¿Què diran els fills de la gestació subrogada quan creixin? «Els seus pares els preparen i es converteixen en militants»

Quan el nadó que Ana Obregón s’acaba d’emportar de Miami faci 18 anys, la seva mare social –el terme amb què es defineixen les dones que contracten ventres de lloguer; en aquest cas, la mateixa Obregón– en tindrà, si segueix viva, 86. ¿Què en pensarà de com va venir al món? ¿Voldrà conèixer la dona que la va parir? ¿Haurà mantingut contacte amb ella durant la seva infància? ¿Tindrà un trauma, ho assumirà amb normalitat, rebutjarà la decisió que va prendre l’actriu o la defensarà a ultrança?

Tot i que no en són gaires, a Espanya hi comença a haver adults nascuts sota aquest mètode i projectes d’investigació que es fan les mateixes preguntes. Maribel Jociles és catedràtica d’Antropologia i doctora en Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid. Forma part d’un grup de treball específic, amb investigadores de diverses universitats espanyoles, sobre aquest tema. «Hi estem treballant. És un projecte que vam començar al setembre i no és fàcil arribar a conclusions contundents», diu. «De números no n’hi ha, perquè no hi ha registre de quants nens han pogut néixer per aquest procediment a Espanya. Però n’estem localitzant molts. La majoria dels que entrevistem són petits, de 6 o 8 anys, però ja n’hi ha alguns de més grans, de 19, 20 o 21».

La manera com les investigadores aborden el seu estudi és la següent. «En primer lloc, volem conèixer com han assimilat la història de gestació que els han explicat els seus pares, que acostumen a ser parelles heterosexuals o pares homosexuals. De dones soles, n’hi ha poquetes. En segon lloc, saber quin tipus de relació mantenen amb la persona que els ha gestat. La majoria de les vegades mantenen el contacte. Quan no es manté el contacte, és difícil anticipar com se’ls explicarà», explica Jociles. «Estudiem com se senten i com els afecta en el seu entorn, a l’escola, amb els seus amics i en altres entorns quan es fan més grans. De petits no ho noten, però d’adolescents els fan comentaris estranys i pateixen: des de ‘la teva mare no és la teva mare’ fins a ‘et van anar a comprar’. Els seus pares els intenten armar amb un discurs de resistència i s’acaben convertint en defensors, en militants, de la gestació subrogada».

Els que encara són nens, per contra, «ho viuen de la manera més normal del món perquè és el que els han explicat tota la seva vida». En qualsevol cas, insisteix la catedràtica, totes aquestes deduccions són encara preliminars. «És el que hem vist fins ara, no sé si quan acabem el treball haurem de matisar». Conscient que és un tema polèmic, Jociles (mare adoptiva), remarca que li costa posicionar-se. «Al final hauré de fer-ho, però de moment prefereixo estar atenta al que em diuen els diferents actors socials involucrats».

¿És gestar una feina que pugui ser remunerada?

La gestació subrogada –o els ventres de lloguer, segons com es vulgui anomenar aquesta pràctica– s’ha popularitzat en els últims anys com a alternativa per a les parelles que volen i no poden tenir fills de manera natural, ja sigui per problemes de fertilitat o perquè tots dos són homes. Consisteix a contractar una dona gestant que entrega el nadó al final de l’embaràs. En moltes ocasions aquesta dona ni tan sols posa l’òvul. A Espanya, la llei de Reproducció Assistida considera els contractes de gestació per substitució (el terme legal que s’utilitza aquí) nuls de ple dret, però una instrucció de la Direcció General de Registres permet registrar els nascuts per aquest mètode en un altre país, per evitar que quedin en situació d’inseguretat jurídica. Els Estats Units i Ucraïna són dues de les destinacions més populars per al lloguer de ventres a Espanya.

L’auge d’aquest mètode per portar nadons al món coincideix, apunten les expertes consultades, amb el declivi de les adopcions al nostre país. «Les famílies que hem entrevistat no responen a l’estereotip d’hiperrics. Hi ha de tot: des de classe obrera que s’endeuta fins a classe mitjana alta», continua Jociles. «¿Per què s’hi fiquen? Doncs hi ha dones que perquè no tenen úter. I dir que tenen disponible l’adopció és no conèixer el panorama. El 2004 hi va haver un ‘boom’ d’adopcions i després va començar a baixar. Pràcticament tots els països han deixat de donar els seus nens en adopció, començant per la Xina. I a Espanya no hi ha tants casos». El 2021, segons dades de l’Observatori de la Infància, es van adoptar al nostre país 675 menors d’edat i hi va haver 1.659 oferiments d’adopció.

Això d’una banda. De l’altra, segons considera la doctora en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en estratègies reproductives Beatriz San Román, a Espanya –i al món en general– ens hem saltat «debats previs» necessaris davant els avenços científics en l’àrea de la reproducció humana.

«Avui llegia la carta de mil experts demanant una moratòria en els avenços de la intel·ligència artificial. Faig un paral·lelisme amb la gestació subrogada: la ciència avança i ens planteja qüestions ètiques que hem de debatre», exposa. «Per exemple: ¿en quines condicions ens sembla acceptable que arribi una persona al món? Perquè la gestació subrogada permet que una persona de 85 anys sigui mare. ¿Podem considerar les ‘tasques de reproducció’ susceptibles de ser remunerades? Perquè amb les cures, socialment, hem decidit que sí: que podem pagar algú per la criança. ¿Hi ha activitats explotatives ‘per se’ o condicions d’explotació? Jo he entrevistat dones que han gestat per a terceres persones a qui els semblava més interessant això que un altre tipus de feina. No prohibim a la gent que porti calçat, tot i que sapiguem que moltes sabates es fabriquen en condicions d’explotació. El que vull dir és que és un tema molt complex en què hi ha tendència a prendre posicions molt fortes. Crec que hauríem d’estar oberts a debatre».

