Nerea Barros: "M'encanta que Hidalgo sigui una valenta en un món dominat per tios"

Al’actriu gallega Nerea Barros (Santiago de Compostel·la, 1981) els astres li somriuen. La seva carrera s’ha disparat des que va interpretar Beatriz Oliveira, la secretària que se sumava a la causa de Sira Quiroga (Adriana Ugarte), a 'El tiempo entre costuras' (A-3). Ha treballat a 'La isla mínima' (amb el caramel del Goya a la millor actriu revelació), i a 'El Príncipe' (Tele 5) broda l’espia Hidalgo. Barros demostra humilitat i sentit comú quan parla de la seva trajectòria.

–'El tiempo entre costuras', 'La isla mínima', 'El Príncipe'… Les coses no li van gens malament últimament.

–No puc demanar més. Només puc donar les gràcies pels projectes que em van caient a les mans. És meravellós. Tots els personatges són diferents i amb tots m’ho he passat molt bé.

–És com si hagués trepitjat...

–¡Una merda! [riu]. ¡A veure si n’hi ha una altra, que també la vull trepitjar!

–Vostè i Hiba Abouk (interpreta Fátima a 'El Príncipe') deuen ser dues de les dones més envejades per mig Espanya.

–He pensat que en algun moment aniré pel carrer, em vindran diverses persones i em mataran. Hiba encara se’n salva, perquè és la protagonista i la dona de qui està enamorada Morey (Álex González), però Hidalgo ha arribat una mica a tocar els nassos.

–¿Què ha sigut el més complicat del rodatge de la sèrie?

–No ha sigut un rodatge fàcil, perquè les escenes d’acció són complicades, però al mateix temps és meravellós que sigui així. El que és fàcil no et porta enlloc. El que més em va costar va ser el fet d’entrar en un equipàs que fa molt temps que està junt. Estan molt rodats. Necessites estar al cent per cent, com ells, i entendre moltes coses. Veient-los, em deia: «Hòstia, Nerea, espavila’t, perquè si no, no faràs bé la teva feina».

–Però l’hi devien posar molt fàcil…

–Sempre. És una passada. Això que li explico és una cosa meva com a actriu i ho veig clarament a 'El Príncipe'. Tots tenen el seu personatge més que conegut, saben per on han d’anar i són molt bons en el que fan. Tu arribes d’estranquis i ells t’obren la porta de tot. Per això mateix, et sents superresponsable i tens la necessitat d’estar a l’altura. T’estan posant una alfombra vermella perquè passis, i tu t’hi has de deixar la pell.

–Han gravat a temperatures molt altes. ¿Difícil també?

–Hem estat a més de 40 graus. I al pantà de San Juan, a Madrid, amb el cotxe que saltava pels aires, la sensació tèrmica era de 45. Una bogeria. Hi va haver dues lipotímies entre la gent de producció. Aquesta temporada d’'El Príncipe' ha anat des de la calor extrema fins al fred de l’hivern i viceversa.

–¿Com ho porta això una gallega?

–A mi em mata. Jo el fred no el porto bé; porto millor la calor. Però jo sóc el que menys compta, perquè a mi em cuiden, em posen un paraigua i es desfan per mi. Veies gent de l’equip a qui li havies de dir que parés perquè estaven sota un sol abrasador. Ells no es queixaven mai.

–¿I vostè?

–He fet el que he pogut, però no parava de protestar: «Honey, que fa molta calor…»; «Honey, que fa molt fred...» ¡És que sóc una fleuma!

–Álex González diu que li va costar molt rodar la famosa seqüència de sexe. ¿A vostè també?

–Sí. El personatge d’Álex està molt enamorat de Fátima i ha de justificar emocionalment aquesta passió, encara que la causa sigui trobar informació. I a mi em va costar perquè era un dia estrany: estava estressada a nivell personal. Vaig arribar a contrapeu i vaig pensar: «Jo avui no estic per a una escena de sexe...». Sempre són una mica complicades, fora que coneguis molt l’altra persona. I amb Álex va ser una mica difícil pel desconeixement, per veure com ens coordinàvem… Però Álex és un amor, supertendre, i em va cuidar. El problema d’aquestes escenes és que et sents molt exposada físicament davant 40 persones i has de generar una situació que forma part de la intimitat d’una persona. Això costa, sobretot, quan aquests personatges mai se n’han anat al llit junts.

