Anar al contingut

ENTREVISTA

José Corbacho: "Treballar a 'Juego de niños' era un somni de nen gran"

L'actor, director, guionista i humorista, acostumat a jugar en programes com 'Masterchef celebrity' i 'Tu cara me suena', ha disfrutat com una criatura en la nova edició del mític concurs de TVE-1

Inés Álvarez

José Corbacho: "Treballar a 'Juego de niños' era un somni de nen gran"

carmen carrazquez

Entrenat en aquesta escola que és La Cubana, José Corbacho (l’Hospitalet, 1965) ha anat encadenant treballs com a actor, director (són seves les pel·lícules ‘Tapes’, ‘Covards’ i ‘Incidències’ i la sèrie ‘Pelotas’), guionista i humorista. I és que és un artista tot terreny que s’atreveix amb tot: tant et fa una esferificació a 'Masterchef celebrity' com canta (amb un resultat hilarant) a 'Tu cara me suena' o es tira a la piscina (literalment) a 'Mira quién salta'. El cas és jugar. Ara ho fa a ‘Juego de niños’. 

Quan es va estrenar el programa, el 1988, vostè començava una altra aventura: La Cubana.
Sí, de fet jo vaig anar al ‘Juego de niños’ original amb La Cubana. Vam ser convidats perquè vam estrenar un espectacle meravellós, ‘Cómeme el coco negro’. I quan em van dir que l’espai tornava a TVE, primer em va semblar meravellós, perquè és un format molt bonic per recuperar, i després, quan vaig saber que, a més, el presentava Sardà, amb qui curiosament hem coincidit en la vida, però no hem treballat mai junts... Per mi era un somni de nen gran. Una oferta irrefusable. 

Va dir de seguida que sí, vaja.
¡Home, amb els ulls tancats! Com que, a més d’aquestes definicions boges amb un humor surrealista propi dels nens que han d’endevinar dos famosos, tretes del programa original, ara hi ha més seccions, col·laboro en tres. A més, faig una cosa que m’agrada molt fer en televisió, que és anar una mica a la contra del presentador. De Sardà, que és un senyor de cap a peus, un senyor gran que intenta controlar aquest pati d’escola. Però a mi em deixa sortir una mica a esvalotar el galliner. Així que el que faig bàsicament és jugar.

¿El seu primer programa amb nens?
Doncs sí. Gairebé sempre havia jugat com un nen als programes,  tant a 'Tu cara me suena', com a 'Masterchef celebrity' o amb Buenafuente. Però en aquest programa tota la part bona, la frescor, l’originalitat, l’humor, l’aporten els nens. Sense els adults es podria fer, però sense els nens seria impossible.

¿Les criatures han canviat? 
Han canviat els nens, ha canviat la tele, han canviat els nens a la tele... Però aquests tenen una edat que jo crec que encara manté aquesta innocència. Hi ha nens de 3  i 4 anys i després de 8 a 10. Perquè hi ha programes en els quals que hi ha nens que als 8 o als 9 anys ja saben fer de tot: cuinar, cosir... Són nens grans. Però aquí es manté aquesta cosa. I, sobretot, a l’hora de fer definicions t’adones de la facilitat que tenen per explicar coses que per a nosaltres són complicades, com la por, un terratrèmol, el rei Felip o el Papa.

Sense filtres, a més.
Sí, sense aquest filtre de la infància que després ens fa que l’hàgim d’arreglar al programa. Però és molt bonic, perquè veus nens que són nens. I això està molt bé.

¿Vostè tampoc té filtres?
No, el que passa és que és un programa molt familiar. És per a adults, òbviament, però molt blanc. I hi ha molt humor, perquè els nens te’n donen un munt. A més, quan tens asseguts en aquest sofà gent com Boris Izaguirre, El Sevilla, Carlos Latre, Alaska i Mario, Berto Romero, La Terremoto.... aquest humor s’acaba multiplicant. Ens acabem convertint en molt nens. Però juguem d’una manera molt blanca, perquè el programa ho demana. Jo m’intento posar filtres i, si alguna cosa se m’escapa, hi ha Sardà per donar-me un clatellot.

Com disfruten els convidats...
Sí. Diuen que s’ho passen molt bé i, a més,  juguen per uns diners que van destinats a una oenagé i això els motiva. I riuen molt, perquè els nens no deixen de sorprendre’t. A mesura que ens fem grans, ens anem espatllant i perdent aquesta capacitat de sorprendre’ns, però aquí la recuperes. 

¿I ja en truquen d’altres per poder anar-hi?
Això ho sabran els de producció. Però és la típica cosa que en la primera temporada els costa trobar convidats i, després, quan els ho expliquen o ho veuen des de casa... A mi m’encantaria venir de convidat. 

¿No es defraudarà el nostàlgic?
El més bo de l’equipàs, tant Visiona TV com Jordi Roca, el director, és que han volgut ser molt respectuosos. La primera part, la de les definicions, és molt fidedigna. El primer interessat a respectar l’essència i l’ADN del programa ha sigut Sardà. Això és molt bo per als nostàlgics, que no podran dir: “Aquest no és el meu ‘Juego de niños’, que me l’han canviat”. És cert que tenim els cabells més blancs –alguns si en tenim–, però el programa no defraudarà qui té aquest record –tot i que sempre és difícil lluitar-hi– i atraurà noves generacions que no coneixien l’original i ara el descobriran.

Ha demostrat ser bon cuiner, que pot cantar... ¿José Corbacho no sap el que és la por?
De por no se n’ha de tenir mai. I menys en aquesta professió, que si hi ha una cosa que ens permet és jugar. Quan ets petit jugues molt i després sembla que perds la capacitat de fer-ho. A mi em continua agradant jugar. Quan s’acaba un projecte, quan s’apaguen els llums d’un plató, penso: ¿i ara què? Perquè jo no sabria fer res que no fos en un plató o en un escenari.

Ho porta a la sang...
I quan estic a casa meva parat més de dos dies començo a inventar-me coses: em poso a fer un monòleg i me’n vaig al Poliorama. O em poso a escriure una sèrie. O a dirigir. Amb Sardà en parlàvem: l’any 88 ell debutava a la tele i jo a La Cubana. Fa gairebé 35 anys que estem en aquesta professió i t’adones que és de fons i que cada dia comences.

¿És cert que li falta l’assignatura de Televisió per llicenciar-se de Periodisme? Perquè miri que fa anys que fa pràctiques... 
¡Fa 35 anys! Un dia vaig estar temptat d’anar a la universitat i dir-los: “Ei, ¿me la convalideu?”. Però no vull tractes de favor [riu].