Activistes de la PAH van a veure ‘En los márgenes’ i un empleat de banca els demana perdó

De la Torre va ser desnonada d’un pis de l’Eixample de Barcelona fa tres anys. «Em vaig separar del meu marit, treballava per a ell... i ho vaig perdre tot. Jo sola era incapaç de pagar els 1.000 euros al mes que costava el pis i, tot i que vam parar un primer desnonament, me’n vaig haver d’anar al segon intent», explica. Després de rondar diversos mesos en pensions i habitacions variades finançades pels serveis socials, ja ha aconseguit un pis d’emergència de la borsa de lloguer social.

Gómez, en canvi, va aconseguir quedar-se al seu pis de l’Hospitalet de Llobregat tot i que la por del desnonament el va portar a plantejar-se treure’s la vida. «Jo visc en un pis a la planta tretzena. Moltes vegades sortia al balcó i pensava... si em tiro s’acabaria tot», recordava emocionat al sortir de la projecció. Va perillar (i encara perilla) el seu pis. El que va comprar el 1990 i va acabar de pagar tres anys després. El mateix pis que li van embargar el 2006 després que l’obliguessin a figurar com a administrador únic d’una empresa de recollida de maletes a l’aeroport que estava a la ruïna. Ara continua vivint allà, amb un lloguer social que ja ha vençut. «Estic tremolant... em demanen més del doble i jo no tinc aquests diners», xiuxiueja.

Anys sense trepitjar una sala

Sanjuan continua vivint amb la por i l’ansietat de no saber quan serà el seu desnonament. El pis on viu com a inquilina des del 1995 és ara d’un banc, que ja ha exposat a un jutge tres motius per desnonar-la. «Jo estic endeutada fins al coll... la meva empresa de floristeria va fer fallida i no em puc permetre cap altra cosa», explica aquesta mare lluitadora. «Ara, quan toquen el timbre m’encongeixo, no obro la porta a ningú... ¿si em fan fora, on anirem el meu fill i jo?», es pregunta.

Ells tres, juntament amb dos activistes més de la plataforma, van decidir anar a veure la pel·lícula que parla de les seves vides. La vida de milers de persones que no poden pagar-se el sostre ni altres coses menys vitals. De la Torre, per exemple, feia anys que no trepitjava un cine. «Quan estàs així, quan no tens per a res... no pots gastar els diners en luxe, només en coses prioritàries: el menjar», deia a l’entrada.

La pel·lícula va durar dues hores i 45 minuts que van passar volant. Van reconèixer molts companys de la PAH de Madrid a la gran pantalla, i al rostre dels actors van veure reflectides les seves cares i les dels seus companys de desnonaments. «A mi Penélope Cruz no m’entusiasma», reconeixia De la Torre abans de veure la pel·lícula. Després, només feia que aplaudir-la. «No l’he vist a ella, he vist una mare desesperada pels seus fills, he vist totes les companyes de la PAH, he reviscut tots els desnonaments...», explicava. Al sortir, Gómez admetia que es va passar la pel·lícula plorant a llàgrima viva.

De treballador de banc a possible activista

Però el moment estel·lar de la projecció es va produir quan els llums de la sala es van encendre de nou. Els espectadors estaven parats i muts. I Diana Virgos va aprofitar per alçar la veu i recordar-los que el que acabaven de veure a la gran pantalla és la realitat de molta gent. «És el que vivim cada dia a la PAH». I els va demanar que no es quedessin indiferents. «Les nostres assemblees estan obertes per a tothom. Si els està passant a vostès, no tinguin vergonya ni por, no és culpa seva, és un sistema que es vol enriquir a costa de les nostres vides. Si no els passa, ajudin-nos, uneixin-se», va implorar.

L’emoció a la sala es podia palpar. I probablement això va propiciar que un espectador s’adrecés directament cap a ella. «Ja estic jubilat, però he sigut director d’una oficina d’un banc. Ho sento molt, me'n sento molt culpable. Jo no sabia el que estaven firmant, ho he vist amb els meus propis ulls...», admetia amb els ulls humitejats. «No passa res, vostè era l’última peça d’un sistema injust i ara pot tenir una segona oportunitat venint a les nostres assemblees i ajudant-nos a parar desnonaments», li va respondre Virgos.

Notícies relacionades

Dones davant l’algoritme

Montessori, abandonadora

És evident que la pel·lícula va superar amb escreix les expectatives i la crítica més ferotge: aquells que saben que aquesta ficció no ho és. «Aquesta pel·lícula l’ha de veure tothom, també els que no es poden permetre ser aquí: que la passin als instituts, als centres cívics... i que els que la vegin no ens girin l’esquena mai més. Que si ens veuen en un desnonament s’hi uneixin i ens ajudin a parar-lo», demanava Sanjuan.

«És que els drets humans i les lluites socials no es guanyen asseguts en un sofà o en una butaca d’un cine», afegia Riaño. «Si no, tots acabarem així», apuntava Gómez, assenyalant el carrer de davant del cine. Un home dormia ajupit entre cartrons a les portes d’un pàrquing. «No el veu ningú, però hi és. Aquí no arribem a temps», lamentava.