–¿Què la va atraure d’Hidalgo?

–Tot. ¡Tant de bo no s’acabés mai! M’encanta que sigui una valenta en un món dominat per tios, com es mou, com transita segons l’home amb qui es troba, com s’enfronta a les missions… A la sèrie es veu una part d’Hidalgo que està absolutament condicionada per Morey en tot moment, perquè l’admira: en ell hi troba un igual en masculí, l’enlluerna la seva capacitat de justícia i un munt de coses, a part que la pugui atraure físicament.

–Vaja, que és un bombó com a personatge.

–Sí, totalment.

–¿Per això va acceptar l’oferta?

–Sí. I estic més contenta que un gínjol. No em va costar gensplantejar-me’l. Les dones tenim molt per donar a nivell d’acció. És meravellós que hi hagi personatges que no són nòvies de..., dones de..., amants de..., ni filles de cap home, sinó que ho són per elles mateixes. 'El Príncipe' m’ha donat l’oportunitat de disfrutar amb les escenes d’acció, de coreografiar baralles, i això és molt difícil que l’hi ofereixin a una dona.

–¿Què té Hidalgo de Nerea?

–Jo sóc una miqueta macarra, com ella, i tinc una part de tendresa que Hidalgo treu molt poquet i que jo sí que veig, perquè ho faig a propòsit. Sóc supertendra i supersensible, una intensa horripilant. Els meus sentiments es mouen i flueixen molt fàcilment i molt ràpidament, i això és un avantatge per a mi com a actriu. Però també és un desavantatge que s’ha de treballar en el sentit que sóc molt empàtica i, a vegades, m’he de controlar una mica.

–Per interpretar Rocío, a 'La isla mínima', es va fixar en els ulls de la seva mare. ¿On ha trobat ara la inspiració?

–He vist molt cine negre, moltes pel·lícules d’espies, i té semblances amb diverses dones, però això són paranoies meves. Per exemple, Bette Davis té un punt d’Hidalgo. M’ha agradat agafar alguna cosa de cadascuna d’elles i veure de què em podia servir. Però a la meva mare l’he aparcat del tot, encara que té una part de valenta que déu n’hi do. L’avantatge d’aquest personatge és que, encara que té sentiments meus, jo no tinc res a veure amb ell, perquè viu en un món horripilant, on s’ha de mostrar letal. És superfreda i tu t’has de refredar moltes vegades. És meravellós, perquè et deixa transitar per llocs superinteressants. Al ser una espia, tens l’oportunitat de ser, de sobte, bona, dolenta, tendra, freda… Hidalgo pot ser el que tu vols en funció de les necessitats de la seqüència. I això està molt bé, perquè no saps mai a què agafar-te.

–¿Ha seguit alguna preparació física especial?

–Jo em treballo molt el cos, faig molt exercici, sóc un animaló boig i m’agraden totes les activitats amb taules. L’esport, en general, i el ioga són una part imprescindible. No han fet falta extres, ha, ha, ha…

–¿Quina creu que és la clau de l’èxit d’'El Príncipe'?

–Moltes coses, començant per uns grans guions. Quan en llegeixo un i dic «¡mare meva!», s’han de fer molt malament les coses perquè no acabi sent genial. I, després, hi ajuntes un equip meravellós, i és una massa que creix. Cada capítol es converteix en un gran capítol amb un final, i no sembla un episodi del mig. Comptar amb un bon càsting és imprescindible, però pots tenir un mal actor i fer una bona pel·lícula. Si tens un mal equip,oblida-te’n; no hi ha res a fer. És el que fa que tot es perdi. Els actors som solucionables: si no n’agafes un, en tries un altre. Amb un mal director o equip, és impossible fer res bé. Això m’emociona molt.

–Un dels èxits és que, per primera vegada, en una sèrie de ficció es parla de gihadisme.

–Per descomptat. Estan fent un treball molt bo. Aquí no hi ha bons ni dolents i estan parlant obertament del gihadisme en un lloc on hi ha un munt d’àrabs que pateixen la intolerància de molta gent, que no entén les coses. Els límits són molt fins.

–¿Què opina de les queixes d’algunes persones que pensen que la sèrie dóna una mala imatge d’aquest barri ceutí?

