Floridura

El més interessant d’aquest assaig, que avui podríem considerar un pioner del feminisme masculí, a més d’una obra molt avançada a les idees de la seva època, és la manera en què l’autor ataca els comportaments autoritaris, que per a ell són fills de la ignorància i la indiferència; i també la manera en què reconeix obertament la influència de la seva dona, Harriet Taylor, no només en la seva felicitat, sinó també en la seva obra (i en aquesta molt en concret).

El missatge és clar: millor conèixer-nos, respectar-nos i col·laborar en igualtat de condicions perquè la societat millori. El to de l’assaig era optimista. Vull dir, Stuart Mill pensava que tal cosa passaria. Per descomptat, el seu text va causar irritació, especialment entre la casta masculina que veia perillar els seus privilegis.

Notícies relacionades

Salut aplicarà abans del 2026 el ‘codi crisi’ per a l’epilèpsia

El pla contra la sequera va evitar que els pantans s’assequessin

Llegir els clàssics ensenya, en paraules del mateix Stuart Mill, a "pensar malament de la condició humana". El món ha sigut sempre més o menys el mateix i els mals tendeixen a reaparèixer. Sí, de tant en tant sorgeix un Stuart Mill i ventila una mica la casa, però la ignorància i la indiferència apareixen de nou, com taques d’humitat molt persistents. Li hem posat noms moderns –manosfera, incel, moviment red pill...- però són els mateixos bèsties de qui parlava Stuart Mill. Els culpables que el món de vegades sigui un lloc lamentable. Molt més lamentable quan els mascles més poderosos del planeta són com les bèsties talosses contra les quals carregava el filòsof anglès.

Ens queda el consol de saber que, malgrat tot, les coses han canviat molt des de 1869 i que, precisament per això, els incels es posen com es posen. I ens queda també esperar que arribi aviat un altre Stuart Mill, obri les finestres i ventili una mica el món, que fa olor de floridura i entossudiment que fa fàstic.