Els americans, sempre per davant

Dimarts va tancar la temporada El hormiguero i ben aviat ho farà La revuelta. Durant aquest exercici tots dos han disputat un competitiu primer trimestre amb constants anàlisis, comparatives, i competicions particulars que van arribar a la disputa entre els dos del minut a minut.

Passades les festes nadalenques i a partir de gener, aquestes comparatives es van deixar de publicarun cop les victòries en termes d’audiència van començar a ser diàries i aclaparadores per al format anomenat prime time que capitaneja Pablo Motos des de fa 19 anys.

El famós prime time és el moment televisiu que habitualment reagrupa l’univers més gran de persones possible que estan veient la tele. A Espanya se centra entre les 22.30 i les 23.30 hores. Tots sabem que qualsevol reclam publicitari en aquesta franja és el més car del dia.

Un gran amic meu, a qui conec des de fa anys, té una productora de televisió; digue’n productora, o digue’n persona amb un ordinador portàtil, dues cames i quatre idees. Tot i que a poc a poc ja veurem si s’amplia el negoci, una productora comença amb això; un portàtil. I el meu amic (de qui no faré públic el seu nom perquè és conegut, però especialment perquè és el meu amic) va presentar una idea d’un programa setmanal que encaixava perfectament en l’estil d’aquesta cadena generalista. Endevinin-la.

Notícies relacionades

‘El día después’, amor pel futbol

Sarah Santaolalla i els fatxes

Al presentar la proposta, un responsable de la casa li va dir: "¡No!"; "Però, ¿com que no?", va dir el meu amic. I li van contestar: "És que estem buscant un access". Li van caure a terra. Els dos. L’access és aquella franja horària que precedeix el prime time i que se sol utilitzar com a ganxo. És clar: si aquest access té més repercussió que el prime time, el normal és allargar l’espai a poc a poc.

A banda del prime time i de l’access, existeixen el late night, que indica que el programa acaba tard; el dating –un format de cites tipus First Dates–; el reality, com La isla de las tentaciones, i als 90 anomenàvem sitcom a sèries setmanals gravades en plató, com Médico de familia (amb Emilio Aragón i Lydia Bosch) i Estació d’enllaç (amb el gran Josep Maria Pou). La influència de la nomenclatura nord-americana és tremenda, i per aquí interessa més complicar i omplir els discursos d’anglicismes que fer-ho tot més senzill i anomenar-los "programes", a seques.