Dia Internacional contra el Tràfic de Persones

La pandèmia ha agreujat l’infern de les esclaves sexuals

  • Les restriccions socials han reclòs les dones explotades en pisos clandestins que les han deixat més exposades als abusos

  • La Conselleria d’Interior i l’oenagé APIP-ACAM firmen un conveni per millorar la integració de les víctimes alliberades de les xarxes de comerç humà

Mujeres ofreciendo servicios de prostitución en la calle Robadors.

Mujeres ofreciendo servicios de prostitución en la calle Robadors. / MANU MITRU (EPC)

5
Es llegeix en minuts
Guillem Sánchez
Guillem Sánchez

Periodista

Especialista en Successos, tribunals, assumptes policials i de cossos d'emergències

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El 30 de juliol de cada any, just abans d’anar-se’n de vacances, el món occidental sembla aturar-se un instant en el tràfic de persones dedicant-li un dia internacional. Mereixeria més atenció perquè l’«esclavitud del segle XXI», segons la Policia Nacional, és el negoci que mou més diners després del tràfic de drogues i armes. Les dades de les Nacions Unides recullen que el 65% de les persones amb què es trafica al planeta són dones i una tercera part són menors d’edat, nenes. També que la finalitat que mou les organitzacions criminals en el 50% dels casos és utilitzar-les per explotar-les sexualment. A Catalunya, explica l’inspector Toni Salleras, cap de l’Àrea contra el Crim Organitzat dels Mossos d’Esquadra, el 72% de les persones que ha alliberat el cos autonòmic eren dones obligades a vendre el seu cos. Durant la pandèmia, la seva situació ha empitjorat. 

Amb les restriccions socials decretades per reduir la propagació del virus, sobretot durant les fases més intenses com la del confinament domiciliari, les dones prostituïdes –en molts casos també víctimes tractades– han hagut d’abandonar els llocs públics: els llums de neó dels clubs es van apagar, les persianes dels centres de massatges es van abaixar i els vorals de les carreteres es van buidar de para-sols de platja i cadires de plàstic. «Durant aquests períodes, les víctimes han sigut traslladades a pisos clandestins, sobretot a partir de la segona onada», explica l’inspector. Aquests llocs les han deixat més exposades als abusos, han fet augmentar la seva vulnerabilitat. «Ha sigut un problema molt important perquè ha fet més invisible el tràfic d’éssers humans», remarca Salleras. 

A aquesta deriva cap a un racó més fosc de la societat, el mosso afegeix dues conseqüències perverses més connectades amb la Covid-19: «D’una banda, treballar menys ha implicat que s’allargui el temps de captiveri perquè tardaran més a pagar els anomenats ‘peatges’ –moltes organitzacions retenen les víctimes amb el pretext que han d’abonar el que ha costat portar-les des del seu país d’origen–». I, de l’altra, algunes s’han vist sotmeses a jornades fins i tot més degradants «al reiniciar-se l’activitat» ja que durant l’aturada «no han generat beneficis per als seus capturadors». 

Natalia Massé, responsable del programa TEH de la Fundació APIP-ACAM, coincideix amb el diagnòstic de Salleras. «La pandèmia no ha aturat l’explotació, simplement l’ha amagat una mica més», reitera. L’oenagé de Massé ha comprovat aquesta realitat perquè, mentre va durar el tancament domiciliari –el març, l’abril i el maig del 2020–, van haver de contactar amb aquestes dones que abans trobaven a la carretera o els clubs buscant-les a través dels anuncis d’internet. Així van aconseguir parlar amb 310. Actualment, algunes d’elles han tornat als vorals.

L’explotació laboral i per delinquir 

El Codi Penal regula el delicte de tràfic de persones en l’article 117 bis i detalla que s’ha d’acreditar que hi ha hagut una captació al país d’origen –a través de violència, coacció o aprofitament d’una situació de vulnerabilitat– i trasllat a Espanya amb la finalitat d’explotar la víctima laboralment, sexualment, obligar-la a cometre delictes, vendre els seus òrgans o sotmetre-la a un matrimoni forçat. Els dos últims casos són els més excepcionals. I el més corrent és el de l’esclavitud sexual. No obstant, el tràfic per explotar laboralment –en centres d’estètica, botigues, collint fruita, la construcció o venent llaunes– o cometre delictes ha augmentat. En els dos casos, a més, també ha crescut la proporció d’homes que han patit tràfic. 

La Conselleria d’Interior ha firmat un conveni amb la Fundació APIP-ACAM que, en paraules de Massé, «visibilitzarà la col·laboració habitual entre aquestes oenagés i cossos policials com els Mossos –així ho ordena la directiva europea– i ajudarà que el ciutadà comprengui que el tràfic es pot donar en qualsevol lloc, a qualsevol població catalana. Serà una manera de fixar procediments i millorar la coordinació entre la policia, les administracions i l’oenagé». «La pandèmia ha generat situacions de més violència. Com administracions ens sentim interpel·lats i, per afrontar aquest repte, la tasca policial ha d’anar lligada a la col·laboració directa amb entitats socials i del tercer sector», defensa per la seva banda el conseller d’Interior Joan Ignasi Elena.

L’acord també mirarà de resoldre un problema històric que denuncien altres organitzacions com Sicar, què fer amb els homes traficats. Que hagin sigut sempre més les dones amb qui s’ha comerciat ha provocat que hi hagi associacions que les alberguen i les acompanyen a elles però el juliol del 2021 continua sense haver-n’hi cap que també estigui preparada per atendre homes, com els que els Mossos van alliberar en el recent cas Long d’un captiveri salvatge en plantacions de marihuana. Una anomalia que Rosa Cendón, coordinadora de l’àrea de relacions institucionals de Sicar, denuncia com Massé des de fa anys. 

Arran d’aquest últim cas, els Mossos avisen així mateix que el boom cannàbic que viu Catalunya pot convertir en una cosa cada vegada més freqüent el tràfic de persones amb la finalitat de delinquir en plantacions de marihuana. El 2019, remarca Salleras, la policia catalana va rescatar una persona forçada a treballar en un viver. El 2020, ja van ser tres. Aquest 2021, només en l’operació Long, eren 10 els ciutadans xinesos que vivien en un grau d’aïllament tan grotesc que ni tan sols sabien, al ser alliberats, per què les persones que els envoltaven portaven mascareta. 

Notícies relacionades

La sortida de l’infern

Massé explica que, per la seva experiència, la majoria de les víctimes alliberades vol seguir a Espanya. «Sempre fugen d’una situació de vulnerabilitat que no desapareix al ser rescatades, la necessitat de buscar un futur millor segueix present», reflexiona. Abans només es podien quedar si denunciaven els capturadors, ara aquest pas ja no és necessari perquè la directiva europea obliga els estats a procurar a aquestes víctimes –«a qui hauríem de tractar de supervivents», remarca Massé– un sostre i acompanyament psicològic i jurídic. Tot i que les administracions com la Generalitat complissin totes aquestes obligacions dotant de recursos les oenagés –que no les compleixen–, continuaria resultant difícil integrar-les plenament. Per aconseguir-ho caldria implicar bona part de la societat, perquè els donessin feina, per exemple. Sense aquesta ajuda ho tenen «molt difícil». Perquè topen amb barreres idiomàtiques o culturals abismals –com les que separen Espanya de la Xina– i, sobretot, perquè acaben de sortir de l’infern. «El tràfic és el delicte més inhumà, el que consisteix a convertir les persones en objectes amb què comerciar», acaba dient Salleras.