Surten a la llum restes de dues vivendes almohades a Badajoz

De barri artesà a assentament urbà. Les excavacions que s’estan portant a terme al sector de la muralla nord de l’alcassaba de Badajoz, al costat de la porta de La Coracha, han tret a la llum les restes, almenys, de dues vivendes de l’època almohada (primera meitat del segle XII i primer quart del XIII). Aquest descobriment obliga a fer una relectura històrica en aquesta part del recinte, ja que fins ara es creia que només existien vestigis de dependències de treball –per això s’ha anomenat aquest jaciment barri artesà o industrial–, però aquestes últimes troballes apunten que era una zona residencial, en què els propietaris tenien també els seus tallers. 

Als dos extrems entre els quals han aparegut les cases ja hi havia dues estances excavades –quadrades, austeres i amb entrada directa des del carrer–, que es corresponen amb els tallers, mentre que a la part central fins ara només s’apreciaven alguns murs inconnexos i s’intuïa que podien ser construccions similars a les ja existents. No obstant, la «sorpresa» ha arribat quan s’ha començat a retirar la terra i s’han trobat les restes d’aquestes dues vivendes (n’hi podria haver una tercera que queda fora de la zona d’intervenció). 

Aquestes cases mantenen la majoria de la seva estructura, molt similar en totes dues. Tenen un «gran saló» a la part nord i en una, la més ben conservada, s’aprecia perfectament el paviment de color vermell, amb mangra, d’aquesta estança, que era la principal de l’immoble. 

També es distingeix el pedrís de l’alcova sobre el qual es col·locava el matalàs, així com l’entrada que donaria a un pati central, amb terra de morter. A més, existeixen restes d’un cantirer, al costat del qual hi hauria una altra dependència, que podria ser una crugia o un pòrtic amb columnes, i d’una latrina, bastant destruïda, al costat d’un canal de desaigüe. 

«S’assembla a qualsevol casa d’època mudèjar que puguem veure a Granada. Les que han aparegut aquí no són de les més grans, però tampoc són humils, tenen una bona distribució i una mida acceptable», segons explica Juan Antonio Ramírez, arqueòleg de l’empresa Salmer Cantería y Restauración, adjudicatària dels treballs de recuperació i consolidació del jaciment de l’alcassaba.

Espai viu i planificat

«Aquest urbanisme residencial de producció domèstica i també d’intercanvi de béns ens diu que és un espai viu, urbà i perfectament planificat, perquè compta amb elements de la vida quotidiana», afegeix Monserrat Girón, autora i directora del projecte. «Fins ara s’havia excavat molt poc i les dades que hi havia donaven idea d’una zona industrial, però ara s’ha descobert que era una part de la ciutat a l’interior de l’alcassaba a l’ampliació almohada», exposa.

En aquest sentit, tot i que encara no s’ha excavat prou per concretar-ho amb certesa, els experts apunten que possiblement aquestes construccions es van aixecar en el que va ser un albacar, que estava buit i va ser urbanitzat. El més probable és que ho fes població berber, procedent del nord de l’Àfrica, que va construir la «seva petita ciutat al marge dels habitants de Badajoz que ja estaven aquí (andalusins), ja que no deixava de ser un poble ‘ocupant’, que no es devia sentir còmode convivint amb la resta, per això van instal·lar les seves cases i tallers a l’interior de l’alcassaba», indica Ramírez.

Bona conservació

«El sector de la porta de La Coracha està en molt bon estat de conservació, cosa que permet conèixer i donar-li una interpretació museogràfica», afirma Girón. De fet, l’aparició de part de les tàpies de les cases –que preserven restes de calç del lluït interior–, ha obligat a canviar el projecte inicial, per recuperar aquests elements, amb l’objectiu de dotar les estructures «de certa entitat» i que es percebi l’arquitectura i l’urbanisme.

En aquest sector s’estan ultimant les excavacions, s’eliminarà una alosa per descobrir un aljub, l’existència del qual ja era coneguda, i s’estan portant a terme tasques de restauració i consolidació de les restes trobades amb els materials primitius: morter de calç, aigua i sorra. A més, s’està aixecant un mur de contenció de maçoneria per protegir les estructures originals de les aigües pluvials que discorren pel tram més pròxim a la muralla.

L’altre sector d’excavació que inclou aquest projecte, que cofinancen l’Ajuntament de Badajoz i la Junta amb 132.000 euros, és el situat al costat de la porta de l’Alpendiz, al lateral de la Biblioteca d’Extremadura. En aquests moments, els treballs en aquesta zona s’han aturat a l’espera que la Direcció General de Patrimoni autoritzi o no l’eliminació de determinades estructures, que ja han sigut documentades arqueològicament.  

En aquesta part, a més de deixar a la vista el pati amb terra en espiga del palau de Gómez Solís, del segle XV, les excavacions han tret a la llum un carrer públic, del qual es va apropiar aquest noble i va incorporar a la seva propietat com a crugia, i un gran aljub del segle XVII, situat enmig d’aquesta mateixa via. L’existència d’aquest últim era coneguda, però no hi havia dades de les seves dimensions. Ara s’ha confirmat que té 6 metres de profunditat des de la volta i que està dividit en dues parts. «S’ha buidat i és espectacular per dins», assegura Ramírez. En aquests moments està protegit i ocult a la vista.

Visibles i visitables

La idea, tot i que haurà de ser en intervencions posteriors, és que es recuperi i pugui ser vist pels visitants com un element més d’aquest jaciment, en què conviuen elements del segle IX al XX (des de l’època taifa fins a la moderna). «L’aljub no és una obra d’art, però sí una obra d’enginyeria subterrània que té bastant interès i crida l’atenció des del punt de vista del turisme», defensa l’arqueòleg. 

Aquesta infraestructura probablement es va realitzar quan es va aquarterar l’alcassaba a mitjans del segle XVII i va perdre el seu ús original quan es va aixecar l’hospital militar, en què es va convertir en una fossa sèptica. 

En aquesta part, a expenses de la resolució de Patrimoni, queda pendent l’eliminació d’algunes estructures i la consolidació d’altres elements, així com la instal·lació d’una passarel·la que permeti al visitant endinsar-se en el jaciment, per facilitar la seva visió i comprensió. A això últim contribuirà sobretot la museografia, ja que la idea de la Regidoria de Turisme i Patrimoni Històric, segons el seu responsable, Jaime Mejías, és «museïtzar-ho i posar-ho en valor» amb plafons informatius en faristols. 

Notícies relacionades

Dones grans que es confinen per «no morir» de calor: «Em tanco amb un ventilador, tres ampolles d’aigua... i les telenovel·les turques»

El saqueig arqueològic va camí de rècord a Catalunya: els casos gairebé es tripliquen respecte al 2024

«Aquesta és la línia que vol seguir la regidoria, perquè l’alcassaba és un «pou sense fons», però les troballes són absolutament rellevants per a la ciutat des del punt de vista històric i de la nostra pròpia identitat i, per descomptat, també en l’àmbit turístic», destaca el regidor.

«És complex d’entendre i mostrar. Aquest és el repte. Però és una alcassaba única», afirma Monserrat Girón, que defensa que, tot i que queda pendent encara un treball «molt important» a través de projectes com el que ara es porta a terme, es van «consolidant i condicionant petits sectors perquè, en la cursa de fons que és la recuperació integral de l’alcassaba, poc a poc vagi sent més atractiva i se li doni el valor que ha de tenir, que de vegades només veiem els tècnics i que és difícil traslladar al públic en general», assenyala.