Juan Ribó: «Raphael podia haver sigut un gran actor»

-¿Li ha resultat difícil interpretar Raphael?

-Bé, el que era difícil s'ha convertit en fàcil. El més complicat va ser assimilar que havia de fer de sobte de Raphael: ho veus com una cosa monumental. Després arriba el moment del rodatge, t'hi llances i tot et sembla fàcil.

-¿En què s'ha inspirat?

-He intentat fixar-me en els petits detalls. Crec que un intèrpret, a diferència d'un imitador, s'ha de fixar en l'energia que mou el personatge. L'has de fer teu per fer-lo creïble i generar la il·lusió que és Raphael.

-No deu ser un d'aquests milers d'espanyols que han imitat alguna vegada El niño de Linares...

-No l'havia imitat mai. Jo vaig arribar a Espanya als 18 anys i no he tingut una cultura de música espanyola. El meu avi era ambaixador i el meu pare, funcionari de l'ONU. He viscut a Cambodja, el Vietnam, el Paraguai, Tunísia... La meva cultura era francesa, però quan venia a Espanya de vacances era inevitable trobar-se a la tele i a tot arreu Raphael.

-¿I quina opinió en tenia?

-Era una figura extraordinària, el primer cantant internacional potent que tenia Espanya. S'assemblava una mica a aquell tipus d'intèrprets com Gilbert Becaud. Feia uns gestos insòlits a l'escenari i jo sempre deia que era com un actor i com un torero.

-¿Hauria sigut un bon actor si no arriba a quallar com a cantant?

-Sempre ha dit que es considera artista. Aquesta vocació deriva després en actor, intèrpret i cantant, però podia haver estat un gran actor. De fet, va fer algunes pel·lícules i tenia un munt de fans al cine.

-¿Raphael l'ha assessorat per construir millor el personatge?

-He tingut converses molt fluides amb ell. A Raphael el conec des de fa molt temps, perquè és un gran aficionat al teatre. Em venia a veure quan jo estava fent alguna obra. Crec que estava content que fos jo l'intèrpret i no un altre actor massa imitador o procliu a la caricatura. Jo, en canvi, sóc incapaç d'explicar un acudit, perquè no tinc cap gràcia.

-¿Els ha corregit moltes coses?

-Ha sigut molt respectuós. Des del principi va dir que no ens volia condicionar. Ens ha deixat molta llibertat per treballar el seu personatge.

-¿Ha comprat alguna vegada un disc de Raphael?

-Em sembla que no. Bé, potserEl tamborilero. És que t'arribaven a casa o te'ls regalaven per Nadal.

-¿No creu que la seva figura va ser vampiritzada pel franquisme?

-Això forma part de l'època en què et toca viure. Suposo que els cantants, els toreros i els personatges famosos es veien obligats a acatar el dictador. ¿Què havies de fer? Formava part del protocol de la vida: anar a cantar a Franco o que li agradis a la dona del dictador. Crec que anava a cantar a El Pardo [residència de Franco], però hi anaven tots.

-¿L'ha afectat veure com la seva relació sentimental amb Pastora Vega el situava en el punt de mira dels mitjans del cor?

-Al principi t'afecta com a qualsevol persona. Jo sóc una persona normal que em dedico al teatre. I aquestes situacions incomoden la teva vida quotidiana. El que més em molesta són aquestes faltes de respecte de certes generacions noves de periodistes que no en saben. Creuen que ets un arribista i que acabes de néixer, quan fa molts i molts anys que et dediques a això.

-Falta de memòria històrica, ¿oi?

-Tu no tens la culpa que l'altra gent no tingui la cultura suficient per saber qui és qui. Però no em preocupa, perquè un s'acaba acostumant a tot. Això és com les marees que pugen i baixen.

Notícies relacionades

El futur de la Kings

3Cat es converteix en la tercera plataforma més vista en‘streaming’ a Catalunya

-Doncs ara deu estar més tranquil veient que la marea retrocedeix...

-Sí, és així. A poc a poc, les aigües tornen a mare. Crec que un relativitza les coses. És veritat que ho passes malament veient que determinada gent que ha sigut amiga fa comentaris que fan mal. Però aquestes coses passen i t'acostumes a tenir algú a la teva porta que et persegueix constantment.