L’auge i la caiguda

Locomía: odis, traïcions, addiccions i guerra entre vanos

Movistar Plus+ estrena aquest dimecres la docusèrie de tres episodis sobre el famós grup dels anys 80 i 90

Locomía: odis, traïcions, addiccions i guerra entre vanos

MOVISTAR PLUS+

4
Es llegeix en minuts
Marisa de Dios
Marisa de Dios

Periodista

Especialista en sèries i programes de televisió

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Qui va viure els anys 80 i 90 segur que recorda Locomía, aquell acolorit grup de quatre nois vestits amb maxivanos, muscleres XXL i sabates de puntes afilades. En una època en què Espanya lluitava per modernitzar-se i obrir-se al món després de la Transició, aquesta ‘boy band’ amb una estètica trencadora de toreros ‘glam’ va omplir les pistes amb el seu transgressor estil, les seves vistoses coreografies i els seus enganxosos ‘hits’. Però darrere dels seus aires de festa i llibertat s’ocultava una història de picabaralles, odis, traïcions, addiccions i homofòbia digna d’una telenovel·la. «El millor culebró mai ballat», com el ven Movistar Plus+, que aquest dimecres 22 de juny estrena la docusèrie ‘Locomía’, on dissecciona l’auge i la caiguda del grup, arran d’una guerra amb el productor que va impulsar la seva carrera en la música.

Els mateixos excomponents de la banda són els que porten la veu cantant al llarg dels tres episodis que componen la sèrie documental. Surten, per exemple, els primers membres, com Xavi Font (el fundador i líder absolut); el seu germà, Luis Font (el primer ros de la banda); l’holandès Gard Passchier i Manuel Arjona, que recorden els anys de bogeria, desfasament i desmelenar-se a les discoteques d’Eivissa, abans de saltar a la fama a la resta del país. «Ho compartíem tot. Érem com una comuna, però sense ser ‘hippies’», rememoren de l’època en què eren la imatge de la discoteca eivissenca KU, tenien una parada on venien els seus dissenys i li van regalar a Freddie Mercury unes sabates acabades en punta que va lluir en un dels seus últims videoclips, ‘I’m going slightly mad’.

Però també tenen molt pes en el relat altres integrants que anirien sumant-se a l’aventura substituint altres companys, com Carlos Armas i Juan Antonio Fuentes, que hi serien presents en els anys de més èxit del grup. «Per mi, el primer repte va ser fer que el públic s’assabentés de qui era cada un, amb tota la gent que hi havia allà», explica Jorge Laplage, director de la docusèrie, rodada en col·laboració amb Boxfish.

De «dictador» a «traïdor»

Una altra figura clau en la història de Locomía que apareix en aquest treball és José Luis Gil, el productor i mànager que els va convèncer per abandonar Eivissa i mudar-se a Madrid per llançar discos d’èxit com ‘Taiyo’ i ‘Loco Vox’, i amb qui Font manté una cruenta guerra des de fa dècades. Tots dos s’acusen mútuament d’haver propiciat la mort del grup. «Font va ser un traïdor», diu un; «Gil era bastant dominant i dictador», carrega l’altre, que va convèncer els membres de Locomía perquè prescindissin dels serveis de l’empresa de Gil, que els va portar a judici i va crear un altre grup amb el mateix nom. Així, hi va haver un moment en què hi havia dos Locomía funcionant alhora, enmig d’una batalla legal.

Guerres a part, hi ha algunes dades que revela la docusèrie que no tenen desperdici. Com que Gil va ser el que va posar la veu a la tornada de la cançó més famosa de Locomía, aquella memorable «Disco, Ibiza, Locomía. Moda, Ibiza, Locomía. Loco, Ibiza, Locomía», per a disgust dels integrants del grup; o que van escriure una cançó lloant Gorbatxov que van fer arribar a l’ambaixada de l’URSS, que els va confirmar que li havia gradat molt al llavors líder de la ‘perestroika’. I que els membres de la banda tenien directrius molt marcades per no revelar que eren homosexuals. «L’ambigüitat és comercial. La definició del sexe en un projecte musical limita el grup al qual et dirigiràs. El grup gai no era comercial i, a més, les noies eren les que movien els discos», continua justificant en el dia d’avui Gil, la companyia del qual va incloure frases al contracte com aquestes: «El maquillatge que utilitzarà el grup mai podrà excedir el que és considerat lògic, dins d’una estètica masculina».

Notícies relacionades

«Darrere de tot aquell ‘brilli brilli’ i d’aquella posada en escena que tant cridava l’atenció, et trobes que hi ha gent que s’ho ha passat molt malament amb aquesta història, que és molt humana i complexa», resumeix Laplagia, que destaca com un grup com Locomía era perfecte per poder explicar l’evolució d’Espanya en els anys 80 i 90. «Van ser molt trencadors en l’estètica, però també en el terreny musical. Perquè, al cap i a la fi, va ser un dels primers grups que es va basar en la música electrònica, en el house, en la música que llavors era ‘underground’ i que de sobte van saber comercialitzar», afegeix el director.

Guerra entre germans

Altres testimonis que apareixen en la docusèrie i que valoren l’aportació de la banda són els de Lurdes Iribar, que va col·laborar en el disseny del vestuari i en els cors; l’escriptora Valeria Vegas (l’autora del llibre de la Veneno); el periodista Ramón González Férriz; el productor musical Miguel Ángel Arenas, ‘Capi’; Fernandisco, i Antonio Albella i Pablo Robledo, dos dels integrants del grup alternatiu amb el mateix nom que va fundar José Luis Gil quan ja havia emprès la batalla judicial contra els membres de la formació original i en què, per cert, també hi havia el germà de Xavi Font, Luis Font, el que proporciona més material a l’intens culebró Locomía.