Eva Gónzalez: «'La voz' és per a mi un somni complert»

Fins fa poc vèiem Eva González (Sevilla, 1980) entre fogons, tot i que vestida com la gran model que és, donant pas als xefs, minixefs i xefs 'celebrities' en el programa estrella de TVE, 'Masterchef'. Però va i Antena 3 li diu vine... i ho deixa tot. Perquè li oferien 'La voz', un format que va saltar de T-5 a aquesta cadena i que li encantava com a telespectadora. El repte ha suposat, a més, enfrontar-se a uns directes amb 1.000 persones de públic i dos milions de telespectadors. Viu una pujada contínua, però això la fa feliç.   

Enfrontar-se a un directe era un repte, i l’ha superat amb èxit.

La veritat és que m’ho estic passant molt bé. El primer dia estava molt nerviosa, però el segon ja el vaig disfrutar moltíssim. Quan vaig acabar, vaig dir: «¡Estaria disposada a fer-ne tres hores més!». 

Diu sentir eufòria. ¿Quan temps havia passat des de l’últim?

Un parell d’anys. Des que vaig fer 'Se llama copla', a Canal Sud. Continuava fent tele, 'Masterchef', però no directes. I et dona eufòria. A més, és una sensació que no pots viure gairebé mai, perquè no hi ha platós on càpiguen 1.000 persones de públic. És immens. Com a presentadora, saps que t’està veient molta gent, però tu no els veus, la qual cosa et tranquil·litza una miqueta. Però quan tens 1.000 persones al plató, més els dos milions de casa...

Però se la veu segura, pròxima, desimbolta amb els 'coaches'...

Em sento molt còmoda. M’avinc amb els 'coaches' i els 'talents'. I és que, com convius diversos mesos amb ells, els agafes afecte. Crees com una gran família. Aquest programa té un munt de peces. ¡Mare meva, quantes n’ha d’encaixar! És un puzle enorme. Perquè mentre que estem en el lateral, a l’escenari passen un munt de coses. És una maquinària d’engranatge perfecte. I entenc perfectament els 'talents' que s’han d’enfrontar i cantar davant els seus ídols i de tanta gent de tot Espanya en aquest escenari que imposa.

Empatitza molt, s’emociona... I això al telespectador li agrada.

Ja que no ho sé. Realment no ho faig perquè li agradi a la gent. Jo visc el programa, el sento i això no ho puc ocultar. No sabria fer-ho d’una altra manera. Si agrada, molt millor, però no és impostat.

Perdoni la frivolitat, però per fi s’ha posat els grans models que ja desitjàvem que lluís. 

A 'La voz' es cuida molt tot. Cada departament fa perfectament bé la seva feina. Tinc una estilista, Inma, que és una màquina i busca per cel i terra. El plató és molt fosc i gairebé tot el que hi ha de nit és negre. Fet que fa difícil buscar roba adequada. A més, el programa va 'in crescendo'; no podia vestir en les audicions com ara en les gales finals. 

Aquesta edició acaba i vindran els nens i els 'sèniors’. ¿Era de justícia donar-li una oportunitat els madurets?

Sí. La versió 'sènior' ens deixarà a tots amb la boca oberta i ens quedarem amb ganes de més, perquè són poquets capítols. ¡Mare meva aquestes audicions com són!  He disfrutat moltíssim. Perquè tenen històries molt boniques. I després, quan un canta amb la seva vida, diu tot molt més. Quan un li canta a l’amor i ha patit per amor i disfrutat per amor, ho canta d’una manera diferent. 

¿I 'La voz kids' està en marxa?

Ja l’hem gravat. Jo m’ho passo genial treballant amb nens. Diuen que no es pot treballar amb nens i animals. Doncs no hi estic d’acord. Amb animals no he tingut l’oportunitat, però amb nens sí, i m’encanta. Veure aquestes caretes d’il·lusió... I no volem que sentin la pressió del concurs, tot i que el concurs existeix, per la qual cosa intentem dir-los que és un joc i que han de disfrutar-lo. I mostrar al món el do que Déu els ha donat. 

Els nens són tan purs... S’emocionen amb l’èxit dels seus rivals.  

Fixi’s que també això ho veiem en 'La voz sènior' i en la normal. És una de les coses que més m’ha sorprès. Quan un es queda i un altre se’n va, estan contents d’una banda, però tristos perquè ja no podran continuar compartint aquesta aventura amb el company. I moltes vegades li dediquen el triomf. És que aquest programa és molt complet. I la final serà genial. ¡Si tots els que havien arribat a la semifinal ja eren boníssims! Són espectacle pur, sensibilitat...

¿Contribueixen els 'coaches' a aquest bon rotllo? No semblen tan durs com en altres edicions...

Jo en d’altres no hi he estat. Sempre he seguit 'La voz', però no els he conegut ni analitzats el durs que eren. Jo li puc parlar d’aquesta edició i dir-li que no poden ser de cap altra manera perquè són bones persones. 

Era sorprenent veure com s’emocionava Karol G., l’assessora del 'coach' Antonio Orozco.

Karol ha sigut per a mi un descobriment. Com és cantant de música urbana, t’imaginaves que seria més frívola. Perquè, de primeres, no és el mateix una cançó de reggaeton que de cantautor. Però no era com imaginava. Perquè vegi que no es pot tenir prejudicis. I Karol, a més de tenir una veu preciosa, en sap molt de música, perquè ha estudiat en un conservatori, i té una sensibilitat, una cosa tan bonica dins... I s’emocionava amb tot. Ens donava les gràcies, quan érem nosaltres els qui havíem de donar-les-hi per haver acceptat la invitació d’Orozco.

