Creu de Sant Jordi

Ho poden qualificar com un detall egoista per la meva banda, però l’única certesa consisteix en el fet que ara estic escrivint i, potser amb un altre editor, no ho estaria fent. Es tracta de la certesa de la ignorància.

El director d’EL PERIÓDICO, Albert Sáez, em va proposar l’octubre passat presentar per segon any consecutiu la gala del Català de l’Any i va llançar un suggeriment perquè entre tots donéssim una volta als habituals parlaments de personalitats que es fan des d’un faristol. Això implicava anar abandonant els discursos habituals i convertir-los en un distès diàleg a tres a les cadires d’un bar entre un servidor i els premiats (Estopa), el president de la Generalitat (Salvador Illa) i el matrimoni Moll-Sarasola. Tot això generaria un to més pròxim i menys institucional amb la distància i la rectitud que genera el faristol...

Notícies relacionades

Sandra Barneda

L’ascensor i el temps

Em va semblar bé, de manera que vam pujar a la planta 4 de l’edifici de Prensa Ibérica i ens vam reunir tots quatre. Allà Javier Moll em va preguntar: "¿De què vols que parlem?" I la meva resposta va ser: "Prefereixo preguntar jo de què volen que parlem". La contestació que vaig rebre va ser la que qualsevol periodista espera d’un responsable: "Pregunta’ns el que vulguis". Amb aquesta resposta i durant la gala vam estar conversant entre deu i dotze minuts. I només va ser això.

Això de la Creu de Sant Jordi és una mica com els premis Ondas, només que en lloc d’una emissora privada els concedeix el Govern de la Generalitat. En l’àmbit radiofònic jo he llegit la mateixa persona (que no el va rebre un any) maleir l’egocentrisme de qui l’atorga, per canviar per complet el discurs l’any següent (en el cas que el rebi) i desfer-se en elogis a la Ser per rebre un premi tan valuós. Mirin, jo sempre vull premis i, si no és possible, que els el donin als meus caps.