La crítica de Monegal: Les formigues també van al vàter

Per donar més realisme havien abocat dins de les tasses un líquid groguenc, com si les formigues Trancas i Barrancas hi haguessin orinat abans de col·locar-les en escena. A mi em sembla que es tractava –amb bon criteri– de l’acreditat desinfectant Lejía Conejo. Però, simulant ser una pixada, feia el fet. Aquest cop visual no és una cosa que no tingui explicació, com deia Motos. Crec que és un intent de transcendència artística, segurament pretenent emular aquell urinari que va exposar Marcel Duchamp a Nova York el 1917, o aquella escena dels comensals sopant asseguts sobre lavabos, que va escenificar Buñuel a ‘El fantasma de la llibertat’ el 1974.

Notícies relacionades

Emporti-se’n dos, per si de cas

¿Quina és la presència del català a les plataformes de ‘streaming’?

El problema és que l’art, avui dia, és incompatible amb la tele. Comprenc Motos i la seva inofensiva necessitat de fer una cosa vistosa i sorprenent. Ho intenta també, per exemple, quan li regala un cotxe a la criatura que endevini quants musclos hi ha en una llauna de musclos. Però són exercicis innocus. No tenen l’empenta, l’energia, la potència, que caracteritza l’art quan és autèntic. És possible que això dels vàters que es gronxen en l’aire, simulant estar pixats per dins, sigui una manera de cridar de Motos. És possible que de sobte li hagi sobrevingut un rapte de protesta. Momentània, això sí, tampoc ens passem. Però ha quedat curt.

Quan ha col·locat els vàters suspesos del sostre hauria sigut formidable que hagués pujat en un i s’hagués posat a evacuar. Una llarga i generosa evacuació pel pandero. Que s’hagués desbordat el recipient i s’hagués escampat molt el contingut. Una cosa colossal i alhora horrorosa. Una catarsi per la via més primària: l’expulsió televisiva excrementícia. Això s’acostaria a l’art de Duchamp, sí. No es preocupi Motos per nosaltres. Sabem el que és posar-nos davant de la tele i acabar corrent cap a la dutxa.