Els fantasmes dels seus cervells: els autors ja no temen escriure sobre els seus problemes psicològics

El que sorprèn és que, coneixent el mal de les criatures, s’ignori absolutament el dels creadors, de qui, necessàriament, són un reflex. Pocs s’han atrevit a confessar les seves suposades ‘flaqueses’. Lentament, el tabú de la salut mental es va aixecant i avui són molts els autors que no amaguen les seves afeccions. La majoria ha decidit explicar el trastorn des de dins, amb l’objectiu de normalitzar-lo i provocar una mirada més empàtica del problema.

L’exemple més popular és el del còmic Ángel Martín, que ha donat llum tant una exitosa confessió en el llibre ‘Por si la voces vuelven’ –el més venut de no ficció el Sant Jordi passat– com un pòdcast que relata amb molt humor l’esgarrifosa experiència de com un brot psicòtic el va mantenir dos mesos ingressat i lligat en un llit d’un psiquiàtric, però sobretot del seu procés personal per superar-ho. Aquest mateix any, tenim l’exemple d’una crònica en primera persona com ‘Todas las esquizofrenias’ (Sexto Piso), de l’autora sinoamericana Esmé Weijun Wang, diagnosticada amb trastorn bipolar, vuit anys després d’haver començat a patir al·lucinacions.  Els seus tres internaments arran dels brots li serveixen per rebutjar la despersonalització que va patir en aquells hospitals.

A Rosa Montero, l’assumpte del desequilibri psicològic l’ha preocupat tant que el 2003 ja va escriure l’assaig ‘La loca de la casa’, en què tocava tangencialment el tema. Aquest any, ha recuperat aquest interès en ‘El peligro de estar cuerda’ (Seix Barral), en el qual, a més d’indagar en el binomi creació i trastorn mental, confessa haver patit atacs de pànic. També centrat en la seva ansietat és el lluït assaig ‘Los brotes negros’ (Anagrama), de l’escriptor i crític Eloy Fernández Porta, un llibre que bé podria fer tàndem amb ‘Fármaco’, d’Almudena Sánchez, sobre la seva lluita contra la depressió. A tots dos els anima la intenció d’entendre aquesta lluita.

El vademècum bibliogràfic que es pot trobar ara a les llibreries no acaba aquí: a finals d’agost va aparèixer ‘Els nois de Hidden Valley Road’, un sensacional reportatge de Robert Kolker que es va situar en la llista dels millors llibres de l’any 2020 en els grans diaris nord-americans. Explica la història de com una perfecta família nord-americana, els Galvin, s’ha d’enfrontar al fet de veure com sis dels dotze fills –el primer va néixer el 1945– acaben desenvolupant esquizofrènia.  Amb aires de tragèdia grega, el famós i excepcional cas va suposar un punt de partida per a la investigació sobre el trastorn que, assegura, Kolker, es podria haver aprofitat més satisfactòriament.

Notícies relacionades

El TC avala castigar les coaccions a les clíniques abortives

Brussel·les vol que X expliqui la reducció de moderadors de continguts

Dues recuperacions confessionals recents s’uneixen al seminal ‘La campana de vidre’, de la suïcida Sylvia Plath, en la qual va relatar detalladament el tractament per electroxoc per al seu trastorn bipolar, i a l’últim treball d’Emmanuel Carrère, ‘Yoga’, que també confessa haver passat per la teràpia electroconvulsiva. ‘El pabellón 3’ (Tránsito), en què la periodista Bette Howland, superada pels esdeveniments –una feina precària i la criança a soles de dos fills petits–, es va prendre un flascó de somnífers que no la va mata,r però sí que va acabar internant-la un any en un psiquiàtric. El llibre –publicat el 1974 i traduït ara per primera vegada al castellà– no se centra tant en la seva ment adolorida, sinó en l’espai hospitalari (i els seus habitants) que l’envolta.

També inèdita és ‘Expreso al paraíso’ (Libros del Kultrum), les memòries d’un dels fill de Kurt Vonnegut, Mark, que en plena eclosió ‘hippy’ va patir un brot esquizofrènic, el desencadenant del qual va ser la ingestió de mescalina. El llibre no és tant un estudi de l’esquizofrènia, que sorprenentment no va tornar a patir, sinó més aviat una incursió pels aspectes més delirants de la contracultura dels setanta.