Daniel Grao: «Per un fill un és capaç de fer coses que mai sospitaria»

 Daniel Grao (Sabadell, 1976) el solem veure en papers dramàtics, i això que assegura que té una vis còmica encara per explotar. Ho podrà demostrar, tot i que lleugerament, a Hit, la sèrie que està rodant per a RTVE. Però mentre aquesta s’estrena, el veiem patir cada dimarts a Antena 3 a Perdida, ficat a l’adolorida pell d’Antonio Santos. L’actor català, que té un currículum televisiu que fa caure d’esquena, ens ha fet patir últimament amb les seves grans interpretacions, cada una a la seva manera, a La catedral del mar (A-3 i TV-3) i La catedral del marGigantes Ara només falta que ens faci riure. Ell ho està desitjant. 

Torna a interpretar un d’aquests papers tan intensos i dramàtics els que ens té acostumats. 

Quant a drama i intensitat, sens dubte.

El seu personatge és un pare coratge 

En el guió estava una mica dibuixat com a més heroic, però m’interessava fer un tipus normal. De fet, tot i que m’agradava el viatge heroic, l’aventura que viu, m’he recolzat molt en la por, en el temor que pateix una persona que es troba en un context així.  

L’Antonio és un tipus normal. Casat i amb una nena de 5 anys. Però segresten la nena a la platja i el seu món s’enfonsa.

Totalment. La seva dona s’havia dedicat a buscar una pista, alguna cosa, però no havia trobat absolutament res. I se separen. Però 10 anys després, quan ja han armat la seva vida, ell rep un e-mail que vincula el segrestador de la nena amb la presó colombiana. I llavors d’un manera gairebé kamikaze, tot i que després descobrirem que no ho és tant, perquè hi ha un petit pla, es fica allà. I farà tot el possible per aconseguir informació. 

Vostè també va emprendre un viatge: va estar moltes setmanes de les 23 de rodatge a Colòmbia. No és una situació tan dura com la del seu personatge, per descomptat, però imagino que una miqueta sí.

Sí que han sigut uns quatre mesos intensos. Tot i que per a un actor això ajuda molt, perquè s’estableix un cert paral·lelisme amb el teu personatge, ja que, com ell, et trobes en un context desconegut, en escenaris en els quals fins i tot hi ha certa perillositat.

¿Certa perillositat, diu?

No ens ha passat res quan hem rodat a Bogotà, però en ocasions ho hem fet custodiats per militars. I, després, com que no vas a casa teva després del rodatge, no reseteges, perquè estàs 24 hores en contacte amb l’equip i ficat en el teu personatge. Tot i que, insisteixo, això en el pla actoral ajuda molt. 

Gairebé tot els escenaris són exteriors.  I els interiors són naturals. Més real, impossible.

Sí, no hi ha plató. Vam fer tots els flashbacks a València i després ens vam traslladar a Colòmbia, a Bogotà, a rodar les escenes que corresponen a quan Antonio Santos viatja allà i entra en aquesta presó colombiana.

Com li passa a Antonio, tot ha sigut molt nou per a vostè. També treballar amb actors llatinoamericans que no coneixia.

Per a mi, el viatge d’Antonio Santos com a espanyol a la presó colombiana tenia un paral·lelisme, perquè de sobte tenia davant a actors que no coneixia, amb cap altra manera de fer, amb un altre llenguatge. Tot i que Iñaki Peñafiel, el director de Perdida, que s’encarregava també del càsting, estava més preocupat, perquè no acabava de trobar actors, ja que allà treballen d’una altra manera. Però al final ho va aconseguir i després ens vam entendre perfectament. Jo, particularment, amb Adriana Paz, actriu mexicana que ja havia treballat a Espanya. Vam fer molta germandat.

Perdida es presenta com unPerdida thriller

Sí. Hi ha una mica de tot. El tret de sortida és molt en clau de ‘thriller’, però, sobretot a partir del tercer capítol s’obre a molts altres escenaris i personatges que, a priori, no saps què tenen a veure amb la trama central. Tot i que després descobreixes que tot està relacionat d’alguna manera.  Però sí que és cert que per a mi el motor que mou el meu personatge és un impuls, una qüestió emocional. I sí que hi haurà acció en la sèrie.

