Olmos guanya el Camba

L’escriptor Alberto Olmos ha guanyat el premi Camba de columnisme. La columna amb la qual ha obtingut 10.000 euros parla d’un Madrid precari i rústic que va a viure als baixos i treu la cadira plegable a la porta mentre creixen els gratacels. He rebut aquesta notícia amb alegria, perquè Olmos és un columnista envejable i una de les poques persones de qui em fio.

Fa quinze anys va presentar la novel·la El talento de los demás a la llibreria on jo treballava a les ordres de Diego Pita. En aquella època, com que jo tenia ganes de ser novel·lista i Olmos m’avançava deu anys i quatre llibres publicats, em vaig quedar xerrant amb ell després de la presentació i li vaig preguntar moltes coses i vam fer una copa i després una altra, i fins ara.

Mentre escric això, els seus fills juguen amb els meus al jardí de casa meva, i compartim capçalera i fòbies i maldecaps. Cada vegada que els altres reconeixen el talent d’Olmos, jo tinc la impressió que un gram d’honestedat ha caigut a la balança del món literari.

Es guanya la vida dient la veritat i hi arriba amb les paraules. M’ha dit alguna vegada, sobre el seu mètode d’escriptura, que una frase afortunada li indica per on va la columna que escriu i el que pensa, i que es limita a seguir l’eco i posa els dits sobre les tecles fins que el text li aclareix les idees. Així assoleix paradoxes i veritats ètiques, acudits agres i adjectius increïbles.

Algú poruc podria confondre la seva honestedat amb la valentia o la temeritat, però s’equivocaria, perquè Olmos no és necessàriament l’home més valent de la professió, sinó que és un escriptor amb una ètica que coincideix per complet amb la seva estètica. No obliga les seves paraules a seguir el camí i el ritme que a ell li interessen, sinó que va al darrere seu.

Notícies relacionades

El Mundial de Clubs a la televisió

Sánchez, com Joe Rígoli

Com que no té posat, durant aquesta llarga amistat he hagut de parlar bé d’Olmos davant gent tan acostumada a moure’s als salons de ball que interpreta l’absència de ritme com a hostilitat. Davant qualsevol crítica a la seva actitud parca o absència d’alegria, he argüit que un no es pot acostar a una persona com aquesta des de la inseguretat o la necessitat de validació.

Hi ha qui intenta semblar bo però que és dolent, qui intenta semblar dolent però que és bo, però Alberto Olmos no intenta semblar res: es limita a exigir la teva franquesa i et nega la salutació si detecta el contrari. No acceptaria un premi que no mereixés.