Quan parla un polític

Com li agrada una càmera a un polític. Fa mesos vaig advertir en aquesta columna que habitualment existeix una part de la classe política que mira permanentment el monitor del Congrés. És a dir, el senyal principal que s’envia des del Parlament cap a l’exterior; cosa que sovint passa en altres dependències autonòmiques i fins i tot en consistoris locals.

Estan tots pendents mirant amunt, al pla que està punxant el realitzador, per comprovar si estan sortint bé i sobretot com apareixen. El pitjor, el que està rematadament malament, és que quan es veuen retiren la seva vista del monitor per fer veure que no estan mirant i simulen seguir el debat. O en el pitjor dels casos: somriuen. ¿Però quin joc de nens és aquest?

És possible que no ho sàpiguen perquè a més ningú els hagi advertit del fet que no apareguin en directe és sinònim que no estiguin punxats, però el seu primer pla el poden estar gravant perfectament en el control. I allà es llegeix tot. Estaria bé que s’oblidessin d’això, que és molt ridícul.

Existeix una cosa encara més grotesca. Apareix un polític en escena, comprova que davant seu hi ha uns quants periodistes i llavors s’atura i es dirigeix a fer unes declaracions. Una cosa que en l’argot periodístic es coneix com una carxofada: una compareixença no prevista al carrer, als passadissos del Congrés, etcètera... Bé, la seva presència no està prevista per a la premsa, però ell sap que si s’atura en pocs minuts apareixerà en els mitjans i sens dubte ja té una al·locució preparada.

Notícies relacionades

Sobral no torna a Eurovisió

Anem de dret a l’extinció

I passa així: enmig d’un discurs, tot i que ningú els qüestioni res, es realitza una pregunta a ell mateix. Un exemple: s’ho fa venir bé per dissertar sobre economia i s’autopregunta: "Jo li podré defensar a vostè que la nostra economia va malament", i s’autocontesta: "Miri, perdoni: jo el que prefereixo és que sobretot sigui real i que sigui justa". Però... ¿com que "miri, perdoni"? ¿A què venen aquestes preguntes, que ningú els ha fet, quan a més ell mateix ja sap la resposta? ¿I a qui li demana perdó? ¿Què els passa? ¿A qui responen?

Hem avançat molt però en el fons seguim en plena època romana, on el poble pensa que hi ha fòrums on es debaten coses importants, mentre els polítics miren els monitors i es fan preguntes que ningú els fa.