Ana Pastor "Em qüestiono més com a mare que fins i tot com a periodista"

Finalitzades les temporades de 'El objectivo''El objectivo' i '¿Dónde estabas entonces?', Ana Pastor (Madrid, 1977) passa l’estiu aprofitant al màxim el temps amb els seus fills, si l’actualitat l’hi permet. Fa unes setmanes, feia un curs a la Universitat de Barcelona sobre com combatre les 'fake news'.

Vostè lidera Newtral, una empresa que, entre altres coses, s’encarrega de detectar les ‘fake news’ per a companyies com Facebook. ¿Com ho fan? 

S’hi ha d’invertir temps i talent. Per al discurs polític, el nostre equip de verificació està format per 12 periodistes que escolten diàriament durant quatre i sis hores de tot el que diuen els polítics en entrevistes, rodes de premsa, xarxes... D’això s’ha de distingir el que és veritat o mentida basant-nos només en dades, no en opinions. Però a més de política, n’hi ha molts d’altres temes que es viralitzen.

¿Es pot ser infal·lible? 

Ningú ho és. Però els filtres que hem establert, verificant coses que es poden contrastar i no opinions, fan que el marge d’error es redueixi. I quan no ho tenim no som categòrics i diem: ‘T’expliquem el que sabem d’aquest tema’. Sempre em pregunten qui verifica al verificador. Evidentment, la gent, a qui li donem les dades perquè després en tregui les seves conclusions.

S’ha convertit en una de les periodistes de referència, cosa que també comporta ser el focus de moltes crítiques. ¿Com ho viu? 

Sempre dic que s’ha de tenir la pell de rinoceront. El que demano és que se’m jutgi per la meva feina. No hi ha una motivació estranya darrere de cada paraula. No crec en les teories de la conspiració ni aplicades a mi ni a ningú. L’encerto i m’equivoco, com tots, i si tinc un error m’agrada que m’ho diguin perquè de les crítiques s’aprèn. 

¿Ha patit moltes vegades les pressions polítiques?

Moltes. Recordo a TVE un polític del PP a qui anava a entrevistar i, just abans, em va enviar un missatge advertint-me del meu futur si li preguntava per certs temes. Després va passar el que tothom sap, que vaig sortir de TVE. Les pressions formen part de la relació tòxica que, en molts casos, els polítics entenen que han de tenir amb els periodistes. La clau és si et deixes vèncer o no. Però tinc la sort de treballar a La Sexta i a Newtral, on les pressions es paren des de dalt.

'¿El objectivo' i '¿Dónde estabas entonces?' tornen ja aquest setembre? 

‘El objectivo’, sí, i ara hem començat a rodar la tercera temporada de ‘¿Dónde estabas entonces?’, precisament a Barcelona, entrevistant Queco Novell, parlant del programa ‘Polònia’.

L’any passat van començar la temporada amb un programa en directe amb 800 persones de públic. ¿Repetiran l’experiència?

Cada any intentem innovar. No descarto que ho repetim, però el primer que cal fer és gravar la temporada.

Van començar el programa recordant el 1977, han arribat al 2000 i continuen parlant de corrupció i escàndols econòmics. 

En algunes coses hem avançat i en d’altres hem retrocedit. En política hem millorat. Ara hi ha més dimissions. També en el feminisme i la lluita contra la violència de gènere.

¿En què hem anat cap enrere? 

Clarament, en l’humor. Abans l’acudit s’entenia com a comèdia i com a part d’una ficció, i ara sembla que s’han confós totes les línies. Que algú hagi d’anar a declarar a un judici per un acudit em sembla una barbaritat.

¿Com passa l’estiu? 

Com tots els estius, pendent de l’actualitat.

¿Ni a l’estiu descansa? 

El que no faig és desconnectar. Descansar, sí, i sobretot vull estar més amb els meus fills, que ja tenen 8 i 17 anys. Soc una mare molt present, però sempre crec que puc ser-ho més.

Durant l’època de la DUI a Catalunya

Sí, va ser intens, però provem de complementar-nos, la conciliació és una cosa de dos. Intento portar-los al matí a l’escola i compatibilitzar-nos perquè a la tarda sigui diferent. Vaja, com tot el món.

¿Ana Pastor també pateix la síndrome de culpabilitat de les mares treballadores? 

¡I tant! En el que més em qüestiono no és en el meu paper com a periodista, que també és molt present, sinó en el de mare. Fins a quin punt encertes o t’equivoques en les teves decisions i consells. Això em preocupa, perquè al final els fills solen ser un reflex del que veuen, així que jo provo de mesurar-me molt. Soc una mare molt exigent, de vegades em pregunto si massa.

¿Amb vostè o amb els seus fills? 

Amb mi, per descomptat, però també amb ells. No accepto ximpleries sobre si em ve de gust menjar això o fer això altre. Soc una mica Merkel en aquest sentit. No m’agrada que convertim els nens en éssers humans tous que no saben acceptar les dificultats. Les dificultats existeixen i s’han de saber afrontar, i demanar ajuda quan sigui necessari.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Amb un marit periodista com vostè, ¿a casa poden deixar de banda l’actualitat? 

No, però no ens preocupa perquè som una família molt apassionada. Els nostres fills ens pregunten o s’informen, i fins i tot ens fan ‘fact-checking’ per comprovar que el que els expliquem és així o no. I a mi em sembla que això és molt sa.