Les pioneres de la medicina: Maseras, Castells i Aleu

Dedicar-se a la medicina (i per extensió a qualsevol carrera de l’àmbit sociosanitari) requereix una vocació granítica perquè, a més d’haver de consagrar part de la joventut a l’estudi, després es troben amb unes condicions ridícules en el seu entorn professional. És vergonyós que qui ens ha de salvar la vida hagi d’amenaçar amb la vaga perquè se l’escolti.

Hi va haver un temps en què dedicar-se a la medicina era motiu de respecte. Era quan la gent anava a casa del «senyor metge». I aquí hi ha la clau de la cosa: era una professió masculina. Es considerava que les dones no estaven prou preparades per exercir-la. La feminització dels treballs de l’àmbit sanitari va seguir un camí similar al món de l’ensenyament, com vam explicar fa uns mesos, i a la llarga això afecta el seu prestigi social.

En el cas de la medicina sabem perfectament qui van ser-ne les pioneres: Elena Maseras, Martina Castells i Dolors Aleu. Elles són les protagonistes del ‘Tren de la Història’ d’aquesta setmana, en el qual hem conversat amb Betsabé García, autora de ‘Juguen Dames. L’aventura de les primeres universitàries’.

Permís del rei Amadeu I

Maseras, nascuda a Vila-seca el 1853, va ser qui va obrir camí. Només hi havia un problema: abans d’anar a la universitat era necessari aprovar el batxillerat. Però quan es va presentar a l’Institut de Tarragona, el director va quedar sorprès. Era la primera que feia aquesta petició i no sabia com procedir. De fet, va preguntar a les autoritats de Madrid si la jove podia continuar la seva formació. El cas va arribar al despatx del rei Amadeu I, que li va atorgar un permís especial. Així, el setembre de 1872, Maseras es va convertir en la primera dona que va trepitjar la universitat. Va escollir medicina i al cap de sis anys ja havia superat totes les assignatures. Només li quedava l’examen final per obtenir el títol i poder exercir.

Però, una vegada més, la burocràcia i el masclisme es van creuar al seu camí. Al ser una dona, la universitat va considerar que calia demanar un permís especial al Consell d’Instrucció Pública de Madrid, que va trigar tres anys (¡3!) a dir-li que sí, que tenia dret a fer el maleït examen. Era el 1882. Tot i així, va treure un excel·lent. Però ja era massa tard perquè fos metge. Durant l’espera havia començat a treballar de mestra, ocupació que ja no va abandonar. Ara bé, el seu cas va facilitar les coses a les següents: Martina Castells i Dolors Aleu, que no van haver d’esperar permisos especials i el 1882 no només es van llicenciar, sinó que també van aconseguir el títol de doctores en medicina. Desgraciadament, Castells amb prou feines va tenir temps d’exercir perquè ella, que volia ser pediatra, va morir durant l’embaràs.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Com ens explica García, totes tres devien coincidir a la universitat, però no tenim cap rastre documental de la seva possible relació d’amistat. Entre altres coses perquè el marit de Dolors Aleu va cremar els seus documents quan ella va morir el 1913. Una pèrdua irreparable per a la història de la ciència perquè, més enllà de ser la primera a dedicar-se professionalment a la medicina, va encapçalar l’estudi de la salut femenina, un àmbit inèdit en aquells temps. Tanmateix, gràcies al creixent interès per visibilitzar la història de les dones, s’ha restituït el seu nom fins i tot més enllà del món acadèmic. Una de les iniciatives més interessants va ser l’obra ‘Barbes de Balena o de què estan fetes les cotilles’, representada al Teatre Maldà. Una de les actrius de l’espectacle, Núria Cuyàs, és descendent directa de la doctora Aleu i al pòdcast comparteix les sensacions que va tenir al trepitjar l'escenari per homenatjar la seva avantpassada.

Des de fora pot semblar que les metges del segle XXI ho tenen més fàcil, però no és així. La doctora Àngels Escorsell, presidenta de l’associació Metgesses de Catalunya parla clar per al ‘Tren de la Història’: les dones tenen moltes més dificultats a l’hora d’accedir a llocs de responsabilitat. N’hi ha prou amb mirar els quadros directius dels hospitals del nostre país. ¿Per què hi ha més homes amb càrrec que dones si la professió és majoritàriament femenina?