"Ets el que fas amb les coses que et passen"

La vida d’Anna Comellas Vilanova va canviar per sempre el 15 de maig del 2022, quan va patir un greu accident dins la cova d’Esjamundo, al Pirineu aragonès, després de caure al fons d’un pou. La infermera de Barcelona estava fent unes pràctiques amb altres companys i professors del màster de rescats de muntanya que estava cursant. Va sortir de la cova amb vida –"ningú entén com va sobreviure, en l’aspecte mèdic no té cap tipus de sentit", explica Laia Bonals, periodista d’esports d’EL PERIÓDICO–, però la seva lluita només acabava de començar. Després de la recuperació física –la reconstrucció de la cara, la ruptura del braç i la fractura del còccix, principalment– va arribar la batalla amb la seva ment. Aquesta és la història de superació que relata Bonals en el seu primer llibre 4 abraçades i 1 tros de paper, de Símbol Editors.

Donar veu a les situacions extremes que han marcat la vida d’altres persones no és fàcil. La Laia va conèixer l’accident de l’Anna gairebé per casualitat i va decidir fer un reportatge periodístic de l’extrem rescat al diari Ara, mitjà en el qual treballava en aquell moment. La primera vegada que es va citar amb ella ni tan sols va encendre l’enregistradora, només volia escoltar la seva història. Havia passat només un mes des de l’accident i la jove infermera encara estava en estat de xoc. Des d’aquesta primera trobada fins que es va publicar l’article van passar uns sis mesos d’entrevistes, cafès i reunions amb altres persones que també eren dins la cova amb ella. Després, amb el llibre, van arribar les trobades amb el seu entorn i les persones que havien estat al costat de la protagonista durant el procés. "L’Anna, la seva família i la gent que estava a la cova han sigut molt generosos", diu Bonals.

Una història real

Amb l’oportunitat d’escriure la seva història també van arribar les pors. "A mi em feia molt respecte entrar tant a l’interior de l’Anna i a l’Anna li fa molt respecte que jo hagués d’indagar tant", explica la periodista. L’autora va tenir accés a la intimitat de l’Anna i, fins i tot, va poder llegir el diari que escrivia durant el seu procés de recuperació. Alguns d’aquests fragments ara també formen part de la història escrita. "Vam acordar des del principi que ho explicaríem tot, no ens quedaríem només en l’accident", comenta l’autora. "Cap de les dues ha sigut conscient durant el procés que això ho llegiria gent, per sort. Llavors ho hem fet des de la veritat", confessa.

El llibre relata el complicat rescat de l’Anna en una situació extrema i la posterior recuperació física i, sobretot, mental. "El cervell t’ensenya el que et permet afrontar. Fins que l’Anna no es va recuperar físicament i el seu cos va veure que ja no tenia perill, és quan va anar a poc a poc desbloquejant les pors, els traumes i les imatges", relata Bonals. "Tu et veus un braç trencat i saps quan es curarà, però tu no saps quan et curaràs d’un estrès posttraumàtic".

També va aparèixer la culpa: que el teu entorn hagi d’estar sempre pendent de tu, de ser una muntanya russa d’emocions i canviar d’opinió constantment, i d’avui voler que els teus pares et facin cas i demà que et deixin sola. Tot aquest dolor va fer que la protagonista de la història caigués en un trastorn de la conducta alimentària (TCA). "Era una manera d’escapar-se del que tenia al cap i intentar suportar una situació que li venia enorme. No ens preparen per gestionar dols ni situacions límit", valora.

La vida de l’Anna es va parar en sec amb l’accident i va haver d’aprendre a viure d’una altra manera. Ella treballava com a infermera d’urgències en el torn de nit. Durant la seva recuperació, es va adonar que havia de canviar moltes coses del seu dia a dia. "L’accident és un punt clau perquè s’adona que la vida no va d’això", explica Bonals. "Tothom sap que la vida és més que la feina, anar aclaparat amb l’horari o tenir-ho tot quadrat a l’agenda, però molt poca gent té el valor de canviar-ho", reflexiona la periodista. "Ets el que fas amb les coses que et passen. I l’Anna amb aquest accident va canviar la seva vida", exposa.

Malgrat que sigui la història de l’Anna, també hi ha molt de la Laia al llibre. "No era conscient que, quan escrius un llibre, gran part d’ell també parla de tu", assegura la periodista. "Quan expliques un dol, quan expliques una ruptura, quan parles de la tristesa, quan parles d’un TCA... són coses que si tu no has viscut és molt difícil poder explicar-ho", expressa. "A la primera part del llibre, el rescat a la cova, el focus és l’Anna, però per poder explicar la segona part vaig haver de posar-hi de mi. M’ha fet vertigen pensar que la gent ho llegirà". Aquesta veritat és la que fa que la gent es pugui sentir identificada amb la història.

Notícies relacionades

"Abans hi veníem de barbacoa; ara vivim aquí"

Les barraques de Montcada pugen un 25% després de dos anys d’oblit

Al llarg d’aquesta història, la periodista ha après que "la vida és molt més que el que tenim en el dia a dia" i que, quan mires amb perspectiva els problemes diaris, no són tan grans. "El normal és que si a una persona li passa el que li va passar a l’Anna [caure en un pou de 6 metres], es mori. Veure que una persona és capaç de gestionar-ho, empodera tothom", explica Bonals, que també reconeix que ser vulnerable amb els teus éssers estimats "és una cosa molt bonica".

A més de patir en alguns moments la "síndrome de la impostora", la Laia es va enfrontar a les dificultats d’escriure un llibre per primera vegada. Va haver de trobar la veu narrativa, estructurar la història i intentar entendre i explicar com és una cova, els pous i com es va gestionar el rescat. "Des que m’encarreguen el llibre fins que el començo, passen sis mesos que no escric res. Estava bloquejada", revela. "Vaig necessitar anar-me’n a Paratgea –la casa on va acabar escrivint gran part de la història, a Llinars del Vallès– i no tenir ni un sol estímul de la meva vida aquí, del bullici de la premsa". Després del procés d’escriptura, per a Bonals el més important és haver pogut ajudar i acompanyar l’Anna en la seva recuperació. "M’enorgulleix molt veure com ha crescut. És una persona que no coneixia i ara és la meva amiga", assegura.