Espanya té més de 1.000 casos oberts de migrants desapareguts al mar

Els dos relats procedeixen de la premsa local, en què cada setmana s’explica el drama a càmera lenta que es viu a les rutes marítimes migratòries fins a les costes espanyoles. Centenars de persones s’ofeguen o desapareixen cada any en aquestes travessies pel Mediterrani i la ruta atlàntica fins a les Canàries. Per als nàufrags és el final d’un somni; per a les seves famílies, el principi d’un llarg calvari per recuperar les seves restes. «És important posar nom a aquestes persones i permetre que les seves famílies sàpiguen què ha passat. No hi ha res pitjor que no saber on és el teu ésser estimat», diu María Ángeles Colsa, directora del Centre Internacional per a la Identificació de Migrants Desapareguts (CIPIMD), amb seu a Màlaga. «Com a mínim, dels hem de dir si ha mort perquè puguin començar el dol. I després mirar de repatriar el cos per enterrar-lo al país d’origen».

Tot és més difícil que no sembla perquè els migrants rarament viatgen amb identificació. I les xifres així ho testifiquen. Més d’un miler de persones desaparegudes o mortes els últims anys a les rutes marítimes esperen ser identificades a Espanya. La dada no surt dels ministeris d’Interior i Justícia, que no tenen una base de dades centralitzada sobre els migrants desapareguts, sinó de la Creu Roja Espanyola i el CIPIMD, dues de les poques organitzacions civils que exerceixen de mitjanceres entre les famílies que busquen els seus i les autoritats que miren d’identificar formalment els cossos recuperats.

L’any més letal des de 1997

De vegades és literalment impossible. Particularment, després dels anomenats «naufragis invisibles», en què no apareixen restes del cayuco ni dels morts. Però fins i tot quan hi ha supervivents, la identificació es pot convertir en un puzle endimoniat. «El principal problema és la falta de recuperació de cossos», assegura Marta Sánchez des de l’Organització Internacional de les Migracions (OIM). Dels 1.255 morts en aigües espanyoles durant el 2021, la xifra més alta comptabilitzada per l’OIM des de 1997, només s’han recuperat 355 cadàvers. «En aquests casos només tenim els testimonis dels supervivents, tot i que no es recopilen de forma sistemàtica», afegeix Sánchez.

Tots els naufragis que deixen rastre a Espanya s’acaben judicialitzant amb la intervenció de la Guàrdia Civil, encarregada d’informar del sinistre i les víctimes. Els instituts anatòmics forenses recopilen la informació postmortem dels cadàvers: mostres de l’ADN, la fitxa dental, les empremtes dactilars i, en el seu defecte, des de la roba als trets fisonòmics i qualsevol efecte personal que pugui contribuir a la identificació. Però aquesta és només una part de la feina perquè és impossible fer la confrontació sense trobar els familiars de les víctimes. I és aquí que intervenen les oenagés per l’absència d’un organisme a Espanya que contacti per defecte amb els parents.

«Normalment les famílies ens truquen passen tres o quatre dies sense notícies dels seus», explica Colsa des de la seva petita organització de voluntaris, constituïda el 2017 i sense ajudes públiques. «Prefereixen acudir a nosaltres perquè temen que el seu familiar pugui ser arrestat si informen les autoritats i és viu». El CIPIMD rastreja les seves bases de dades, nodrides amb la informació dels naufragis que recopilen, i, si troben coincidències, contacten amb les autoritats per obtenir qualsevol dada identificativa del desaparegut. Llavors envien fotos del cadàver o els seus efectes personals a la família i, si aquesta els identifica, la policia recorre a la Interpol per sol·licitar en origen l’ADN o la fitxa biomètrica dels familiars amb què acarar la identificació. Si tot ha sortit bé, es repatria el cos perquè pugui ser enterrat en origen.

Ni dades precises ni organismes de recerca

No hi ha dades fefaents de quants desapareguts acaben sent identificats. L’únic estudi fet al respecte per la Universitat Lliure d’Amsterdam va determinar que dels 1.068 cossos trobats a les costes espanyoles entre 1990 i el 2013, només un 39% dels cadàvers recuperats van ser formalment identificats.

«Tenim molt bons professionals, però sempre falten mitjans. No pot ser que passin tres mesos perquè el laboratori t’enviï els resultats d’ADN perquè tot el treball se centralitza a Madrid», afirma aquesta dona criada a Suïssa en una família d’emigrants andalusos. Però no és l’únic problema que fa que l’índex d’identificació sigui millorable. «No hi ha procediments, protocols ni institucions específiques que s’ocupin de la recerca i identificació dels migrants desapareguts», va denunciar fa uns mesos l’Organització Internacional de les Migracions referint-se a Espanya després de definir el seu sistema com a «confús i enrevessat» per a les famílies que busquen els seus.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

El Centre Nacional de Desapareguts només s’ocupa dels residents, a diferència d’Itàlia, on s’ha creat la figura d’un alt comissionat per a la identificació de migrants desapareguts. I per no haver, ni tan sols existeix un banc de dades per saber quants casos oberts hi ha a Espanya. «No hi ha un registre centralitzat de recerques, morts i desaparicions», reconeixen fonts del Ministeri de l’Interior, que només informa quinzenalment de les entrades irregulars al país.

«Logísticament és complicat perquè falten recursos, nous protocols i més voluntat política», diu Sánchez des de l’OIM. «Passa també en altres països, tot i que a Espanya s’ha avançat molt poc a sistematitzar les dades i informar les famílies». Mentrestant, la tragèdia no s’atura. En aigües espanyoles ha mort aquest any gairebé tanta gent com al Mediterrani central, la més luctuosa de les rutes migratòries del món. La gran majoria a la ruta canària, on els cayucos es poden passar setmanes al mar. «El mínim que podem fer és tornar la dignitat a aquestes persones que han patit tantes indignitats pel camí perquè puguin ser enterrades», diu Colsa. «És una qüestió d’humanitat».