’un malalt i la detecció d’un nou afectat, desborden la inquietud dels treballadors del suburbà madrileny per una doble via: d’una banda, parades parcials de protesta per la insalubritat de les condicions de treball; de l’altra, remarcant en les seves converses les històries en què fonamenten els seus temors. Històries com aquesta.

L’estació Estadio Metropolitano, de la línia 7, és moderníssima, però en la plantilla de Metro de Madrid s’ha convertit en una destinació que evita tothom qui pot, ja que a la instal·lació l’afecta un mal estrany: tot i que passin per allà el doble de brigades de neteja que a les altres, fins a quatre al dia, i tot i que ofereixi a la vista un aspecte enlluernador, per tots els racons de l’estació s’hi diposita una fina capa de partícules de metall la procedència de la qual s’ignora.

La pols metàl·lica no és amiant. Es tracta d’un material perceptible amb el tacte i a simple vista als llocs de poc accés. Fonts de la plantilla d’aquesta estació relaten com, en àrees no transitades, accessibles només als treballadors, la pols és tan abundant que, al passar-hi, a terra es queden marcades les petjades. En dies d’especial incidència d’aquesta pluja metàl·lica –perquè no tots els dies són iguals–, abans de l’arribada de les brigades de neteja amb els aspiradors, el terra es torna relliscós. Uns dies més que d’altres, una boirina de pols es fa visible a les boques de túnel.

Aquesta pols en suspensió provoca problemes de manteniment. Les tripes de les màquines expenedores de bitllets i les dels torns d’accés han de ser netejades amb més freqüència que les de les altres estacions, com ha pogut comprovar EL PERIÓDICO ‘in situ’. I les cintes de niló separadores es carreguen d’una espècie de sutge. Però no és carbó, sinó metall en trossos petitíssims, el mateix que es diposita a les oficines i vestidors, a les taquilles i fins i tot als ganxos metàl·lics dels penjadors.

Va ser, de fet, en una taquilla, on els treballadors van comprovar la intensitat del fenomen, ja que un d’ells s’hi va deixar un iman i va aparèixer, l’endemà al matí, un cercle fosc de partícules metàl·liques enganxades a la xapa. Metro de Madrid va encarregar un informe científic al laboratori IPROMA el 2016.

Notícies relacionades

Es busquen 3.500 operaris de Metro de Madrid per descartar que estiguin enverinats

Un mecànic del metro de Madrid malalt per amiant demanarà 400.000 euros

L’estudi, del qual va informar EL PERIÓDICO, ressenya que, la pols “malgrat netejar-se diàriament, i de realitzar-se neteges integrals de més consistència, torna a aparèixer”. Aquesta pols està formada per plom, zinc i altres metalls considerats d’“elevada toxicitat”, però els autors de l’anàlisi van concloure que “no se n’han trobat elevades concentracions que puguin suposar un risc d’exposició laboral”.

Un integrant de la plantilla de l’estació, que va sorprendre EL PERIÓDICO quan realitzava la prova, replica recelós: “Pot ser que no passi res per respirar-lo una estona, però que els teus pulmons respirin això vuit hores diàries i 260 dies a l’any no ha de ser gens bo”.