«Això s’acaba»

Un bon professional, però sobretot un amic dels seus amics. El periodista Pere Ríos (Sant Boi de Llobregat, 1962) ha mort aquest dissabte a la tarda després de lluitar amb coratge contra una greu malaltia. Ha combatut fins al final i s’ha aferrat a la vida fins a l’últim segon. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i en Dret per la Universitat Oberta de Catalunya, el món del Dret sempre l’havia atret i es va llançar a l’arena quan exercia com a especialista de tribunals a ‘El País’, l’últim diari on va treballar abans de caure malalt. Abans havia treballat a la secció de reportatges i societat del diari ‘El Observador’, des del seu naixement fins al seu tancament, així com al ‘Diari de Barcelona’ i l’‘Avui’, en els dos casos a successos i tribunals.

En l’àmbit personal era irònic, sarcàstic, rondinaire, lluitador, directe i molt crític (com el recorden un servidor i Carol Espona), però amb una manera de ser que el feia proper a la gent. «Això s’acaba», em va arribar a dir a l’hospital unes hores abans que se n’anés. Brillant i pulcre en les seves cròniques, es va endinsar en aquest món de la justícia que el va seduir fins al moll de l’os. Fins a tal punt que, amb tantes togues al voltant, es va enamorar d’una magistrada, Maria Sanahuja, la seva actual companya.

Aquesta manera passional de fer les coses i donar-ho tot, no només ho va portar als seus textos d’expert en l’àmbit judicial, sinó que ho va traspassar després als seus articles sobre la política catalana. No va oblidar mai les seves arrels professionals. Va començar la seva carrera en el món del periodisme com a corresponsal al Baix Llobregat i l’Hospitalet del diari ‘El País’, al qual va tornar el 1996 com a redactor de tribunals.

Grand Tibidabo i Banca Catalana

Des d’aleshores va cobrir la informació dels temes judicials més importants de Catalunya. Per anomenar-ne uns quants: la descapitalització de Grand Tibidabo; la trama corrupta dels inspectors d’Hisenda; el cas de corrupció judicial de Lluís Pasqual Estevill; els casos Treball i Pallerols, referits al finançament d’Unió Democràtica. Aquesta àmplia experiència i el seu interès per arribar al fons de qualsevol qüestió el va animar a redactar el llibre ‘Banca Catalana: caso abierto’, on explicava «el que no es va explicar de l’escàndol que va enriquir Jordi Pujol», segons la seva portada. I va comptar per al pròleg amb dos dels seus màxims protagonistes: els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena.

Notícies relacionades

Idoia Salazar, presideix l’Observatori de l’Impacte Social i Ètic de la Intel·ligència Artificial (OdiseIA): "Conviurem amb agents d’IA de tu a tu"

Detingut un jove per agressió sexual a una menor tutelada

Va ser llavors, durant aquests llargs i intensos judicis i durant les esperes interminables al jutjat a l’espera que declarés un o altre, quan el Pere s’obria de bat a bat per omplir el temps amb converses (i alguna xafarderia) sobre el dia a dia i, sobretot, de periodisme, una professió que estimava i que sempre deia que era «la millor del món». Una anècdota: va ser un dels impulsors i promotors que encara ara un grup de col·legues continuem jugant cada any a la loteria de Nadal. Era una excusa per veure’ns al Mesón Castellanos (uns passos de l’Audiència de Barcelona) i reviure vells moments o poder explicar com ens anava en els nostres respectius mitjans de comunicació o en la nostra vida.

Malgrat que el Pere va deixar de fer tribunals el 2011 per cobrir la informació relativa al PSC, aquest grup d’amics/periodistes ens vèiem cada any per intercanviar-nos els números de la loteria de Nadal. Ell sempre era qui feia l’Excel amb els números que jugàvem o ens recordava quants dècims havíem de comprar. La promesa (plena d’ironia) és que si tocava alguna cosa aniríem a passar uns dies a Marina d’Or (Orpesa). Mai ens va tocar prou. A WhatsApp encara hi ha un grup amb l’epígraf ‘Loteria 2022’, que aquest dissabte de febrer està trist.