En alguna ocasió ha declarat que per a vostè aquest guió és màgic. ¿En quin sentit?

Sense entrar en detalls, per qüestions personals d’anys enrere, no de primera mà, però sí de prop, conec el món de la presó. I quan de sobte m’arriba l’oportunitat d’interpretar aquest personatge i viure en primera persona tot això, és com una cosa que la vida em regala. Quan vaig llegir el guió, vaig sentir que tenia un material que podia aportar al meu personatge.

Vostè, com a pare de dos nens, un de 6 anys i un altre de 10, imagino que comprèn perfectament l’Antonio.  La seva bogeria. ¿Què faria vostè pels seus fills?

Jo crec que, com qualsevol pare, faria el que fos. És que com l’amor als fills no hi ha res. Tot aquell que és pare ho sap. No es pot comparar. El que no faria per mi ho faria per ells.

¿Arribaria fins aquest límit al qual arriba el seu personatge?

Des de la comoditat que tot va bé és fàcil dir-lo, però sí que és cert que per un fill un és capaç de fer coses que mai sospitaria. 

¿I pels seus fills faria alguna sèrie o pel·lícula del gènere de la comèdia, perquè la poguessin veure? Perquè els seus treballs no solen ser gaire apropiats per a uns nens. I vostè ho està desitjant.

[Riu] És veritat, tot i que ara estic gravant una sèrie per a TVE...

¿Hit

No és comèdia en realitat, perquè ens fiquem al món de l’ensenyament, amb uns vàndals per a qui jo faig una mica de germà gran, perquè soc el pedagog i terapeuta. És una sèrie que dona peu a parlar de droga, de pornografia, d’abusos sexuals...  Però el meu personatge és una mica gamberro, amb la qual cosa, sense arribar a fer comèdia, ja no és una sèrie tan intensa ni tan dramàtica.

Parlant de personatges intensos, un recorda el del pare del protagonista a La catedral del mar. Tot i que el súmmum va ser el deLa catedral del mar Gigantes.

És veritat. Però, d’altra banda, tinc sort de fer coses molt diferents, com el dolent dolentíssim en la sèrie ‘Gigantes’ i després el pare coratge a ‘Perdida’. El que sí que és cert és que tenen relació tots amb la intensitat i el dramatisme. I jo ja tinc ganes de fer comèdia.

¿Per deixar-se anar i mostrar la seva vis còmica, que segur que la té?

No dubti gens ni mica que la tinc [riu].

Això mateix diu un altre actor català, Pablo Derqui, que sempre dona vida a personatges turmentats. Ell jura que és molt divertit.

[Riu] Sí, i és veritat. En dono fe, en dono fe. Però et veuen en un drama i ja està...

Últimament ha rodat una superproducció com La catedral del mar

Fixi’s que això que sigui un projecte gran un actor no ho nota tant.  Tu has de fer una escena, amb els teus companys, igual que si fos una cosa petita, i no penses en el que està costant ni si estàs treballant a casa o fora.

¿I TV-3 ja queda lluny? Excepció feta de La catedral del mar

Sí que queda lluny. Vaig començar a Barcelona fa molts anys, però després van sortir cosetes a Madrid...

¿Cosetes? I ara no para. Ni ho podria sospitar quan als 19 anys feia de ‘stripper’.

[Riu] Amb allò em pagava l’escola d’interpretació. Perquè a casa sempre em van donar suport, i em van dir que si volia estudiar això, que endavant. Però hi havia alguna cosa d’amor propi en mi, de dir: per si de cas no surt bé, que mai m’ho puguin retreure. 

No deixa de ser interpretació. Quina pena que no el truquessin per a Toy boys

[Riu] Exacte.

Notícies relacionades

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

Eleccions a Euskadi: dama de 90 anys i no se’n perd ni una

Almenys, a veure si el veiem fer aviat comèdia.

Vinga. A veure si és veritat...