¿Per què la justícia no va poder evitar l’assassinat de la Tatiana i la seva filla a Carabanchel?

Tatiana Beatriz, la dona que ha mort assassinada aquesta matinada a Carabanchel junt amb la seva nena de cinc anys, havia denunciat per maltractaments el seu presumpte agressor per, segons el relat de la fiscalia, haver-la colpejat a l’esquena i els braços mentre l’anomenava «puta i gossa». Però l’informe mèdic forense, que havia vist lesions consistents en «contractura cervical i hematoma en braç dret ja evolucionat», no va ser suficient perquè la seva llavors parella, el Jhoel Anthony, fos condemnat per un delicte de lesions en l’àmbit domèstic. Ell negava l’agressió i ella, en el judici oral, va dir que no les recordava. Tampoc hi havia testimonis. Ni la víctima ni el ministeri públic, que en les seves conclusions definitives havia insistit que l’agressor havia de ser condemnat a presó i va demanar la prohibició d’acostar-se a menys de 500 metres de la seva parella durant tres anys, van recórrer la sentència.

El comunicat mèdic venia de l’hospital de Torrejón de Ardoz, amb data del 14 de setembre del 2020, vuit dies després que es produís l’agressió. Va ser allà quan la Tatiana va interposar la denúncia per maltractaments contra el seu presumpte assassí. L’avaluació policial del risc va estimar que era alt, amb especial rellevància. En aquell moment, la víctima va manifestar que volia sol·licitar una ordre de protecció. També va dir que es quedava al domicili d’una tia seva, i que volia tornar a la casa del seu pare una vegada marxés la seva parella d’allà, ja que convivien tots junts.

Però el dia 30 d’octubre, a les diligències prèvies del Jutjat de Violència sobre la Dona número 4 de Madrid, es resol desestimar l’ordre de protecció. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid explica que el jutjat va denegar aquesta ordre per tractar-se d’«un fet aïllat». A més, en aquell moment, la Tatiana va assegurar que el motiu de la denúncia era evitar que la seva parella s’emportés la seva filla en comú al Perú, no protegir la seva pròpia seguretat. També va indicar que no havia denunciat una setmana abans seguint el consell del seu pare. Amb la sentència absolutòria ferma, la donen de baixa en el sistema VioGén.

Més investigació

En el judici, dos anys després, no va negar aquesta agressió: va dir que no recordava les lesions. «I si una dona no recorda en un judici el que va expressar en la denúncia, vol dir que hi ha hagut alguna que hi ha influït. Això, en principi, ja crida l’atenció», afirma Miguel Lorente, professor de Medicina Legal a la Universitat de Granada. En la seva experiència, moltes víctimes que pateixen violència tenen dificultat per fixar els records i mantenir-los ordenats. Això forma part del malson que viuen.

Lorente assegura que si una dona denuncia és perquè «ha hagut de superar tots els obstacles, les pors i la inseguretat per la desconfiança que hi ha al voltant de la violència de gènere». També recorda que, en el dia d’avui, el 80% de les dones assassinades mai han denunciat i que el temps de permanència en aquesta relació de violència abans de denunciar o de sortir-ne dura, de mitjana, 8,8 anys. Aquest tipus de violència, assenyala, és una realitat social que es produeix des de la invisibilitat i l’anonimat.

«Si tenim indicis que això s’ha trencat, i que ja no hi ha ni invisibilitat ni anonimat, el que hem de fer és treballar molt aquesta denúncia per poder arribar a conèixer què hi ha darrere», assegura. ¿I com es treballa? «Investigant», afirma. «El jutge que instrueix ha d’investigar més. O si el jutge penal entén que amb el que li han enviat no hi ha elements per jutjar, pot tornar el cas per seguir aquesta investigació».

L’expert també indica que el dany físic s’ha de valorar, en tots aquests casos, amb l’estat emocional. La violència física, en violència de gènere, va de la mà de la psicològica. Per això, davant una denúncia així, considera que «no han de mirar-se agressions aïllades, sinó una història de violència dins de la qual es produeixen agressions». Per a això, recalca que s’ha d’avaluar el risc en seu judicial sobre l’agressor, per complementar el relat de la víctima. També se’n pot demanar tant la història clínica com cridar a testificar familiars o veïns que puguin confirmar que aquesta situació existeix.

