Dones grans que es confinen per «no morir» de calor: «Em tanco amb un ventilador, tres ampolles d’aigua... i les telenovel·les turques»

Mari Àngels Muñoz ha perdut el compte dels anys que viu sola, des que el seu marit va morir prop dels 50. «Però tinc dos fills i tres nets que em venen a veure o em truquen al telèfon», explica. Ara, a l’estiu, no ho fan tant. «És clar, se’n van fora de vacances, però cada dia tinc alguna trucada i s’agraeix molt». L’última vegada que va sortir de casa encara era primavera. «Em van portar a l’hospital en ambulància perquè tenia la cama molt vermella i inflada. Ara, a més, tinc una nafra: pateixo molt mala circulació». També pren pastilles per a la tensió. I, cada dia, els sanitaris de l’ambulatori entren a casa per curar-li la ferida.

Refrescar-se amb colònia

La compra se la porten del mercat, gràcies a la intermediació de la Fundació Roure. Quan cuina, és l’únic moment del dia en què surt de l’habitació: deixa les telenovel·les i encén el ventilador del menjador. Millor quedar-se a casa que baixar els 11 esglaons fins al portal. Els té comptats. «Amb la calor és tot més fotut, però no em queda cap altre remei. Vaig a base de ventilador. És clar que estic atabalada, però s’ha de passar». L’aire condicionat el té espatllat. «Reparar- lo costa molts diners i no m’arriba», diu la dona, que viu d’una pensió que no arriba als mil euros. La dutxa fa anys que tampoc la utilitza. «Jo m’apanyo amb l’aixeta», explica. El seu remei infal·lible: la colònia. «La gent diu que no va bé però a mi em refresca».

La Mari Àngels està molt agraïda a la Fundació Roure, que la visita sovint, la truca i li recorda que begui aigua. També, gràcies a l’entitat, compta amb una dona que cada setmana l’ajuda amb la neteja. «La fundació em va regalar una finestra, l’altra era molt vella i no tancava». Una mesura d’aïllament tèrmic que ara evita que es coli la calor. A les nits, es resigna a suar al mateix llit on passa el dia. «És que l’electricitat em fa molt respecte, a la nit ho desendoll tot». Alfonsa tampoc dorm amb el ventilador, però diu que la calor a la nit no és un problema. «Amb la pastilla per dormir no m’assabento de res», assegura.

Al súper ben d’hora

Notícies relacionades

El saqueig arqueològic va camí de rècord a Catalunya: els casos gairebé es tripliquen respecte al 2024

Retrobament a Eivissa de dos germans migrants

A diferència de Mari Àngels, Alfonsa viu en una casa de pagès amb set habitacions. «Aquí vivim jo, dos gats i, fins fa poc, la meva gosseta Lluna, que ja va morir». El seu marit, el Joan, va morir fa sis anys d’un ictus. Un dels seus fills viu a Bèlgica, un altre a Sant Sadurní, i el tercer és el seu veí. «A mi m’agrada estar sola, la veritat». Amb la calor, s’aixeca a les set del matí, i a les vuit ja està camí del supermercat. «Arribo abans que obrin, agafo el meu baguet, faig la compra per al dia i ja no torno a sortir». Es passa el dia amb les tasques de la casa, des de tallar la gespa fins regar les plantes, rentar, planxar o llegir. «El dia que no em vegi capaç demanaré ajuda», repeteix. Una frase que els seus fills estan farts de sentir.

Alfonsa combat la calor obrint portes i finestrals de casa seva perquè corri l'aire, sempre amb dos ventiladors a prop. També diu que té diverses ampolles d’aigua a la nevera. «És clar que me les bec, si no, ¿què fan allà?». La seva pensió tampoc no és gaire alta, però assegura que no pensa estalviar en electricitat, i menys ara amb aquesta calor. «No surto, gasto el mínim... vull viure i el mínim és encendre el ventilador si no vull que em passi alguna cosa». Mari Àngels, en canvi, no ho tem. «A mi no em preocupa morir-me; el que passa és que, si morís ara, espero que algú em trobi, aquí estirada». Les dues insisteixen que hi ha dones en pitjor situació que elles. «Jo veig les dones grans que venen del mercat, carregades, que pugen les escales amb aquesta calor i pateixo, cal buscar una solució per a elles», demana Mari Àngels.