Andalusia: ¿l’oportunitat?

El PSOE no pot governar i l’única opció és que ho faci el PP. Amb Vox, com es va pactar a l’abril. O sense Vox i el recolzament socialista als pressupostos, que és el que va proposar Sánchez Cotrina. María Guardiola ja ho ha rebutjat al·legant que l’oferta –i és cert– arriba a deshora.

Però el líder socialista ha plantejat una qüestió interessant. Si al PP no l’entusiasma pactar amb Vox i el PSOE diu que el seu objectiu és que Abascal no irrompi en els governs, ¿per què excloure per principi un acord entre tots dos per frenar l’extrema dreta?

No sembla l’objectiu de l’actual i extrema polarització, però la política exigeix adaptar-se. I avui el repte immediat és l’elecció del nou president d’Andalusia –la primera autonomia per població– després de les eleccions del 17 de maig. L’actual president, el popular Juanma Moreno Bonilla, va viure una forta victòria amb 53 diputats (en tenia 58), davant els 28 del PSOE, que en tenia 30. Però no va arribar a la majoria absoluta de 55 que li permetria ser investit només amb els escons del PP. I Moreno, que fa gala de centrisme, es va passar tota la campanya predicant que no volia governar amb Vox perquè seria un gran embolic. Un embolic amb majúscules.

Però a Moreno Bonilla li falten dos diputats i els pronòstics diuen que acabarà sent investit amb Vox. Després d’Extremadura, Aragó i Castella i Lleó, ¿li interessa al PP un nou i quart pacte amb Vox ja aquest any? A Moreno sembla que no, i Feijóo calla. I si l’objectiu real del PSOE és evitar que Vox governi –i no el de fer Feijóo ostatge de l’extrema dreta– hi ha una clara sortida. Moreno Bonilla pot ser investit en segona votació –quan ja no cal la majoria absoluta– només amb els seus vots i l’abstenció de dos diputats socialistes.

¿Quin és el problema? El primer i principal és que Moreno no ho ha demanat. El segon és que María Jesús Montero ha tancat la porta: "No hi ha cap possibilitat, ni el PP ens vol com a aliats, ni nosaltres els volem a ells". Però no es tracta tant de ser aliats, sinó d’evitar que Abascal condicioni tota la política espanyola. I la negativa de Montero arriba després d’una carta de la UGT andalusa a la ciutadania en la qual demana als partits un lideratge responsable i que "evitin formar governs amb forces antidemocràtiques [...]. No es tracta de blocs ni d’afinitats ideològiques, sinó de bastir ponts".

¿El PSOE de Sánchez i Montero, que tant presumeix del pacte amb els sindicats, es farà el desentès amb la UGT? ¿Vol que Vox no governi, o prefereix que Feijóo quedi en mans de l’extrema dreta? ¿I Feijóo aspira que el PP sigui autònom o ha decidit que l’aliança amb Vox és inevitable, fins i tot per governar Espanya, i mentrestant ajuda a la creixent rellevància de Vox? Feijóo ha de decidir, però a Europa –i tot el rellevant passa per Brussel·les– el PP europeu, començant pel canceller Merz, no vol aliar-se amb l’extrema dreta trumpista perquè sap que no volen ajudar el centredreta a governar, sinó a substituir-lo com a única alternativa a "l’esquerra woke".

Notícies relacionades

Riscos financers de la IA

Hockney i l’art sense edat

Moreno, Sánchez i Feijóo tenen la paraula. ¿Volen una Espanya en què l’extrema dreta –i el missatge contra la immigració– sigui cada dia més determinant, o prefereixen el model europeu en què el centredreta i el centreesquerra –tot i les seves diferències i interessos contraposats– aconsegueixen bastants acords?

Andalusia, ja ho vaig escriure el 24 de maig, és una oportunitat. Cap dels dos partits està immaculat –Gürtel, Kitchen, Cerdán, Leire, Zapatero...– , però Espanya no pot quedar eternament bloquejada per dos fronts que s’acusen de tots els mals, que són incapaços de pactar res i d’aquesta man era degraden el funcionament de la democràcia.