"Upside down"

La setmana passada explicava aquí una nit estranya en una benzinera de la Ronda de Dalt. Un d’aquells llocs que la majoria de nosaltres només travessem de passada i que, de matinada, té un ecosistema propi. Allà hi havia homes sols, grans i joves, que participaven d’una coreografia que no era fàcil de desxifrar d’entrada, tot i inspirar sospita a cada gest. I em preguntava, amb una certa innocència, quina ciutat comença quan s’acaba la nostra, com si no convisquessin.

Bé, l’assassinat en ple carrer, a Balmes, a menys d’un quilòmetre d’on poques hores després actuaria Lleó XIV, amb la ciutat presa per la policia, just davant d’una comissaria de la PN, és la prova d’aquesta convivència, i som una mica com les innocents veïnes de Hawkins, el poble de la sèrie Stranger Things, que no tenen ni idea de la violència que tenen allà mateix.

El dia que Barcelona va emmirallar el món amb l’espectacle de la inauguració de la torre de Jesús de la Sagrada Família, que els barcelonins ens vam tornar a sentir orgullosos del talent, la creativitat i la bellesa de què som capaços, al matí un home va desenfundar una pistola, va fer un tret al cap a un altre home i va fer-se fonedís plaça de Gal·la Placídia amunt.

Barcelona també té el seu Upside Down, una mena de dimensió paral·lela on hi ha tot de gent que actua al marge del que hem interpretat que era la centralitat. I que deixa en broma els trapis i les navalletes de tota la vida.

El lloc dels fets no és un descampat postindustrial. És la Barcelona que associem a les famílies, als col·legis, als restaurants de sempre, a una certa idea de prosperitat i de normalitat. La Barcelona que es pensa que coneix Barcelona, i també que Barcelona és seva.

Notícies relacionades

L’F1, a TV3 i Telecinco

La ‘festa’ del futbol

Però, igual que la ciutat dels blocs de pisos on ningú saluda ja la senyora Maria perquè ningú no sap la seva història ni tampoc la llengua que parla, també existeix una altra Barcelona que ha anat creixent sense que acabéssim d’entendre què hi passava. Les dimensions paral·leles tenen la característica inquietant de compartir espai. Una ciutat que també fan seva els narcotraficants i les bandes organitzades, els diners que circulen per canals opacs i les violències que semblaven pròpies d’altres llocs.

Tot, al costat mateix de les escoles, dels restaurants, de les oficines i dels pisos on continuem intentant fer una vida normal. I, de tant en tant, fins i tot reivindicar amb orgull i davant de tot el món que podem ser espectaculars.