Anar al contingut

TU I JO SOM TRES

Quan Vargas Llosa era un ídol

Ferran Monegal

Amb l’habitual pulcritud i neteja televisiva que caracteritza el programa Imprescindibles (TVE), aquesta setmana han emès un recorregut per un tram de la vida de Mario Vargas Llosa. Concretament, el segment existencial, profund i dur, que va des del seu abandonament del Colegio Militar Leoncio Prado del Perú fins a la seva arribada a Madrid, a París, a Barcelona, i la publicació de la seva primera novel·la, La ciudad y los perros, origen i espurna de l’anomenat boom llatinoamericà de literatura. El director d’aquest documental, Chema de la Peña, retrata molt bé aquells anys en què Llosa decideix abandonar el Perú. Volia deixar enrere aquell col·legi militar que tant el va oprimir. “No estava preparat per a aquell sistema de violència”, va declarar després en una entrevista.

A París –previ pas per Madrid– va donar forma definitiva a aquesta novel·la que denuncia el que va viure en aquella escola-caserna. “És una novel·la escrita a martellades”, va dir una vegada, amb admiració, l’escriptor Javier Cercas. Martellades dins d’una estructura narrativa genial i que cap editor la va voler. Després de quatre anys fent d’escriptor-pelegrí, va trobar a Barcelona l’editor Josep María Castellet. I el miracle es va produir. És molt interessant el passatge en què es relata la seva lluita contra la censura franquista. Era l’any 1963.  Fraga i el seu cunyat Robles Piquer van exigir suprimir 37 pàgines del llibre. Amb Franco en el poder, publicar a Espanya una novel·la contra la violència i el militarisme era una bogeria. Castellet i Vargas Llosa van aconseguir, finalment, que la censura només retoqués set paràgrafs. Es va publicar la novel·la. Va ser un èxit absolut.

Recordo aquells anys. Els ‘progres’ d’aquells dies baixaven per les Rambles amb La ciudad y los perros com un símbol.  Aquest llibre sota el braç no podia faltar mai. Vargas Llosa era un ídol. Portar el seu llibre era com un distintiu. ¡Ah! Veient ara aquest documental, 56 anys després, em pregunto: ¿què ha passat amb l’ídol? Avui vas amb la novel·la de Vargas Llosa sota el braç i potser et llancen una llamborda. La seva actitud unionista, per exemple, li ha suposat un gran rancor en alguns. No obstant, La ciudad y los perros continua sent la mateixa. Un al·legat magistral contra la violència, contra la dictadura. ¡Ah! Potser hauríem d’ampliar la pregunta. ¿Què ha passat amb aquells ‘progres’ formidables i magnífics?