El desemparament del barceloní que va quedar tetraplègic després d’una pallissa de carrer

La família d’Higa va condicionar una habitació a l’agència de viatges que administra la seva mare. Un llit i una televisió. «Li agrada seguir per internet els cursos d’idiomes, com el japonès i el francès», assegura l’Elena. Allà viu durant el dia el que va ser cuiner d’un restaurant de la Barceloneta. En un pati interior, encara guarda, cobert amb un plàstic, el sac de boxa. «Era molt esportista», recorda la dona. La seva vida se’n va anar en orris després de la pallissa rebuda. Metges, operacions, hospitals, risc de mort. Un constant patir per a ell i els seus parents pròxims. El seu dia a dia és monòton: al matí, rehabilitació; a la tarda, el seu germà el porta a passejar.

Leo Higa, amb el suport de la seva mare i amb summa dificultat, relata el que li va passar aquell 25 de febrer. Les paraules li surten amb comptagotes. És un so profund. Costa entendre’l. L’Elena pregunta i ell respon. Passaven uns minuts de les 12 de la nit quan, segons la seva versió, un grup de cinc persones d’origen «dominicà» se li van acostar quan anava amb la seva bicicleta. «Em van pegar; em volien robar. Jo em vaig defensar. Un em va pegar amb una barra de ferro», relata amb frases curtes. Va perdre el coneixement. Els atacants mai van ser detinguts . A partir d’allà, Higa va entaular una dura batalla per salvar la seva vida. Va passar quatre mesos a l’Hospital Clínic, on va estar en coma profund i li van practicar diverses operacions. Després, va passar per altres centres sanitaris i de rehabilitació. Encara porta una sonda i bolquers.

Serioses dificultats econòmiques

La mare, reconeix, va pidolar pel carrer («per llocs de turistes») per recaptar fons i, fins i tot, es va entrevistar amb l’alcaldessa, Ada Colau, per demanar-li ajuda. Gràcies a una campanya de recollida a través d’internet va reunir uns 8.000 euros en tres dies, que van alleujar una mica la seva malmesa economia, que la pandèmia va acabar de rematar. L’agència de viatges de la seva propietat se’n ressent des de la irrupció del coronavirus. Fins al novembre del 2019, al Leo no se li va reconèixer la pensió de gran invalidesa que ara li han retirat. «El dia que no tenim diners, no mengem la resta de la família, però al meu fill no li falta de res», insisteix l’Elena.

El cas del Leo és peculiar. A les 23.30 hores, una hora abans de la seva agressió, havia finalitzat la seva jornada laboral al restaurant de la Barceloneta on era cuiner. Era el seu últim dia en aquesta empresa. Li havia sortit una nova feina a Eivissa i volia canviar d’aires amb la seva dona i la seva filla petita. Anava a una casa d’una família adinerada. Aquella nit del 25 de febrer, va anar a prendre una cervesa amb un company. Després va emprendre el camí cap a casa seva amb la seva bicicleta. A les 0.29 hores, davant el número 127 de l’avinguda del Paral·lel, el van atacar. L’Elena, la seva mare, concreta: «Li van intentar robar, però se’n va escapolir. Quan s’allunyava, li van dir ‘maricon’. Llavors va baixar de la bicicleta i el van colpejar». «Em vaig defensar», puntualitza ell.

¿Accident de treball?

L’atestat policial no juga al seu favor. La sentència que provoca que el Leo deixés de cobrar declara provat que «es va iniciar un lluita» entre aquest i «diverses persones». Amb una d’elles, indica la resolució judicial, es va encarar. Al final, va ser una batalla campal. Un dels atacants, assevera la resolució, va clavar una puntada de peu al Leo a l’esquena, «va caure a terra» i «es va colpejar el cap». El ferit, no obstant, diu que el van colpejar amb una barra. Al cap d’un temps, la seva dona el va abandonar i se’n va anar a viure amb la seva filla a una altra ciutat.

El titular del Jutjat Social número 20 de Barcelona afirma que les lesions que va patir el Leo, malgrat haver sigut causades en un incident en el trajecte al seu domicili, van ser «per raons alienes a la feina» i per «circumstàncies pròpies de la seva participació consentida en una baralla». «Les lesions no tenen cap relació amb la feina d’Higa, patint l’agressió d’un tercer per raons personals» i «al marge de tota connexió laboral», alhora que l’acusa d’haver «incitat» la baralla. La resolució precisa: «Ho podia haver fàcilment evitat marxant del lloc» i no haver «continuat la discussió fins en dues ocasions».

El magistrat, per tant, estima la demanda de la mútua. Argumenta que l’agressió no va ser un accident laboral ‘in itinere’ (va passar en el trajecte de la feina al domicili), malgrat que l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) l’hi va reconèixer al Leo el novembre del 2019 i, arran d’això, tenia dret a cobrar una pensió de gran invalidesa.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

L’advocat del Leo, Ignasi Colomer, del despatx Vosseler, ha presentat recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en quèreclama la nul·litat de la sentència. El seu escrit destaca que en el judici laboral no es va practicar cap prova, ni la declaració dels instructors de l’atestat policial, ni la dels testimonis, per la qual cosa s’ha produït, al seu entendre, «indefensió».

El lletrat destaca que, segons la jurisprudència, l’atestat ha de ser considerat una «mera denúncia» i no «prova documental», tret d’en les dades objectives. Segons la seva opinió, les testificals recollides en l’atestat no són proves si no es ratifiquen en el judici, cosa que no va ocórrer durant el procés. La fonamentació del jutge, indica, «es justifica exclusivament en les conclusions de l’atestat policial». «Arribaré fins on faci falta», insisteix la mare del Leo. Amb insistència, demana que algú el porti de passeig, com cada dia, pels voltants de l’Estació de Sants.