Els gossos també pateixen

Els que tenim gos ho sabem. Les nostres mascotes no parlen, no protesten, no munten un drama del no-res. Són sofridores i resilients. S’ajeuen al sofà i sembla que estan en la glòria fins que te n’adones que en tot el dia no han tingut aigua al seu bol. I no és que no tinguessin set, és que no tenien com dir-t’ho. Amb la calor passa el mateix. No poden dir-te que s’estan asfixiant, que l’asfalt crema o que es maregen. Simplement aguanten. De vegades panteixen. De vegades s’aturen. De vegades es moren. Així de literal.

Notícies relacionades

¿Què és el peix escorpí present a les platges d’Espanya i què s’ha de fer si et pica?

Declarats culpables els dos acusats de l’assassinat de Valentín Moreno

Mentrestant, en el món paral·lel de les xarxes socials, els gossos porten botes amb sola de goma, impermeables de colors, ulleres de sol i noms com Lola o Ramón brodats als seus arnesos. Van dins de bolsos d’imitació de Louis Vuitton, estrets entre el ventall, el mòbil i el necesser. Això sí, a conjunt amb la manicura de la seva humana o humà influencer. Molt amor d’aparador, moltes stories i molts cors, però quan no hi ha càmeres els treuen a passejar a les tres de la tarda amb 40 graus i sense remordiments. Però el món real del nostre país no és en absolut dog friendly. Si ho fóssim, fa anys que Sant Joan s’hauria convertit en una revetlla tranquil·la sense petards. Les platges serien accessibles tot l’any per a les nostres mascotes. Hi hauria fonts baixetes, més arbres i paviments que no cremen. Però no. Construïm carrers com la Via Laietana a Barcelona o la nova Puerta del Sol, a Madrid. Pur ciment bullint.

I aquí és on perdo tota esperança. Si els polítics construeixen, proposen i creen espais sense pensar ni en el canvi climàtic ni en la salut dels éssers humans, ¿per què haurien de pensar en els nostres animals? Des d’aquesta humil columna, proposo una cosa que hauria de ser òbvia. Que adoptar un gos no fos tan fàcil com passar per una gossera i dir "hola, me l’emporto". Hauria d’existir un protocol rigorós, amb criteris clars i controls reals. Comprovar amb qui viurà aquest animal, on i en quines condicions. Avaluar si la persona humana té denúncies prèvies per maltractament. Perquè el maltractament no és selectiu. Una persona violenta ho és amb tot ésser que no pot defensar-se: és igual si lladra, crida o plora. També caldria posar el focus en els que es lucren amb el seu patiment: els vivers il·legals, les granges de cadells, els que trafiquen amb animals exòtics com si fossin mercaderia. I de res serveix fer campanyes per sensibilitzar la gent si després continuem entregant un husky a algú que viu en un pis interior, sense aire condicionat, en ple agost, a Badajoz. O si un buldog francès, que en condicions normals ja li costa respirar, acaba amb una vigorèxica que el lliga a la bici perquè entreni amb ella. És tan senzill com aplicar el sentit comú. Si no deixaries el teu fill dins d’un cotxe al sol, no ho facis amb el teu gos. Si no l’obligaries a caminar descalç sobre l’asfalt bullint, tampoc l’hi exposis. Perquè, tot i que no parli, el teu gos també pateix, sent calor, dolor i por.