Rosalía estrena ‘Lux tour’ amb temperament i avantguarda

¿Volíem instrumentistes? Doncs aquí hi ha la vintena d’integrants de l’Heritage Orchestra, que l’acompanya en aquesta nova singladura: cordes anguloses, en xoc amb beats maquinals, i el ressò flamenc, que no falti, tot això la va acompanyar ahir a l’LDLC Arena, de Lió (entrades esgotades, 16.000 assistents), a la nit d’arrencada d’una gira mundial que trenca els patrons de l’espectacle per a un artista espanyol (i que recalarà els pròxims 13, 15, 17 i 18 d’abril al Palau Sant Jordi).

Un concert i bastant més que això, vist aquest desplegament escènic espaterrant, gens aparatós, sinó molt imaginatiu, amb formes d’art i assaig des de la seva arrencada: Rosalía sortint (amb 22 minuts de retard, espera amenitzada amb peces de Prokofiev i Txaikovski) d’una caixa embalada, al mig de l’enorme revers d’un quadro, a cavall de Sexo, violencia y llantas, i sospirant per "primer estimar el món i després estimar Déu". Ballarina cubista, amb ressonàncies d’avantguarda russa, camí de Reliquia (ovació en la cita de la lletra a Barcelona) i d’un Divinize amb perfils sinistres (i empelt de Thank you, de Dido). A Mio Cristo piange diamanti, molt joc amb el cos de ballarins-coristes, que es van apoderar de la cançó tot portant-la a l’excés amb ganyotes grotesques.

Passadissos en forma de creu

Aquest no va ser un xou qualsevol, com tantes grans produccions que podem veure diàriament a l’aparador pop, sinó una cosa d’una altra dimensió, amb una sensibilitat més elaborada. Una performance artística amb innovació i aventura, en la qual cada cançó va ser una peça audiovisual avançada, al servei de músiques que, malgrat la seva naturalesa de vegades intricada o fosca, van fer furor entre el públic (en el qual es va sentir parlar castellà i català). L’orquestra es va situar al centre de la pista, en la qual el públic va ocupar quatre seccions deixant lliures quatre passadissos que constituïen una creu. A les pantalles, els textos traduïts al francès.

La que va ser, la tardor passada, l’avançada d’aquest repertori, Berghain, va irrompre imperial, amb la seva deriva rave en honor als boscos que nien als nostres caps i la seva turbulència existencial. I la incògnita del que passaria amb les cançons d’etapes anteriors es va aclarir amb maneres demolidores. Regenerades mirades a Saoko i a La combi Versace, amb l’Heritage (orquestra d’alta volada, avesada a repertoris pop com els de Björk, Dua Lipa i Raye) desafiant-nos amb les seves intensitats i els seus punts de fuga. I un De madrugá recreat amb tot el seu poder flamenc. No hi va haver cites a El mal querer, àlbum deixat en repòs, però sí una incursió a El redentor, del primer àlbum, Los Ángeles (2017).

Una mica d’humor

Rosalía, la cantant colpidora, i la figura escènica, van anar a una, alternant vestuaris excèntrics (embolicada en cons, amb tocats de fantasia o banyes mitològiques), i portant el repertori a altres tonalitats, més lleugeres, a partir del tram central. Es va agenciar un vigorós Can’t take my eyes off you (honors per a Frankie Valli) emmarcada en un quadro de perfils daurats i encoratjant-se entre les envestides orquestrals. I va entrar en un confessionari per treure punta, amb humor, a aquest festival de pulles justicieres anomenat La perla. Recolliment a Sauvignon blanc, acompanyada per un piano de cua blanc, i el viatge a La yugular i el seu bucle quàntic en el qual, diu la lletra, un país cap en una estella, i una galàxia sencera, en una gota de saliva.

Notícies relacionades

El Grec i el Lliure celebraran mig segle amb ‘L’òpera de tres rals’

‘Lux’, la llum de Rosalía

Va brillar Dios es un stalker, amb invasiu crescendo i l’aleteig de les palmes, toc de sobreescalfament que va prolongar La rumba del perdón. Versió aquesta en què el tram final, que al disc inclou la pista d’Estrella Morente (poc perceptible, cosa que va molestar la cantaora, que ho va manifestar setmanes enrere) va desaparèixer per donar pas a una seqüència de palmes desencadenades. Més impactant si és possible el rescat d’QUUUUteeee, passada ara per les cordes, sense perdre nervi electrònic, en la qual Rosalía va baixar de l’escenari per barrejar-se amb l’orquestra, mentre una mena de botafumeiro acomiadava el seu encens (i que es va acabar fonent amb Sweet dreams, d’Eurythmics). Imatges de la tropa de Rosalía entre bambolines, mostrant les interioritats del muntatge, quan anàvem cap al galimaties de Despechá, un Bizcochito molt enfortit i la sàtira de Novia robot, en la qual va compartir la seva voluntat d’estar "guapa per a Déu".

Tal com Sakura sellava els concerts de Motomami, ara és també una peça recollida i poètica, Magnolias, l’escollida com a punt final. Rosalía, cantant amb sentiment a la seva mort i al seu propi funeral en una última estació de la seva connexió amb la transcendència. El llistó, a dalt de tot, com a clímax d’un espectacle pop que es troba destinat a estimular sensibilitats i fer parlar molt en els temps venidors.