La nova guerra silenciosa

Aproximadament la meitat de la producció mundial d’aliments està vinculada directament o indirectament a l’ús de fertilitzants nitrogenats. Quan aquests fertilitzants falten, no desapareix únicament una indústria: cau el rendiment agrícola, puja el preu dels aliments i, en conseqüència, augmenta la pressió social. La crisi a l’estret que connecta el golf Pèrsic amb el d’Oman ha destapat una realitat molt incòmoda que pocs coneixien. Per aquest corredor no hi transiten únicament petroli i gas; també és la principal ruta d’exportació del comerç marítim mundial de sofre, un component fonamental per a la fabricació de fertilitzants, dels quals depèn el 45% de la producció agrícola mundial.

Les conseqüències sobre aquest nou escenari no trigaran a arribar sense que encara sapiguem l’abast real que tindrà sobre el cistell de consum final perquè a l’augment del preu de l’energia i del petroli hi caldrà afegir la implicació de l’augment del cost dels fertilitzants o de la falta de proveïment d’aquests adobs. La Unió Europea i els Estats han de començar a treballar, de manera imminent, sobre polítiques de correcció i ajuts a fi de minimitzar l’impacte final que tindrà sobre el ciutadà. No podem arribar tard, una vegada més.

No podem oblidar que depenem en més d’un 90% de les importacions de fertilitzants que utilitzem per a les nostres collites. Òbviament, les economies més vulnerables són precisament les que ja tenien una alta dependència alimentària: part de l’Àfrica, l’Àsia meridional o determinats mercats emergents que importen fertilitzants i exporten productes agrícoles. Nacions que ja conviuen amb la inflació, la pressió demogràfica i tensions socials es poden trobar d’aquí pocs mesos amb un increment del cost del cistell bàsic difícil d’absorbir.

Organismes internacionals com la FAO, el Programa Mundial d’Aliments (WFP), el Banc Mundial i l’FMI ja han advertit que un trencament prolongat en el subministrament de fertilitzants podria desencadenar una nova crisi alimentària global, especialment en països altament dependents de les importacions. I, recentment, l’esmentat Programa Mundial d’Aliments ha definit la xifra de persones en risc de vulnerabilitat alimentària aguda en 45 milions si continuen les tensions a l’Orient Mitjà.

Durant dècades hem repetit la idea que, quan els Estats Units esternuden, Europa es refreda. Avui hauríem de començar a assumir que, quan l’Orient Mitjà sacseja, el món sencer sent les conseqüències. I aquesta vegada no parlem únicament d’energia, sinó també d’aliments, estabilitat social i seguretat global.

Notícies relacionades

Riscos financers de la IA

Hockney i l’art sense edat

Aquesta crisi obliga, a més, a replantejar una pregunta més profunda: ¿què entenem avui per seguretat? Potser ha arribat el moment d’ampliar la definició clàssica. Seguretat ja no és només protegir fronteres. És protegir cadenes de subministrament. És assegurar energia, aigua, aliments i matèries primeres. És entendre que el pròxim gran conflicte no necessàriament començarà amb tancs travessant una frontera, sinó amb agricultors pagant el doble per fertilitzar les seves terres.

Qualsevol mesura que s’adopti no donarà resultats immediats ni substituirà d’un dia per l’altre el model actual de dependència. Per això, és necessari que Europa reflexioni sobre la seva sobirania i autonomia alimentària en tot el procés, des de la terra fins a la taula. Hem de construir un continent capaç d’afrontar el nou paradigma global perquè la història ens recorda que, quan escassegen els aliments, també trontollen els governs, s’erosionen les institucions i s’obren les portes a la inestabilitat social.