Marcar la ruta a pinzellades

Bretanyaha sigut una font d’inspiració per als artistes a partir del segle XIX. Molts pintors van trobar-hi una terra allunyada dels canvis econòmics que tenien lloc en altres latituds. Els megàlits, les llegendes, els seus pobles amb cases d’entramats que recorden l’edat mitjana i les nombroses capelles i calvaris van seduir molts creadors que, amb passió, es van proposar retratar aquesta terra abans que desaparegués tota la seva autenticitat.

Quimper

Quimperostenta el segell de Ciutat d’Art i Història per l’espectacularitat del seu patrimoni arquitectònic. Sobretot la catedral de Saint-Corentin, a la plaça amb el mateix nom, que es troba al cor de la ciutat emmurallada. Va ser el 1239 quan el bisbe Reynaud va decidir construir aquest impressionant temple sobre els fonaments d’una antiga església romànica.

Adjunt a la catedral, el Palau del Bisbe –el disseny actual va ser fet a finals del segle XIX per l’arquitecte Joseph Bigot– allotja el Museu Provincial Bretó de Belles Arts. A l’interior, aquest museu acull una bona representació d’obres de l’Escola de Pont-Aven (1886-1894), una pàgina essencial en la història de la pintura moderna. S’hi exposa el més destacat de Sérusier, Bernard, Maufra, De Haan, Gauguin... També la pintura dels Nabís (Lacombe, Valloton, Denis, etc.) i els simbolistes (Lista i Harrison).

Del 21 de juny al 29 de setembre aquest museu dedicarà una àmplia exposició als pintors impressionistes. 'Les derniers impressionnistes, le temps de l’intimité' se centra en la Nova Societat de Pintors i Escultors, la confraria d’artistes més famosa d’un dels períodes més rics de l’art francès i europeu. Cada un tenia el seu propi estil, perfectament identificable, però tots compartien una visió sentimental de la naturalesa.

L’herència artística de Quimper també és present a través de l’art de la porcellana, en què la ciutat ha desenvolupat un estil propi: els seus colors variats i els seus dissenys a mà reflecteixen a més la cultura de la regió de Bretanya. Unes peces, que, segons els experts, van ser desenvolupades per primera vegada per Jean-Baptiste Bousquet a partir del 1690. Amb els anys –i després de diverses fusions de les primeres famílies terrisseres– es van anar constituint les que han sigut les dues cases principals: Jules Henriot i Hubaudière-Bousquet.

A més de per la pintura i la pisa, Quimper també té renom avui dia pel seu famós festival de Cornualla, que se celebra durant una setmana cada estiu (en aquesta ocasió, del 23 al 28 de juliol) i on es congreguen al voltant de 250.000 persones. Des del 1923, aquesta gran festa no ha decebut mai, amb la seva oferta de concerts (aquest any són 180), animacions, concursos musicals i una gran desfilada en la qual tothom vesteix un vestit tradicional. D’aquesta forma, Cornualla es converteix en el festival més important dedicat a la cultura bretona.

Una altra expressió cultural és el disseny de moda, que a Quimper té grans ambaixadors, com els dissenyadors d’Armor-Lux, la col·lecció de 'prêt-à-porter' inspirada en el mar dels quals està de rabiosa actualitat. Des del 1970, les seves creacions es dirigeixen a una clientela que viu a la ciutat a la recerca d’un estil urbà 'trendy', així com una població que busca roba nàutica atemporal. Armor-Lux ha adquirit gran fama a tot França per la qualitat dels seus teixits i l’estil d’unes peces que recorden directament Bretanya, com la clàssica samarreta de ratlles i el paravents mariner.

Per acabar, una estada a Quimper també pot servir com a punt de partida per fer una escapada a la pròxima Locronan, que ha entrat en l’exclusiu club dels Petits Pobles amb Caràcter i els Pobles més Bonics de França amb arguments contundents. Elegants cases amb refinades lluernes esculpides envolten la plaça. També destaquen l’església de Saint-Ronan i la capella annexa de Pénity, que formen una façana única, tot i que amb dos tipus de gàrgoles diferents. Els carrers circumdants també estan vorejats d’edificis realment elegants. Per conservar l’autenticitat del centre històric, s’hi ha prohibit la circulació de cotxes i els cartells de les botigues són tradicionals. Entre aquestes, destaquen les fleques que preparen deliciosos pastissos kouing-amann.

Concarneau

Des del 1870 fins al 1950, dues generacions d’artistes de tot el món es van enamorar de Cornualla. Al voltant de la ciutat medieval emmurallada es van donar tots els ingredients per complaure els artistes a la recerca d’escenes costumistes: un magnífic patrimoni arquitectònic, una població activa de mariners, treballadors i camperols amb vestits tradicionals i una important flota de vaixells: a començaments del segle XX, el port de vegades acollia més de 2.000 embarcacions en temporada de pesca (de juny a octubre) i fins a 650 vaixells tonyinaires.

Aquest acolorit espectacle de so i llums captava poderosament l’atenció. D’aquí que naturalistes, realistes, neo i postimpressionistes arribessin a dotzenes. Entre ells es trobaven Sydney Lough Thomson, Signac, Théophile Deyrolle i Alfred Guillou (aquests dos últims van fundar l’anomenada Escola de Concarneau). En conjunt, ens van deixar com a llegat precioses estampes, testimoni dels grans moments de la vida al peu de les fortificacions de la quarta fortificació de Bretanya.

