«Falta un organisme nacional que integri tota la informació dels migrants desapareguts»

El 2021 ha sigut el més mortífer a les costes espanyoles des de 1997, segons l’Organització Mundial de les Migracions. ¿Com descriuria la situació?

Hi ha més morts a les costes canàries, primer perquè el viatge és més complicat i també perquè hi ha més flux que en les mediterrànies, on han augmentat les arribades però tampoc gaire més que altres anys. No hi ha ara mateix un augment gaire important.

¿En quin estat solen arribar els cossos als instituts de medicina legal?

És variable. Quan el naufragi o l’ofegament es produeix a prop de la costa, solen estar en bones condicions perquè es recullen ben aviat. Quan es troben molt després i en alta mar –generalment es queden enganxats a les xarxes dels pescadors– venen amb molt deteriorament i és molt difícil identificar-los.

¿Com és el procés per identificar-los?

És part dels conceptes bàsics de la ciència forense. Hi ha elements identificatius de primer ordre, que són les empremtes dactilars, l’odontologia i la genètica. I després, de segon ordre, com són la roba, la documentació que porti o l’aspecte fisonòmic. Són més d’orientació, però et poden ajudar a seleccionar amb quines mostres compares el cadàver per donar-li una orientació de primer ordre.

L’únic estudi respecte a la identificació a Espanya (1990-2013) va concloure que s’identifica el 39% dels cossos. ¿Per què tan pocs?

La primera complicació és l’estat del cos perquè, si porta molt temps al mar, reculls només fragments i el valor identificatiu es perd amb el pas del temps. Es perden les dents, les empremtes dactilars i, si no tens una referència, no pots fer identificació de l’ADN. El segon problema és la falta d’informació ante mortem perquè per identificar un desaparegut has de comparar-lo amb algun candidat i, per disposar de candidats, necessites informació del país d’origen i dels familiars.

¿Quin percentatge se n’identifica actualment?

Per saber-ho, hauríem de tenir dades globals. Quan es tracta de naufragis pròxims a la costa i pròxims en el temps, gairebé se n’identifica el 100%, sobretot quan hi ha supervivents. Dels que venen recollits per les xarxes dels pescadors o empeny el mar mesos després, el percentatge és molt baix.

¿Quines són les causes més comunes de mort?

Depèn. No és el mateix el que naufraga a l’arribar a la costa que el que està a la deriva molts dies al mar. En aquests últims casos tendeixen a morir al barco per deshidratació, desnutrició o hipotèrmia i, llavors, els seus propis companys el tiren al mar. Els ofegaments ocorren quan bolca una pastera i s’ofeguen mirant d’arribar a la costa.

¿Quines conclusions ha tret a mesura que ha anat coneixent la identitat dels nàufrags?

En el cas concret de Múrcia, que és el que millor conec, gairebé tots els nàufrags venen de la mateixa zona, la regió algeriana entre Mostaganem i Orà. Majoritàriament són homes tot i que també hi ha alguna dona i excepcionalment algun nen. Gairebé tots són d’edat adulta jove, entre 20 i 30 anys, i corresponen al perfil del que es coneix en l’argot com ‘harragas’, joves que cremen la seva documentació abans de partir i que estan buscant una nova vida al continent.

Alguns experts afirmen que el problema a Espanya és que no hi ha prou mitjans ni tampoc un organisme centralitzat que canalitzi les recerques i identificacions.

És un problema perquè com que la competència per investigar depèn dels jutjats d’instrucció –delimitats territorialment–, pot ocórrer que una pastera naufragui al costat d’un poble, però els cadàvers apareguin en llocs diferents competents d’un altre jutjat o comandància de la guàrdia civil. Aquesta dispersió dificulta que s’investigui un naufragi com un incident únic amb múltiples víctimes. És un problema que ja hem identificat i creiem que s’ha de solucionar. L’altre problema és la mala comunicació que hi ha amb els països d’origen per obtenir mostres de confrontació.

¿Hi ha prou mitjans?

Mitjans n’hi ha de sobres. Si es requereix una anàlisi genètica no preguntem quant costa. El fem i el paga el sistema. El problema és que si tenim localitzats uns familiars, no té gaire sentit que fem una comissió rogatòria i muntem un vol privat per recollir aquestes mostres. Hauria de fer-se a través de canals internacionals o serveis de missatgeria. Aquí el paper de les oenagés com Creu Roja és fonamental.

¿Ajudaria tenir un organisme dedicat a la recerca i identificació de migrants com té Itàlia, que compta amb un alt comissionat?

No conec el cas de l’alt comissionat. Itàlia té un problema semblant, amb el desavantatge que no té un sistema mèdic legal que cobreixi tot el territori per poder oferir una resposta centralitzada. Nosaltres tenim una bona resposta individual a cada cas que es presenta, però ens falta un organisme nacional que integri tota la informació.

¿Serviria per augmentar l’índex d’identificació?

Sí. Tot el que sigui millorar la transferència d’informació sempre ajuda a augmentar el nombre d’identificacions que es realitzen.

¿Què es fa amb els cadàvers que no són reclamats o no són identificats?

Els que no poden ser repatriats s’enterren a Espanya en un nínxol identificat. Si no se’ls ha pogut identificar, es mantenen durant un temps raonable en una cambra frigorífica mentre s’investiga i, si finalment no es pot, s’enterren –mai s’incineren– en un nínxol identificat per si el dia de demà el reclamen els seus familiars i pot exhumar-se el cos per repatriar-lo al país d’origen.

Notícies relacionades

Espanya té més de 1.000 casos oberts de migrants desapareguts al mar

El viatge de mai acabar del Mohammed N.L.

¿No s’enterren en fosses comunes?

No, no puc parlar de tots els cementiri d’Espanya, però en el cas de Múrcia s’enterren en un nínxol identificat i fins i tot quan passa el temps, si cal reduir restes, l’ajuntament els fica en bosses amb les dades identificatives que es podrien entregar després als familiars. Això no té termini.