¿Què opinen els fills nascuts d’òvuls o semen donat?

Les primeres impressions del grup de treball en el qual hi ha Maribel Jociles –es diu «Fills de Tècniques de Reproducció Assistida i Donacions»– indiquen que els que han tingut els seus fills per gestació subrogada no ho oculten. Malgrat ser una pràctica que genera rebuig i en què no hi ha consens social (no hi ha dades oficials sobre quin percentatge de població està a favor o en contra), no és un tabú per a les famílies, principalment perquè és molt difícil d’ocultar. Si una família apareix amb un nadó nounat i no s’ha vist la dona embarassada abans, la gent es preguntarà d’on ha sortit.

«Jo he trobat algun cas de gent que fingeix l’embaràs amb una panxa de mentida, o que ‘desapareix’ el suposat setè mes d’embaràs per poder tornar i que no li facin preguntes, però és molt residual. I són casos antics», continua San Román. Aquesta situació contrasta amb la dels nens nascuts d’òvuls o esperma donat. «Això sí que és tabú. Evidentment, si és una parella de mares o de pares, la pregunta sortirà i no s’ha d’esperar que et preguntin per contestar. Però les nostres investigacions ens diuen que és un tema secret que no s’explica als nens i nenes».

Part del tabú, expliquen les consultades, té arrels històriques: les primeres donacions van ser d’esperma, en parelles heterosexuals i als 80. «Una donació d’esperma posa en qüestió la masculinitat i virilitat del pare, per això fins i tot les mares protegeixen el seu marit i no ho expliquin», explica Jociles.

‘La Vanguardia’ va publicar aquesta setmana un reportatge sobre persones nascudes per donació d’esperma i òvuls que reclamen saber d’on venen i demanen el final de l’anonimat en les donacions. L’investigadora Anna Molas, doctora en Antropologia Social per la UAB, va fer la seva tesi doctoral sobre la indústria de la donació d’òvuls a Espanya, un assumpte que suscita menys debats que la gestació subrogada i que s’ha convertit en una cosa molt diferent del que al principi es va pensar.

La donació d’òvuls es fa mitjançant un procés d’hiperestimulació ovàrica i implica passar pel quiròfan per extreure’ls. Les compensacions econòmiques oscil·len entre els 800 i 1.000 euros per cicle. «Jo he entrevistat dones hiperestimulades que ho han passat fatal. Una mica d’altruisme hi ha, però si no hi hagués compensació no farien una cosa tan agressiva», suggereix Jociles. «Hi ha estudiants sense beca a qui els mil euros els van molt bé».

«Si tu llegeixes la llei, la donació està plantejada per, en teoria, ser voluntària. Però com en un altre tipus de donacions es pot compensar. ¿Què ha passat? Que la compensació econòmica ha pujat i el que no és un incentiu en altres països aquí sí, pel context de precarietat», explica Molas. «Em sembla molt important parlar d’això a l’hora de pensar en la subrogació. Són processos diferents, perquè una cosa és la gestació i una altra l’hormonació. Però es parla de la possibilitat de legislar la gestació subrogada altruista, sense incentiu. Així es va legislar la donació d’òvuls i a la pràctica ha acabat sent una cosa diferent». La meitat dels tractaments amb ovodonació que es fan a Europa es portar a terme a Espanya, segons ‘El País’, cosa que converteix el nostre país en el graner d’òvuls del continent.

Donació d’òvuls i gestació subrogada

Notícies relacionades

El fill d’algú d’Ana Obregón

Ana Obregón tria un nom amb càrrega simbòlica per a la seva filla nascuda per ventre de lloguer

¿Per què la donació d’òvuls i la gestació subrogada no es fiquen al mateix sac? ¿Per què l’una està tan acceptada a Espanya i l’altra no? «Crec que la resposta és com s’han normalitzat les donacions des dels 80», continua Molas. «Primer van començar les donacions d’esperma i, poc després, d’òvuls. Tot i que són processos molt diferents, la d’òvuls va entrar com a equivalent de la d’esperma, sense considerar-se que hi havia diferències. I al principi era una cosa molt petita, no es podia preveure el ‘boom’ que hi va haver després».

El fet que les donacions siguin anònimes —una mesura que afavoreix la indústria de la reproducció assistida, conscient que si acabés l’anonimat les donacions caurien en picat— i el tema sigui tabú és el que, segons l’opinió d’aquesta experta, afavoreix el trauma dels fills per donació. «L’ocultació familiar és, per definició, traumàtica. Arran del reportatge de ‘La Vanguardia’ han sortit coses interessants a les xarxes, de gent que diu que un pare és qui et cria. Les peticions d’acabar amb l’anonimat ens generen incomoditat. Però la reflexió que hem de fer és: el principal problema no és tant a qui anomenen aquestes persones pare o no, sinó que si alguna cosa no es pot saber és perquè és important. És el mateix sistema el que t’ho oculta. Podem entendre el context de finals dels 70, quan la infertilitat masculina estava estigmatitzada. ¿Però a què ens ajuda ara mantenir aquest secret? Les principals interessades són les clíniques».