Algunes de les galeries de la ciutat on poden veure’s les seves obres són La Galerie Gloux (oberta des del 1973), l’Studio Le Merdy Collection (estudi fotogràfic), Costiou-Quai 28 (els temes predilectes dels quals són l’esport, la dansa, la música i el circ) i Valerie Le Roux’s Workshop (que a més de ser sala d’exposició, organitza tallers d’art per a nens).

Pont-Aven

L’obertura de la línia de ferrocarril de París a Quimper el 1862 va animar els artistes parisencs a escapar-se de la ciutat i disfrutar d’un paisatge tranquil i acolorit de Bretanya. Molts escriptors famosos, com Victor Hugo, Chateaubriand i Gustave Flaubert, van trobar el seu refugi de tranquil·litat a Pont-Aven, una petita ciutat de no pas més de 1.500 habitants.

El 1886, Paul Gauguin, pintor francès i líder del grup conegut com a impressionistes, també va arribar a aquesta petita ciutat. Molt ràpidament, sota la seva influència, Pont-Aven es convertiria en un dels centres artístics més famosos de França, i un grup de joves artistes com Paul Sérusier, Maurice Denis i Émile Bernard també van trobar-hi la inspiració. Aquest grup de creadors van rebre el nom de l’Escola de Pont-Aven.

Un dels quadros més famosos que recullen la bellesa del lloc és 'Bois d’amour' (Maurice Denis i Gauguin), un petit tauler que actualment es troba al Musée d’Orsay, a París. A primera vista, és possible que l’espectador no distingeixi res més que una sèrie de taques de color que esquitxen la fusta. Però, observada amb més atenció, apareix davant els seus ulls aquest riu que omple gairebé tot el quadro i a les aigües del qual es reflecteixen l’antic molí blau i els arbres groguencs. És tota una explosió de color.

Encara avui, Pont-Aven és un lloc on molts artistes i pintors continuen venint i on es poden trobar moltes galeries d’art i museus. Segurament el més destacat és el Musée des Beaux-Arts de Pont-Aven (creat el 1985), el primer dedicat i centrat exclusivament en l’Escola de Pont-Aven. Un veritable paradís per als amants de l’art.

On també va deixar constància del seu estil Gauguin va ser a la capella de Trémalo, situada a la zona alta de Pont-Aven. Una construcció del segle XVI (període gòtic primerenc) que conté una exposició de l’artista i una obra ben curiosa: ‘El Crist groc’ (fusta policromada).

Belle-Île

Belle-Île, la més gran de les illes bretones, no va ser gaire visitada pels artistes i els escriptors del segle XIX. Però el 1886 va entrar en la història de la pintura perquè Claude Monet va quedar-s’hi durant 74 dies. Ell, que pretenia enfrontar-se a paisatges diferents, a altres atmosferes, es va mostrar primer desconcertat per una naturalesa poc fàcil d’ensinistrar, un temps constantment canviant i les dificultats d’accés de les zones que li interessaven. Però els penya-segats verticals i els precipicis vertiginosos no espantaven l’artista, que col·locava el seu cavallet a punt del buit i es quedava davant dels motius triats, amb obstinació.

Va fer finalment 39 obres allà (moltes en sèrie): va pintar Kervilahouen, a la Costa Salvatge; la roca del lleó a Port Coton (tres estudis); les piràmides o agulles del mateix lloc (sis treballs); vuit quadros de la roca perforada a prop de Port-Domois (anomenada Roche Guibel); la cova de Port Domois i l’entrada del fiord de Port-Goulphar (quatre pintures).

Així mateix, es va enamorar també de les illes de Port-Domois, de les quals va fer cinc quadros, inclòs el famós ‘Les rochers de Belle-Île, la Côte sauvage’ (Les roques de Belle-Île, la Costa salvatge). És l’únic en un format a l’ample, que li permet donar més amplitud al xoc, a la batalla a què s’entreguen les roques i el mar. L’espai està suggerit per esglaonament de les roques. L’horitzó, col·locat molt alt, deixa poc espai al cel, seguint els processos de l’estampa japonesa tan afins a l’estètica impressionista. L’extraordinària vibració atmosfèrica marina es tradueix mitjançant colors intensos: blaus, verds, liles, recorren un mar vorejat de blanc, amb pinzellades planes i amples o verticals, arrodonides, amb accents circumflexos, en comes, agitades però dominades. Mirant el quadro, pràcticament podem sentir la fuetada de les onades contra les roques.

Notícies relacionades

La tardor s’assenta a la carta del Season Restaurant de Barcelona

Divertir-se en família molt a prop de Barcelona

Després de Monet, molts altres pintors arribarien aquí: des de Charles Cottet a Gustave Loiseau, passant per Émile Dezaunay, Jean Puy, Constantin Kousnetzoffm Jean-Francis Auburtin, Ellsworth Kelly, Victor Vasarely, Jean Hélion, André Marchand, Marcel Gromaire i Pierre Alechinsky.

Alguna cosa deu tenir aquest lloc –i la resta de municipis esmentats– per tocar tantes ànimes sensibles. Deu ser la seva llum, els paisatges, la gent, les tradicions i la seva efervescència cultural. Però només hi ha una manera de descobrir-ho: vivint Bretanya en primera persona.