El Bundó i la Soto

D’una banda, el presentador Xavier Bundó, amb una taula, tres cadires i dos convidats (Gemma Nierga i José Corbacho), diverses teles d’ornament i una pantalla que mostrava imatges d’arxiu. Resultat: una quota mitjana de pantalla d’un 7,1%, una xifra que va ser molt per sobre del partit de futbol de la selecció espanyola emès en català, que el va precedir, i que va arribar a un 3,2%. No fa falta res més: ni un regidor, ni arrencar amb aplaudiments del públic, ni un concurs final, ni un monòleg divertit, ni un reporter al carrer... No cal.

Amb el segell de Minoria Absoluta, s’emparen noms del gremi extraordinàriament contrastats, com Paco Escribano (idea original), que comparteix producció executiva amb David Felani i Guillem Sans, el mateix Manel Lucas al guió i Enric Lucena a la direcció. Veure Nierga i Corbacho rient-se de la infància que van viure va ser molt reparador. Bundó va debutar a la pantalla i a mi em va fer l’efecte que feia anys que presentava el programa.

Després li va tocar el torn al programa Temps enrere, amb Montse Soto a la presentació. Ella sola i una pantalla de fons. Sense convidats. Res més. Aquest primer capítol tenia per títol El naixement d’una veu, i no només va vorejar l’excel·lència la veu de Soto sinó també la seva dicció. Sense productora externa: un 4,7%.

Notícies relacionades

Coses que em passen mentre miro la tele

Doncs no va ser en directe

Estem passant per l’edat daurada dels documents del passat. Viaje al centro de la tele, un programa al qual presta la veu Santiago Segura, va firmar l’estiu passat a La 1 de TVE uns grans registres d’audiència, sense oblidar el magnífic muntatge, molt ben resolt a més per part del director, Pedro Santos. Durant els últims anys hem vist a Teledeporte diferents edicions anomenades vintage amb programes especials dirigits per Paco Grande en els quals hem disfrutat de l’arxiu de RTVE i d’episodis rescatats del No-Do.

Ara mateix gaudim d’una gran visibilitat de l’edat daurada dels documents del passat. El blanc i negre està de moda. La nostàlgia sempre ven i el valor dels arxius és incalculable. Valorem aquest patrimoni d’imatges i incorporem-lo a la nostra memòria col·lectiva.