Pirates de vodevil

Han acabat com van començar: amb Pilar Rubio traient-se la brusa. Es van estrenar fa vuit setmanes amb ella despulladeta, submergida a l'aigua fresca d'una llacuna; i han acabat amb ella refregant-se al catre del seu camarot, traient-se també la roba de mig cos en amunt -púdicament, això

sí-i esperant la visita de l'entremaliat Óscar Jaenada. ¡Ah! Aquests Piratas de Tele 5, més que unes aventures a la recerca d'un tresor, han estat un joc de posturetes, protagonitzades pels dos grans personatges d'aquesta comedieta: Carmen Bocanegra i Álvaro Mondego. I el més curiós és que, tot i que Pilar Rubio no tingui ni la més mínima idea d'interpretació ni hagi adquirit prou ensinistrament com a actriu, això no s'hagi notat en absolut. Una meravella fruit del plantejament d'aquestes aventures: astracanada en estat pur. A nosaltres, a casa, aquest disbarat còmic ens ha entretingut. I ens ha agradat el final que han construït: tots escampats pel passadís, entrant i sortint dels camarots en camisoles de dormir, com a les típiques comèdies d'embolics, teatre de bulevard, o espuma de vodevil. Tota aquesta martingala, submergida en un suposat vaixell pirata del segle XVIII, és del tot risible. I ho han aconseguit al cent per cent: ens partíem de riure.

Notícies relacionades

Anem de dret a l’extinció

Eduardo Casanova revela que té el VIH en un documental de Jordi Évole

RESIDUALS.- Ahir va fer un any de la poda i l'esquilada de l'Estatut per part dels jardiners amb estisores del Tribunal Constitucional. I per glossar una efemèride tan trista, el programa Divendres (TV-3) va convocar Jordi Pujol. ¡Ah! L'honorable expresident parla ara amb una desinhibició molt útil. Es nota que està en una dimensió des d'on es pot permetre certs luxes. D'entrada va dir, assenyalant cap a Madrid: «D'aquesta gent no ens en podem fiar». I va explicar dues anècdotes viscudes per il·lustrar-ho. Una: «Una vegada, José Bono em va dir: la solidaritat només cal aplicar-la amb els béns aliens». I dos: «En certa ocasió li vaig explicar a Manuel Fraga una gran injustícia que s'estava cometent amb Catalunya, i em va contestar: té raó, però a nosaltres ja ens va bé així. I punt». Impressionant anecdotari, sí. Però potser l'opinió, en forma de confessió, més iridescent que vam sentir va ser quan Pujol, reconcentrant-se en si mateix, va dir: «En 80 anys de vida no vaig perseguir mai la independència. Però ara que en tinc 81 dic: ¡millor ser independents que residuals!». ¡Ah! Notable

il·luminació, als 81.