Té un nen d’un anyet. ¿Com s’organitza? Ara no viatja tant, però els dimecres, adeu mama.

La tele i la conciliació, bé, la maternitat i la conciliació és molt difícil . I més si treballes a la tele, perquè són moltes hores. Tot i que els divendres és dia lliure i estic tot el dia amb ell. Dilluns comencem a preparar el directe; dimarts assagem fins a les tantes; dimecres, el guió i el directe, i dijous també surto a les tantes. La tele té aquestes coses: que un sap quan entra i no quan surt. Però no seré jo la que em doni cops al pit per ser la que més treballa, perquè és mentida. Tinc lliure de divendres a diumenge. M’autoconsolo.

¿Què li sembla la nova edició de 'Masterchef' sense Eva González?

Ha tingut una estrena boníssima i moltíssima audiència, i a mi, això, fixi’s, fins i tot m’enorgulleix. Masterchef sempre serà per a mi un programa molt especial on tinc molts amics. I els desitjo el millor.

¿Feia falta un canvi?

Era necessari. I, després, al no tenir la figura del presentador, si ho aprofiten i li donen una volta a tot, genial.

¿I com va ser deixar-ho tot per anar-se’n a Antena 3? 

M’ho vaig pensar moltíssim, poc temps, però pensar molt (riu). Va ser bastant ràpid tot.

¿També vostè necessitava un canvi, després de sis anys?

Si no m’hagués passat això, segur, no, seguríssim, que hauria seguit a 'Masterchef', perquè l’equip estava molt content amb mi i jo estava molt contenta de ser allà. Però va sorgir aquesta oportunitat i, com m’agradava el format, que era un dels meus favorits de la televisió, m’ho vaig prendre com un regal, un somni complert i una il·lusió.

I un repte substituir Jesús...

Substituir, no, perquè el programa entra en una nova etapa, és un altre, el plató és un altre. El format és el mateix, però han canviat moltes coses. Substituir, no, perquè ningú l’ha fet fora. Ningú l’ha tret a ell per posar-m’hi. 

Cert, no és aquesta la paraula.

Ara, que Jesús era un tità, això segur. Perquè és un grandíssim comunicador, un dels millors presentadors d’aquest país, fet que ho ha convertit en un repte. Però en cap moment em vaig plantejar imitar el que feia ell. Ho havia vist com a telespectadora, però ara no he volgut veure res. Jo he agafat 'La voz' com si fos la primera vegada que es fa a Espanya i amb Eva González com a presentadora. He fet el programa com sentia que l’havia de fer i sense mirar al costat.

Hi va haver una època en què la tele amagava els accents. Quina meravella poder utilitzar el seu andalús, ¿no?

¡Home, ho agraeixo molt! [riu].  Estic molt còmoda. I crec que l’andalús és un accent meravellós. Evidentment, quan portes molt temps a Madrid (jo porto 16 anys), alguna cosa se’t va enganxant i, de vegades, no l’utilitzo. A La voz sí, perquè soc més jo. I en les converses em surt. Però si fas el pas a un vídeo, com vocalitzes més, no.

¿I què tal amb Juanra Bonet?

Estic encantada, perquè és una meravella de persona, és supercompany... A més, li està donant un puntet molt diferent a La voz. Tampoc té res a veure el que feia Tania [Llasera]. Els dos ens hem agafat aquest format com una cosa nova i no ens hem fixat en d’altres. Li està donant un punt d’humor perquè ell és així. Té un sentit de l’humor molt particular. És genial. 

¿Contenta amb el canvi de cadena? ¿Li agradaria un contracte d’exclusivitat, com el de Chenoa?

Soc feliç a Antena 3, em cuiden moltíssim. Això no vol dir que no estigués contenta a TVE, perquè sempre agrairé que em donessin l’oportunitat de presentar la gala de Cap d’Any. I van ser vuit anys seguits. Amb la qual cosa encantadíssima amb TVE i espero que els vagi molt bé, perquè estan fent un entreteniment molt maco també. I això és bo per a la tele. És bonic que hi hagi nous reptes.  

El que no li oferiran són les campanades d’A-3:  aquest és el feu de Cristina Pedroche.

És clar, ho ha de continuar fent. Perquè dona espectacle i ho està fent molt bé. I hi és tothom: “¡Ai, què portarà posat!”. Les campanades que les faci ella. I amb Alberto Chicote, que ho ha fet genial.

Vostè va ser Miss Espanya fa 16 anys. I allà va començar tot. No renega mai dels seus inicis, ¿cert?

Per a res. Ser Miss Espanya em va obrir un camp que no coneixia: la televisió. Jo no sabia que volia dedicar-me a això. Volia continuar estudiant, ser treballadora social... 

¿Treballadora social?

Sí. I potser hauria sigut superfeliç també. Però ser miss m’ha donat l’oportunitat de conèixer un mitjà que m’encanta, en el qual soc feliç i en el qual vull seguir molt temps. Estic agraïdíssima a Miss Espanya. Tot i que no t’obre les portes per dedicar-te a la tele o a la moda o a res. Has de lluitar perquè el titular no sigui: “Miss Espanya 2003”, i a baix, en petit: “Es diu Eva González”, sinó: “Eva González, presentadora de televisió”, o model, o la carrera que cada un triï o li faci feliç, i que a baix, en petit, posi: “Va ser Miss Espanya el 2003”. És una cosa que forma part de la meva carrera i de la meva vida, i que no en renegaré mai.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

¿Algun somni encara per complir?

Molts. Cada dia m’aixeco amb somnis diferents, petits, que puc complir. El dia que m’aixequi sense somnis, em deprimiré.