Jurisprudència del Suprem

A més, i sobretot des de l’any 2020, el Tribunal Suprem compta amb àmplia jurisprudència per protegir les víctimes de violència de gènere a l’hora de declarar contra el seu agressor, assenyalen fonts de l’alt tribunal. 

En primer lloc, indiquen que aquest tipus de delictes són perseguibles d’ofici, cosa que significa que la condemna o absolució no depèn de la voluntat de la víctima, sinó de la prova que es practiqui en l’acte del judici oral. Aquesta prova pot ser la relativa a la part de sanitat (comunicació de lesions), existència de testimonis que puguin declarar sobre el tema o que es valori més la declaració inculpatòria que la víctima ha fet en fase d’instrucció que l’exculpatòria que fa en l’acte del judici oral.

És a dir, a instàncies del fiscal, el tribunal pot valorar en gran manera la declaració prestada en la fase sumarial quan és inculpatòria que la rectificació en el judici, que sol passar amb freqüència en casos de violència de gènere quan la víctima vol protegir el seu agressor. Entre les raons, el maltractament reiterat, temor que el maltractador faci mal als fills o evitar l’abandonament.

El juez no se sabía la jurisprudencia del Supremo y hay una mujer y una niña muertas.

En un juzgado hay 1.000 pruebas e indicios que sirven para condenar, así no haya testigos y así retire la acusación en juicio la víctima -tras sostenerla durante años-.

¿Y ahora qué? https://t.co/0gEP6wqhcL

— 🔻Aina Díaz ⚖️ (@AinaDiazV) 27 de noviembre de 2023

L’advocada Aina Díaz recorda en conversa amb aquest diari que, amb aquesta jurisprudència, el jutge pot utilitzar nombroses proves i indicis que serveixen per condemnar tot i que no hi hagi testimonis i es retiri l’acusació en judici. «En tots els delictes d’àmbit de violències masclistes, ja sigui d’agressions sexuals o violència de gènere, a la víctima se la creu», afirma. La jurisprudència, recorda, va en el marc del Conveni d’Istanbul. Tret que la víctima es contradigui, més enllà que es despisti o de les confusions pròpies d’aquesta violència, i no sigui creïble la seva paraula, es pot condemnar un agressor simplement amb el testimoni d’una dona.

«Però no ens regirem només per convenis internacionals i jurisprudència, sinó que el que ha de fer el legislatiu és legislar això, perquè qualsevol víctima en primera instància tingui una seguretat jurídica i no necessiti recórrer i recórrer fins a arribar al Tribunal Suprem», afegeix.

Dificultats

Amb tot, fonts jurídiques parlen de l’«enorme dificultat que es troben els jutges en molts casos per provar els maltractaments quan elles es fan per enrere». «Això és molt dur de dir, perquè sembla que estàs carregant la responsabilitat sobre la víctima i en cap cas es pretén això», assenyalen.

Notícies relacionades

Dones davant l’algoritme

Montessori, abandonadora

El problema, expliquen, és la seva pròpia situació de maltractament. Són dones que poden continuar «absolutament dominades des del punt de vista emocional i psicològic» pels agressors, i per això es poden «sentir culpables» per les possibles conseqüències que tingui la seva denúncia, com la possibilitat que aquesta persona de qui continuen enamorades, o que és el pare dels seus fills, vagi a la presó. «Tot aquest context les porta, en molts casos, a penedir-se’n. Si no hi ha testimonis, si ningú sap res, la presumpció d’innocència sempre ha de prevaler. Els tribunals moltes vegades necessiten alguna cosa més per poder condemnar», asseguren.

La falta de recursos, amb una situació de col·lapse en diversos jutjats de violència sobre la dona, fa que es produeixin moltes altres situacions com la de Tatiana Beatriz, encara que, per desgràcia, en aquest cas el resultat ha sigut mortal.