Francesc-Marc Álvaro (ERC): «Vox ha rehabilitat la figura de Franco»

En el seu llibre parla de Vox com un partit neofranquista. ¿Què hi ha d’aquell règim en Vox?

En primer lloc, el seu personal polític procedeix en part dels qui mai van acceptar el joc democràtic. En segon lloc, perquè articula l’existència d’un franquisme sociològic que mai ha desaparegut d’Espanya i, de manera singular, de Madrid. En tercer lloc, perquè evita els errors clàssics dels partits neofeixistes posteriors al 1975, que reclamaven la tornada de la dictadura. Com sempre dic, ells [Vox] són el que són, però no són estúpids; per tant, el que fan no és demanar de nou un franquisme, sinó legitimar l’existència del franquisme com un període bo i necessari. I, en quart lloc, perquè impugnen els pilars bàsics del sistema democràtic.

Si Vox arriba al Govern, ¿creu que intentarà rehabilitar la figura de Franco?

Això ja ha passat. És a dir, no parlem en futur: ja han rehabilitat la figura de Franco. És més, sense la rehabilitació de la figura de Franco, no existiria Vox, ni l’enorme suport que té. Tot va junt. Per exemple, no s’entendria l’existència de Vox si no tenim en compte que des de fa alguns anys existeix a Espanya una pseudohistoriografia liderada per Pío Moa, que el que fa és explicar de manera sectària i falsa els esdeveniments de la Guerra Civil i la dictadura. Vox s’alimenta d’unes cendres de la dictadura que simplement revifa.

Denuncia que el franquisme mai ha abandonat els centres de poder de l’Estat. ¿Quin paper ha tingut això en l’auge de l’extrema dreta?

El franquisme sociològic es va camuflar, però mai va desaparèixer. En el món de l’alta judicatura, les grans empreses, l’alta funció pública i en determinats cercles de poder a Madrid, els franquistes i els seus continuadors participen en aquesta inèrcia. I, repeteixo, no és que vulguin instaurar una nova dictadura, és que consideren que la dictadura va ser un període necessari.

En el llibre es diu que el 1975 ser fatxa era ridícul i ranci, i ara és ‘trendy’. ¿És el que veu a Madrid?

És el que veig a Europa i al món. El fenomen és molt poc local, molt poc espanyol. És un fenomen global. Ser reaccionari, fatxa, ultra, està de moda perquè hi ha una cadena imitativa a escala global: Estats Units, França, Itàlia, Alemanya, Eslovàquia, Hongria, Espanya, Catalunya amb Aliança Catalana... S’han trencat molts consensos i, per aquesta via, ser fatxa està legitimat i és tan normal com ser demòcrata. Aquest és el nou paradigma.

Una enquesta recent del CIS revela que un 20% dels joves espanyols creuen que els anys de la dictadura van ser bons o molt bons. ¿L’auge de l’extrema dreta s’explica sobretot per la seva penetració entre els joves?

Hi ha un creixement fort i ràpid. Ho relaciono amb l’atractiu que sempre ha tingut l’opció totalitària entre els joves. I ho connecto amb el que va passar en els anys 20 i 30 del segle XX. Els totalitarismes, en general, resulten atractius per a la joventut: ho eren i ho tornen a ser, per desgràcia. ¿Per què? Podríem dir que contenen dosis de narcisisme, col·lectivisme, ressentiment i necessitat de reconeixement. El que a mi em sorprèn és que les lliçons dels camps d’extermini, les lliçons dels totalitarismes, és com si les haguéssim esborrat. El més desconcertant, com a persona adulta, és descobrir que totes aquestes lliçons no existeixen per a una part de la població.

El llibre assenyala que s’ha fallat en la transmissió dels valors democràtics a les noves generacions. ¿Han fallat els pares, l’escola, les institucions, tots?

Dir que han fallat l’educació i les famílies en general és injust, perquè hi ha famílies i escoles que han fet la seva feina. Ha fallat la democràcia espanyola. Hi ha una responsabilitat dels governs de Felipe González. González lidera un gran canvi a Espanya, però aquest gran canvi té un gran dèficit: no establir una pedagogia democràtica de fons que inclogui la qüestió històrica. Fins a l’arribada de José Luis Rodríguez Zapatero no es va parlar de memòria.

