No són hores per a una estrena

Aquest primer capítol va estar dedicat íntegrament al problema de l’habitatge a Espanya. No cal dir que per a una bona part dels ciutadans, especialment de la gent jove, es tracta d’una preocupació amb una solució realment difícil a curt termini, malgrat que l’article 47 de la Constitució inclou el dret de tots els residents del país a "gaudir d’un habitatge digne i adequat, la qual cosa obliga els poders públics a promoure les condicions necessàries i a regular el sòl per impedir l’especulació". Vostès m’han de disculpar perquè sempre que llegeixo aquest article de la Carta Magna se m’acostuma a escapar el pipí del riure que em fa. O de la pena.

Alguna cosa no ha funcionat bé per aquests verals quan fa unes quatre dècades (als anys 80) resultava més o menys normal que un jove adquirís un habitatge de propietat. No obstant, ni és la meva missió endinsar-me en aquesta problemàtica ni soc un especialista en inversions ni en construccions. Així que deixem-ho estar. Torno a la tele.

Recordo que després de Nadal vaig escriure un bitllet, aquí a EL PERIÓDICO, en què posava èmfasi en l’anomenat prime time (la franja horària en què hi ha més gent mirant la televisió, que continua sent entre les 21 i les 23.30); el prime time és una terminologia televisiva dels directius dels operadors que només els interessa a ells mateixos. No va servir de res avançar que el programa s’emetria després del prime time de La revuelta.

Notícies relacionades

El prestigi del no

Un assassinat entre famosos

Crec que estrenar un programa com el de Tamayo, de 73 minuts, no hauria de començar quan falten 20 minuts per a les dotze de la nit (aquesta va ser l’hora oficial d’arrencada) per acabar, com a mínim i sense interrupcions promocionals, a la una de la matinada.

Al final, però, el resultat de l’experiment, perquè de fet va ser això, un experiment, va ser el següent: un 8% d’audiència. Per a una estrena, decebedora; per a la productora, preocupant; per a la cadena, una vergonya. Sens dubte, indignant.