Andrés Martín: "La voz" és la millor teràpia que he pogut tenir en aquest moment"

Fins la setmana passada tocava al metro i d’aquí uns mesos actuarà amb les grans estrelles a l’Starlite de Marbella. Un canvi de vida que supera el de la Ventafocs. Tot i que la carrossa que ha portat al músic Andrés Martín, madrileny de 22 anys,  a complir el seu somni ha sigut un programa, 'La voz', en el qual, després d’emocionar gala rere gala amb la seva veu i una sensibilitat que no va aconseguir asfixiar el 'bullying' sofert, ha aconseguit la victòria del 'talent' d’Antena 3. Als seus agressors no els guarda rancor: gràcies a ells és qui és. I feliç.

Del metro a l’Starlite de Marbella. ¿Es continua pessigant?

Fins que em truquin per dir-me "et recollim a tal hora i ens n’anem a Marbella" no m’ho creuré. És un salt enorme. Jo, a sobre, que processo molt lent, encara necessito un temps per assimilar-ho.

La van fer bona el seu 'coach' Pablo López i vostè anant a cantar al metro.

És que no sabíem com fer promoció. Volíem fer-ho tot d’una forma natural i a favor de la música. No volíem, que no es malentengui, 'pidolar'. Ho vam parlem Pablo i jo en una trucada. ¿Per on tirem? I jo li vaig dir, seguirem el camí que estem fent: fent música i a veure què passa. Vam decidir no publicar el número cap dels dos, els telèfons a les xarxes socials, i ha sigut tot a través de la música.

I la reacció de la gent va ser brutal.

Va ser increïble, perquè veient el directe d’Instagram, molta gent que vivia a prop va sortir de casa seva per trobar el vagó on érem. Dues noies van tenir sort i el van agafar a temps. Entraven amb una cara... Va ser superbonic. Una va ser supergraciosa. Davant de tots va dir, com aquell qui res: "Jo m’he quedat a mig depilar, però havia de venir".  (riu).

I els qui eren allà, al·lucinant.

Sí. Ja em passava quan estava a les seminifinals, que la gent em veia i s’aturava. Però, és clar, acompanyat amb el fenomen de Pablo López, era més èpic encara.

¿Ah, però continuava actuant al metro?

Sí. Com en els últims dos anys. Tot i que ara sí que és cert que està més tallat anar al metro i altres llocs, perquè també he de saber què puc i no puc fer ara.

Com ha fet plorar Pablo. I com ho feien els seus pares, que hauran patit el 'bullyng' del qual va ser víctima i la consegüent depressió. Veure'l ara tan feliç...

Sí, a banda que és curiós, quan una persona passa una època així i té la família a prop, tendeix a carregar-ho amb ella de forma negativa. Hi va haver un període en què la relació amb ells no era gaire bona i, arran de tot això, ha sigut un canvi 360 a nivell de persona. He tornat a connectar moltíssim amb els meus pares i estan hiperorgullosos.

¿'La voz' ha sigut una teràpia?

Ho puc assegurar. La millor que he pogut tenir en aquest moment.

A més, connectada a la seva passió: la música.

El més bonic d’aquest programa és que s’han dedicat a mostrar únicament i exclusivament música. És un format superbonic, perquè té la seva part de 'reality', però no competitiu, sinó de viure la música amb companyonia. Perquè tots la vivim a la nostra manera, però tenim aquest punt en comú.

Els 'coaches' també hi han contribuït. No el veig a un 'Got talent' amb un Risto Mejide que li digués: "¡Nen, torna al metro!".

(Riu). Potser m’atreviria a anar-hi, però sent com soc de sensible, no sé com ho portaria.

Tocar cada dia al metro tampoc ha de ser fàcil.

Són dificultats diferents, perquè al plató t’enfrontes a la responsabilitat que tens determinat nombre de persones que t’estan veient i, a més, estàs en directe i no tens marge d’error. Al metro estàs més tranquil, perquè tens aquest marge, però t’enfrontes a gent que potser no li agrada la teva música, els molesta. O té un mal dia i el paga amb tu. És adaptar-s’hi.

Tampoc el veig a 'OT,' tot i que sigui jove. No el veig donant 'xou'.

Exacte. Jo la part 'reality', a 'La voz' l’he disfrutada perquè era superamena i servia per conèixer-nos més a nivell personal. Però mostrar-me gairebé 24 hores, el dia a dia, se’m faria pesat. Seria el típic que està a una habitació amb una guitarra. Tot el dia tocant i component.

I ara gravarà un disc amb Universal. ¿Li traurà a Alex Ubago el títol de tristoi?

Sorprendrà. Perquè fins ara s’ha mostrat la meva faceta de versionar. Però no s’ha conegut la meva faceta de compondre. I tindrà un punt malenconiós, un punt de ràbia. També dependrà del dia que ho compongui, de la situació, del 'feeling'. Quan dormo, he de tenir folis i bolis a prop, perquè em passa molt que em desperto de matinada i necessito apuntar-ho corrent.

¿Què li diria als qui li van fer 'bullying'?

Simplement gràcies. Perquè tot et fa canviar. David Bustamente em va dir una cosa que ho defineix exactament:  "Es pot ferir, però no matar". Aquesta gent, malgrat el dolor, m’ha fet créixer. És per això que els dic gràcies malgrat tot perquè soc qui soc en part a gràcies a ells. A més, una paraula que detesto, a més d’odi, és rancor. Perquè aquest torna contra un mateix sempre. És millor perdonar. Perquè tots ens equivoquem, tots podem tenir una mala ratxa. Potser al seu dia aquests xavals tenien ràbia, odi, i ho van pagar amb mi. Ho vaig haver d’aguantar i en el dia d’avui estic feliç i content.

Notícies relacionades

Eva Gónzalez: «'La voz' és per a mi un somni complert»

Eva González, dels fogons als micros

I si un dia calgués tornar al metro...

Precisament el disc que gravaré, que vull titular 'Línea 10', desitjo que participin els meus companys de línia. Tinc ja un violinista, un percussionista de caixó i un guitarrista flamenc. Vull donar-los l’oportunitat que a mi m’han donat. Ara que tinc el poder de donar-los sortida, ho aprofitaré.