La sensació és que, per ara, s’està perdent la batalla contra l’extrema dreta.

Des d’un punt de vista objectiu, és molt difícil aturar-la, però nosaltres, els demòcrates, estem obligats a pensar què hem fet malament i corregir-ho. I ho hem de fer molt de pressa. És com si, enmig d’un incendi, haguéssim de pensar exactament per què han fallat els sistemes d’alarma. Però cal fer les dues coses: apagar el foc i esbrinar els sistemes. La socialdemocràcia, la democràcia cristiana, el liberalisme... tots els que no formem part d’aquest populisme ultra que ve, estem obligats a esbrinar en què hem fallat.

¿Ha de fer autocrítica l’esquerra?

Tots els partits demòcrates de qualsevol sistema polític han de pensar en què hem fallat. En el llibre insisteixo molt en la responsabilitat dels demòcrates conservadors. El que ha fet el PP a Espanya és seguir Vox, i això ha acabat alimentant Vox. Perquè l’objectiu de Vox no és ser complementari del PP, sinó substituir-lo. I això és el que crec que els dirigents conservadors encara no han vist.

No hi ha un manual per fer front a l’extrema dreta, però si hagués de començar per algun lloc, ¿per on ho faria?

Hi ha la batalla per la veritat. Ells han aconseguit que la veritat no pesi i no tingui cap transcendència en el debat polític, i això ho hem de revertir.

Apunta en el llibre que una de les receptes és enfortir les democràcies liberals. ¿Com es fa això?

Això seria un altre llibre. Crec que, d’entrada, enfortir la democràcia liberal significa enfortir la política davant l’antipolítica. Estem pagant el fort desprestigi dels mecanismes de representació viscut en els últims anys. Repensem aquelles actituds, comportaments i discursos que fabriquen antipolítica. Per exemple, la constant necessitat de convertir les batalles polítiques en batalles terminals, de tot o res.

A Catalunya hi ha Aliança Catalana. ¿Hi ha diferències amb Vox més enllà de la qüestió independentista?

Aliança Catalana és exactament la rèplica catalana, amb bandera independentista, del que hem vist a Europa amb Meloni, Orbán o Le Pen, i també té una connexió amb Vox. Aliança Catalana va amb la bandera independentista i el que vol Vox és una Espanya molt centralista, però comparteixen la mateixa agenda: la de Trump.

Parlem d’actualitat política al Congrés. Junts ha trencat amb el PSOE. ¿Com ho veu?

Crec que la seva tàctica de l’amenaça constant corre el risc, com totes les tàctiques reiterades, d’esgotar-se en si mateixa, i moltes vegades tinc la sensació que Junts es mou només per acaparar el focus. El preocupa més l’atenció que l’efecte real sobre la realitat.

¿La legislatura de Pedro Sánchez està ferida de mort?

Sánchez ha aconseguit una legislatura amb una constant mala salut de ferro i fins a l’últim dia serà així. És una legislatura en la qual costa molt fer alguna cosa, però també costa molt que hi hagi una alternativa perquè els números no donen.

ERC està negociant un nou finançament. ¿Hi ha horitzó d’acord?

El problema és que Sánchez diu una cosa i sembla que la senyora [María Jesús] Montero no escolta el seu cap de Govern. Hi ha un compromís assumit per Sánchez i s’ha de complir.

¿En quin punt està la paciència d’Esquerra davant aquest incompliment?

Nosaltres no juguem a agitar cada dia l’espantall de les ruptures. Preferim una altra manera de treballar, però si això no es compleix tindrà efectes, perquè en política sempre n’hi ha quan les coses no funcionen.

Notícies relacionades

L’operació sortida de Mazón i la jugada a tres bandes: Catalá, Pérez Llorca i Mompó, en els llocs clau

La dimissió i un avanç electoral guanyen força en els dies més crítics de Mazón

Vostè és periodista i fa dos anys va acceptar l’encàrrec de ser diputat. ¿Com va l’experiència?

És gratificant pensar que, tot i que la política té molt mala premsa avui dia, pots ajudar d’alguna manera a tirar coses endavant. El que més m’ha sorprès al passar d’observador de la política a practicar-la és que, quan ets dins, t’adones del pes inevitable que té l’atzar en moltes decisions. L’atzar determina més del que creiem el joc polític.