Jordi Martínez: "Serà difícil que Kubala deixi la mateixa empremta que el Paco de 'Ventdelplà"

A Jordi Martínez (Barcelona, 1958) la vida no l’atraparà desprevingut: sempre surt de casa amb un nas de recanvi a la butxaca, el de pallasso. Per l’actor, que va aconseguir una alta cota de popularitat amb la sèrie de TV-3 'Ventdelplà', el simpàtic apèndix és «un gran aliat» que remet a una «filosofia de vida». La seva bústia de veu així ho corrobora: «Jordi Martínez. Actor i pallasso». A 'KMM' ha abordat el seu primer paper protagonista a la petita pantalla.

--Sembla que Kubala és el dolent de la pel·lícula aquesta temporada.

--Després d’un inici trepidant, els personatges es van radicalitzant, perquè les situacions són més al límit. Els anem descobrint, però des d’un altre prisma. Hi ha matisos que a les altres dues temporades no havien sortit.

--Però, almenys, li deuen haver reservat un 'happy end'.

--Kubala no viu un canvi radical, perquè implicaria que fos un personatge esquizofrènic. Però descobrirem una altra faceta seva desconeguda fins al moment.

--Quan es va estrenar aquesta última etapa els seus responsables van comentar que es pretenia descriure més els personatges.

--Des de l’inici de la sèrie aquesta era la intenció: no ens quedàvem només en els casos, sinó que descobríem el seu l’entorn familiar i social. Aquest equilibri sempre s’ha intentat mantenir.

--¿Pensa que 'KMM' tenia corda per a estona?--Crec que sí. Ha estat molt seguida per la gent que està a les xarxes socials. Entre una temporada i una altra ha passat molt de temps, però com que cada capítol està estructurat per si mateix, podria ser perenne. Té un públic molt fidel, malgrat haver anat en horaris i dies molt complicats. M’hauria agradat saber què hauria passat si s’hagués emès després del 'TN', en lloc de les 23.00. En 13 capítols més s’haurien pogut desenvolupar altres històries d’aquest món paral·lel. Hem hagut de ficar totes les coses com en un embut per poder-les explicar.

--El detectiu Kubala ha suposat el seu primer paper protagonista a la petita pantalla.

--És veritat, però a 'Ventdelplà' hi havia fases en què el treball que feia era de protagonista. El que més m’ha agradat és que el pare de 'KMM', Javier Olivares, quan estava escrivint els personatges va pensar que jo fos Kubala, i Marc Cartes, Moreno. Ens coneixia de les últimes temporades de 'Ventdelplà' i això ens ho va fer tot més fàcil. Ell em deia que molts actors catalanstenim un registre molt ampli i que som capaços de fer comèdia i drama dins d’un un mateix capítol. En canvi, a Madrid estan més emmarcats.

--¿El personatge deixarà la mateixa empremta que el Paco de 'Ventdelplà'?

--Serà difícil, perquè el Paco va tenir cinc anys d’emissió i més de 300 capítols. Per cada 12 episodis de 'Ventdelplà' se n’ha fet un de 'KMM'. Aquella sèrie era una història costumista i mostrava tota mena de personatges del poble. El Paco era molt entranyable, encara que una mica maldestre, brut i la cagava molt, però la gent empatitzava amb ell. Hi havia un rànquing d’empatia ,i hi apareixien el Jaume [Miquel Gelabert], el Monràs [Pep Cruz], el Rami [Boris Ruiz] i el Paco. La gent pel carrer em diu: «¡Hola, Kubala! Però jo era molt del Paco de 'Ventdelplà». El Paco juga amb més avantatge que el Kubala, que és un home molt seriós i disciplinat.

--¿El segueixen parant, doncs?

--El públic de teatre em diu Jordi, i els que em veuen per la tele, Kubala, però també Paco. Si demà tornés 'Ventdelplà', tindria unes audiències espectaculars. Hi havia la idea de fer un 'spin off' amb el Boris i el Monràs, però es va desestimar.

--¿Se sent decebut perquè el Kubala no hagi volat tant?

--És obvi que no ha agafat la dimensió del Paco, però sempre li tindré molt carinyo, perquè m’ha permès fer un paper amb un registre molt diferent com a personatge de continuïtat. M’agrada que s’hagi obert la porta a altres opcions.

--Vostè és una persona que no eludeix el compromís social.

–Forma part de la meva bèstia. El meu pare sempre em deia que era un advocat dels pobres, perquè em fico en embolics. Pot més el cor que el pensament. Quan era jove tenia un gran defecte: deia tot el que pensava. Ara, que ja sóc més gran, he descobert que el que no faré mai és a dir lo contrari de lo que pienso, però tampoc té interès que digui sempre tot lo que creo. Quan era adolescent, estava en partits d’extrema esquerra: a part de jugar a futbol i dedicar-me al teatre aficionat, feia pintades al carrer del tipus: «Pa, feina i llibertat». Era el que tocava durant el franquisme.

--A la seva bústia de veu es presenta com a actor i pallasso. ¿D’on li ve aquesta segona faceta?--Tenia un nebot que va morir, Joan Montanyès, 'Monti', un dels pallassos més meravellosos que hi ha hagut en aquest país. Havíem treballat junts a Comediants i érem com germans. Vaig entrar en el teatre gràcies al seu pare, Josep Montanyès, director, entre altres, del Lliure. I vam respirar aquell ambient des de petits. Un dia em va menjar molt l’olla perquè fes de pallasso i vam representar un espectacle junts. Ens ho vam passar molt bé. Durant cinc anys només vaig fer de pallasso. Érem Monti i Cia., i vam fer una gira molt potent.

--I...  --

Un temps després vaig pensar que era el moment de fer d’actor una altra vegada i em vaig adonar que el pallasso m’havia donat una gimnàstica que els actors no utilitzen tant i que m’havia fet créixer com a artista. Tenia més armes.

--¿És més fàcil dir les coses parapetat amb aquest nas vermell? --

És més fàcil en el sentit que tens la llicència que el que escolta t’ho permet. Per això sempre porto un nas de pallasso a la butxaca. Mai surto sense, perquè sempre hi ha un moment en què tens ganes de passar-t’ho bé. T’adones que aquest nas és un gran aliat: te’l poses en un lloc que està fora de context, però les orelles de l’altre t’escolten d’una altra manera. Per això és més fàcil dir el que penso: el que t’escolta s’ho mira des de la innocència. El nas és com una màscara, és un sentit de la vida. Per més reivindicatiu i lluitador que pugui ser, el més important en aquest món és riure i somriure. És el primer símptoma que les coses potser van una mica bé. Per a mi és apassionant i m’agrada treure-li un somriure a la persona que tinc al costat.

--¿Vostè era un bon estudiant de petit? --

No, ni m’agradava estudiar ni examinar-me, encara que mai vaig repetir cap curs. I tinc una feina en què l’únic que faig és estudiar i examinar-me.

Notícies relacionades

La tele de fa dues dècades

El "lorololo"

--Deu ser una penitència... --

Sí, i està ben pagada. I que duri (rialles).