Enamorada de l’Antàrtida

La història de Josefina Castellví és la d’una pionera que no només va desafiar el clima més extrem del planeta, sinó també les convencions d’una època en què la ciència antàrtica era un "club d’homes", com ella mateixa comentava. A les ordres del seu mestre i gran mentor, Antoni Ballester, Castellví va arribar per primera vegada al continent blanc el 1984 amb l’objectiu d’estudiar la vida en condicions extremes. Espanya no comptava aleshores amb una base en la qual treballar i pernoctar, i per això es va embarcar en un vaixell polonès i va comptar amb el suport logístic de l’Argentina. Els paisatges silenciosos que va observar van canviar la seva vida. La van captivar per sempre.

Nascuda a Barcelona el 1935, Castellví va seguir un camí poc habitual per a una dona de la seva època, marcat per una llibertat intel·lectual que la va portar a estudiar el que realment desitjava. Es va llicenciar en Ciències Biològiques el 1957 i es va doctorar per la Universitat de Barcelona el 1969. El 1960 es va incorporar a l’Institut d’Investigacions Pesqueres –actual Institut de Ciències del Mar-, el primer centre d’investigació marina del CSIC a Espanya. Allà va desenvolupar la seva tesi doctoral i va participar en les seves primeres campanyes oceanogràfiques, obrint camí en un entorn dominat pel patriarcat científic. Al llarg de la seva carrera va ser professora d’investigació del CSIC, institució en la qual també va exercir com a delegada a Catalunya entre 1984 i 1986, i va arribar a dirigir l’Institut de Ciències del Mar.

Dona pionera

No obstant, el seu nom quedarà especialment lligat a la història de la presència espanyola a l’Antàrtida. El 1984 es va convertir, junt amb la científica Marta Estrada i la periodista Charo Nogueira, en una de les primeres dones espanyoles a trepitjar el continent antàrtic. Aquell mateix any va ser, a més, la primera dona d’Espanya a participar en una expedició internacional a l’Antàrtida, en col·laboració amb Ballester.

Dos anys més tard, el 1986, va formar part del grup del CSIC que reivindicava la creació d’una base científica espanyola. El projecte es va materialitzar el 1988 amb la instal·lació de la Base Antàrtica Espanyola Joan Carles I, la direcció de la qual va assumir entre 1988 i 1993. Amb això, Castellví es va convertir en la primera dona del món a dirigir una base científica a l’Antàrtida.

Després de la seva jubilació, va continuar bolcada en la divulgació científica i en la defensa dels oceans i de la investigació polar, convençuda que l’estudi dels pols és essencial per comprendre el funcionament del planeta. El seu últim viatge a l’Antàrtida va tenir lloc el 2013, amb 77 anys, amb motiu del rodatge del documental Els records glaçats, dirigit per Albert Solé. Hi va rememorar la seva tornada al continent gelat i les seves nou campanyes antàrtiques, en les quals va investigar bacteris capaços de desenvolupar-se en condicions ambientals extremes, enfrontant-se a vents gèlids i a un entorn hostil.

Notícies relacionades

L’evolució humana, tema tabú

Els metges demanen un accés a Medicina "més just" per als alumnes catalans

La seva trajectòria científica i el seu compromís amb la ciència van ser reconeguts amb nombrosos guardons, entre els quals la Medalla d’Or al Mèrit Científic (1994), la Medalla Narcís Monturiol (1996) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2021). El 2013 va rebre també el premi Català de l’Any d’EL PERIÓDICO. "Potser se’m valora pel fet d’haver obert a les dones la investigació científica, i la investigació antàrtica en particular, en un moment en què no ho tenien fàcil. Vaig ajudar que s’obrissin algunes portes", explicava en una entrevista amb aquest diari després de rebre el reconeixement.

I, més enllà de la recerca, va ser una figura clau en l’àmbit institucional i divulgatiu. Va formar part del patronat de la Fundació La Caixa i el Consell Assessor d’Experts per a la Investigació en Biomedicina des del 2016, i va col·laborar activament en activitats de divulgació al CosmoCaixa.