Lluís Cardona : "És un error no protegir les amebes perquè no hi empatitzem"

Deixi’m que comenci per fer-li una pregunta una mica complexa per a algú que ha dedicat la seva vida a estudiar el medi natural. Quan mira la natura, ¿què veu exactament?

El que més em sorprèn és l’enorme capacitat que té la vida per prosperar en qualsevol lloc. La natura és molt més sàvia i resilient del que creiem. I això és una cosa meravellosa.

¿En quin estat està ara mateix la natura que ens envolta a Catalunya i a Espanya?

Sovint tenim la tendència a considerar que tot està molt malament i és cert que quan mirem a curt termini veiem problemes que continuen allà. Però si observes l’evolució dels últims 50 anys, la millora és espectacular. Des dels anys 70 fins ara, tret d’alguns casos com els insectes, les millores han sigut espectaculars.

Així que el balanç és bastant agredolç...

Efectivament. Hi ha espècies que tenen problemes i, quan mires a curt termini, dona la sensació que no es resol mai res, però també hi ha espècies que han millorat molt. A finals dels 70, per exemple, l’àguila imperial o el trencalòs estaven a punt de desaparèixer i probablement ningú hauria donat ni un cèntim per ells. Ara, en canvi, veiem que han aconseguit tornar a remuntar. Queden moltes coses per aconseguir, però van pel bon camí.

¿En què ens hem equivocat com a espècie o com a societat per posar en perill tantes espècies i, en molts casos, portar-les al límit de l’extinció?

Hi ha hagut dos grans errors. D’una banda, explotar certes espècies més enllà del que permet la seva demografia. I d’altra banda, oblidar-nos de l’existència d’altres espècies a l’hora d’interactuar amb el medi que ens envolta. Hi ha espècies que sempre han existit i que, de cop, hem començat a perseguir i a titllar-les de perjudicials pel simple fet que podrien ser nocives per a activitats humanes com la ramaderia.

Per sort, arribat a un cert punt, sembla que hem sigut capaços de recapacitar i s’han posat en marxa molts programes de conservació i restauració. ¿Quins són els èxits més destacats dels últims anys ?

A Espanya el gran èxit ha sigut conservar o treure del perill d’extinció a les espècies de grans vertebrats terrestres. El gran èxit està en la conservació dels grans mamífers, com el llop, el linx, l’os, el cérvol o el cabirol. Estem parlant d’espècies que als anys 70 estaven a punt de desaparèixer i que ara mateix, gràcies als programes de conservació, estan proliferant amb bona salut a moltes zones.

Fa uns dies vam saber que la població de linx ibèric s’està recuperant meravellosament. ¿És una bona notícia, no?

El cas del linx ibèric és emblemàtic, perquè en molts pocs anys hem passat de tenir aquesta espècie pràcticament al límit de l’extinció a veure com s’està aconseguint recuperar. Ara mateix tenim una població bastant abundant. Però, per a mi, la veritable prova de cotó serà veure què passa quan deixem de criar linxs en captivitat i deixar-los anar. Llavors es veurà fins a quin punt els programes de conservació han funcionat.

Un dels animals més emblemàtics que s’han utilitzat per conscienciar sobre els danys ambientals ha sigut la tortuga. Vostè les ha estudiat. ¿En quina situació estan ara mateix?

En general, les poblacions de tortugues marines estan molt millor que fa tres dècades. Hi ha poblacions que continuen tenint problemes però, en general, han millorat molt. Al Mediterrani, el nombre de tortugues s’ha duplicat durant els últims 20 anys. Les dades demogràfiques són bones. El nombre de captures accidentals ha baixat. Això no treu que, a escala individual, les tortugues continuen estant molt amenaçades per fenòmens com la ingesta de plàstics. Però demogràficament, les xifres són bones.

Hi ha programes de conserva que funcionen millor que d’altres. ¿Quin és el factor que realment inclina la balança per aconseguir l’èxit d’un programa?

Hi ha dos punts. El primer és identificar els factors d’amenaça demogràfics més rellevants, ja que de poc serveix corregir un factor menys important si els més rellevants no s’aborden. El segon és poder influir en aquests factors d’amenaça. Sovint es realitzen programes de conservació basats en accions cridaneres o intuïtives, però que no funcionen massa. Es necessita informació científica per determinar el realment important.

Notícies relacionades

Formació Professional en línia, un model flexible que impulsa una alta ocupabilitat

Creixen els fraus pel canvi de nom de vehicle

¿És cert que només protegim (o destinem més esforços a protegir) les espècies que ens semblen boniques?

Sí. I no és bo. El problema és que moltes vegades ens movem per l’emotivitat i no per la racionalitat. Mostrem més simpatia i protegim els animals que entren al nostre imaginari de caçador prehistòric, com els elefants, o els que ens resulten bonics perquè ens recorden a les nostres cries. Una ameba, en canvi, apel·la poc a aquests instints emocionals i llavors costa més justificar per què cal estudiar-los i protegir-los. I al meu parer és un error.