Una cara bonica

Dia Internacional de la Dona Reflexos violetes a la tele. Aquest any, més violeta que mai. A Liarla Pardo (La Sexta) una taula de dones juntament amb Cristina. Voldria ressaltar-ne una en particular. Patricia Rodríguez Barrio, directora general de l’Elx Club de Futbol. ¡Ah! Interessant. Una dona amb un altíssim càrrec directiu en un microcosmos tradicionalment, gairebé exclusivament, masculí. Cristina li va demanar que expliqués alguna anècdota, algun moment meditable, paradoxal. Patricia va esbossar un irònic somriure i va dir: «En la meva primera reunió directiva (tot homes menys ella, gairebé segur) el primer que vaig sentir va ser aquesta exclamació “¡Vaja, per fi una cara bonica!”. És a dir, el meu currículum no va interessar en absolut. Sembla que l’únic que jo aportava era una cara bonica». ¡Ah! La cosificació de la bellesa com únic atribut femení, com advertia aquí mateix, a EL PERIÓDICO, divendres passat, Sandra Sabatés, amb una gran punteria. Efectivament. Aquesta anècdota viscuda per Patricia comporta un doble fons: donat que el teu currículum no interessa, ni les teves aptituds, has de fer el doble esforç d’haver de demostrar que vals per al càrrec i que no ets allà només per això, per ser una cara bonica.

NÉIXER I PARIR A WAD-RAS .– En la seva saga de visites carceràries, Jordi Évole s’ha aturat aquesta setmana a Wad-Ras, una presó de dones. Una reclusa deia: «Vaig néixer aquí. La meva mare estava aquí tancada i em va parir aquí. Jo també he tingut aquí, a la presó, dos dels meus fills. De petita em preguntava: ¿per què mai he tingut una mare que em porti a l’escola? ¡No vull aquesta vida per als meus fills!». Estic seguint amb gran escepticisme aquesta nova temporada d’Évole. No li veig el punt de profunditat ni de transcendència que pretén amb el seu periple carcerari, en un intent d’emular, sense èxit, aquella Cuerda de presos que va realitzar fa 25 anys Jesús Quintero.  Però aquesta visita a Wad-Ras per fi ha tingut un sentit. Aquesta reclusa que va néixer entre reixes i que també ha parit entre reixes no és una anècdota. És un fet transcendent. Si els nens no són culpables dels pecats dels pares, ¿per què els condemnem a néixer en un penal? És molt canalla que el primer que vegin els ulls d’un nadó a l’arribar a aquest món sigui a la seva mare, i a ell mateix, envoltats de reixes i de filats amb punxes.