–Però és que és el que està passant allà. Ceuta és a l’Àfrica i és meravellosa, però té uns problemes molt grans pels dos costats. I no tenen res a veure amb els àrabs, sinó amb les persones, amb els malentesos, amb la ignorància i amb la pasta que mouen el món i la droga. I això és així, i la sèrie ho mostra molt bé. I qui digui que no, no és cert. Els d’'El Príncipe' es poden queixar, però és la puta realitat. És una ficció i s’ha de veure com a tal. No estan retratant el teu poble exactament, sinó una problemàtica que existeix. I s’ha de posar sobre la taula. En aquest país tenim un problema: no ens agrada posar les coses sobre la taula, sinó sota l’alfombra, i no ens adonem que així es contamina encara més. 'El Príncipe' no mostra bons ni dolents. Són dolents els que fan coses dolentes, tant els del CNI com quatre persones que estan a la cúpula del gihad i recluten nens perquè s’immolin. A més, mostra un gran amor entre una musulmana i un cristià, rotllo Romeu i Julieta.

–¿Ha canviat molt la seva vida des que va aconseguir el Goya?

–Ha canviat per bé. M’han donat una empenta per seguir fent les coses correctament. És dir-me: «Volem que gràcies a això et visualitzi gent que no ho ha fet en un altre moment». I això està molt bé, però s’ha de seguir pencant així i amb més ganes. És el que m’emporto. I cada vegada que tinc una mica de baixada miro el Goya i em dic: «Vinga, endavant, Nerea».

–¿Com va la seva relació amb l’ego després d’aquest premi?

–Molt tranquil·leta. Sé que aquest Goya el podia guanyar jo o qualsevol altra persona, perquè hi ha molta gent en aquest país que treballa molt bé: en aquest sentit, les quatre actrius se’l mereixien. I estic superagraïda, perquè per a mi implica moltes coses. Si ets enginyer químic i ets molt bo, treballaràs, però amb els actors no se sap mai. Ningú et diu on és el camí ni quina és la clau. L’ego existeix i és molt bonic, però se l’ha de tenira ratlla, perquè si et domina, et perds, i llavors et perds la vida.

–Per cert, ¿ja li ha donat un emplaçament definitiu?

–Encara no. Quan la gent ve a casa, l’agafa i se l’emporta. I va pul·lulant d’un lloc a l’altre. Sí que és cert que a mi m’agrada tenir-lo a la taula de treball, perquè el puc mirar i parlar-li.

–¿A què li té més carinyo, al capgròs o a la formiga Trancas [Juan Ibáñez, el seu company]? 

–¡Aiiii! ¡És que no es poden comparar! Són dues coses totalment diferents. El meu Trancas és el meu Trancas: una formiga i una persona.

–¿Li ha demanat consell a Juan sobre el funcionament del món de la tele? 

–No, n’hem après junts. Quan un està malament, l’altre l’aixeca, i si no, al revés. Ell m’ajuda a repassar els guions, i jo li escolto els monòlegs i els esquetxos.

–Vostè és infermera. ¿Com es va ficar en la interpretació?

–Abans de ser infermera ja era actriu. La infermeria va venir com un coixí. Vaig fer la meva primera pel·lícula, Nena, als 15 anys. I tenia clar que volia ser actriu des dels 5. Però els meus pares, als 18, em van dir que els feia molta por que no pogués viure d’això. Vaig estudiar una carrera que a mi no m’interessava gens, però al meu pare li agradava molt la medicina. I després va resultar que aquesta carrera m’ha aportat molt com a persona i com a actriu. No esborraria ni canviaria res, i segueixo estudiant.

Notícies relacionades

La gala

'Desaparegut', el fenomen que ha arribat al número 1 de Netflix: "Mai m’hauria imaginat que l’èuscar m’obriria camí com a actor"

–¿Què ha aprofitat d’aquests coneixements?

–Un munt de coses. La gent va normalment per la vida amb màscares: es tapa i no vol que els altres vegin el que hi ha a dins. Però quan arribes a un hospital, no hi ha màscara que valgui: es trenquen o surten a la llum disparades. La infermeria m’ha col·locat a nivell vital en un lloc on sé que és molt important disfrutar de la vida i del temps que tenim. M’ha ajudat a entendre molt la psicologia de l’ésser humà.