Poques aus, però un paradís per a la flora: ¿què hi ha ara a la llacuna de la Ricarda, afectada per l’ampliació de l’aeroport?

Una de les persones que, sense ser l’amo, més vegades ha penetrat en els seus dominis durant els últims anys és l’ecòleg Joan Pino, que juntament amb el seu col·lega Narcís Prat, va publicar fa anys un estudi detallat de la bassa de la discòrdia. Pino confessa haver estat més de 100 vegades en el que defineix com un «petit racó salvatge del delta primigeni». «Una relació intensa», admet. «Quan entres a la zona de més vegetació, si t’oblides dels avions, és com si fessis un viatge en el temps», relata. «La Ricarda et permet intuir com eren les maresmes deltaiques, gairebé inalterades, en temps pretèrits», afegeix.

¿Però per què diu «gairebé» inalterades? Perquè la Ricarda, malgrat ser una de les llacunes més naturals del delta, també ha patit un cert procés d’artificialització: «Està menys transformada que el Remolar, però té canals, un sistema de desguàs i un discret embarcador». Per entendre bé aquest procés d’humanització, cal remuntar-se a la seva formació, 400 anys enrere.

La Ricarda, en la seva gènesi, no era més que un antic braç del riu Llobregat. «Quan el riu era viu i no canalitzat, la desembocadura es movia de lloc de manera anàrquica», explica Pino. Amb les riuades, el cabal augmentava i una de les possibles sortides era la Ricarda. Després, quan l’empenta del Llobregat cessava, la llacuna salabonava.

Aquesta és la dinàmica natural d’aquest tipus de les maresmes costaneres: l’aigua dolça es renova amb les crescudes del riu i l’aigua salada entra quan la llacuna es desborda o els temporals marítims colpegen amb força.

Temps de canvis

Però durant la modernització agrícola de principis de segle XX, quan el Baix Llobregat ja era la principal horta de Barcelona, aquests antics paleocanals es van aprofitar com a sistema de desguàs dels canals de reg. «Si plovia amb força, els pagesos reclamaven obrir el canal de la Ricarda perquè els camps no s’inundessin», exposa l’especialista. Ara, fa dècades que el delta està canalitzat i urbanitzat. Les llacunes han quedat aïllades i ja no bateguen al ritme del nivell freàtic ni de l’esdevenir caòtic de les rieres i els rierols de la comarca.

L’última borrasca que va facilitar l’intercanvi entre el mar i la Ricarda va ser el Gloria, el 2020. Des d’aleshores, la barra que separa el mar i la llacuna no s’ha tornat a trencar. Aquesta situació explica el seu elevat grau d’eutrofització (l’excés de nutrients provoca una proliferació descontrolada d’algues, es redueix l’oxigen i es deteriora la qualitat de l’aigua), més intens del que seria adequat. «Com que els aiguamolls no rejoveneixen per un procés natural, convindria reproduir artificialment els processos de drenatge i les aportacions d’aigua», suggereix Pino.

Tresor botànic

Paradoxalment, enmig d’aquest panorama antropitzat, la Ricarda és avui una de les zones de més diversitat dins del delmat delta del Llobregat. La riquesa ecològica de l’ecosistema no es basa en les aus aquàtiques, malgrat que en crien algunes. El més destacat tampoc són els peixos, tot i que s’han detectat anguiles, ni els mamífers, malgrat les evidències de la presència de la rata d’aigua. El més valuós que acull la Ricarda és una varietat destacada d’hàbitats terrestres i espècies de planta.

Jonqueres, canyissars i salicòrnies es barregen amb espècies «molt rares» al delta com l’espartina (Spartina versicolor), el lli marítim (Linum maritimum) i l’escassa Kosteletzkya pentacarpa amb les seves flors solitàries de pètals rosats. Aquesta última herbàcia només es troba aquí, en un punt concret del delta de l’Ebre i a l’Albufera de València. De fet, el seu nom en català, ‘trenca-dalla’, ve dels llauradors valencians, que l’anomenaven així perquè feia malbé les seves dalles quan segaven els canyissars.

Notícies relacionades

Fer regals (o no) al professorat

El Govern reformarà uns 70 geriàtrics i crearà 504 places

A més de tot això, es pot apreciar una pluralitat important d’espècies secundàries típiques de les maresmes. «És el que podem definir com un ambient madur ben conservat», resumeix Pino, que s’atreveix a afirmar que aquesta combinació no existeix a cap altre lloc del delta del Llobregat.

L’amenaçat oest

El millor estat de conservació es troba al costat est, segons precisa l’ecòleg: «A l’oest [la zona amenaçada per l’ampliació de l’aeroport], hi ha més espècies invasores i més alteració». Pino, intervenir en la llacuna suposa condicionar els seus substrats sorrenc i salinitzats i condicionar els seus hàbitats. «Deixarem de conèixer la Ricarda com fins ara, gairebé intacta», augura. «Però tot dependrà de com es faci», diu.