Crim de Samuel Luiz: quan el conjunt no suma, resta

Vist des de fora, aquest immobilisme col·lectiu pot resultar xocant. No obstant, és més habitual del que pugui semblar. En psicologia social se’l coneix com a «efecte espectador» i és un fenomen àmpliament estudiat des dels anys seixanta, arran del cas de Kitty Genovese, una noia de 28 anys que va ser assaltada i assassinada a punyalades per un home a escassos metres de casa seva, mentre diversos veïns contemplaven l’escena des de la finestra de casa sense dir ni fer-hi res malgrat els crits de la víctima.

El 1968, els investigadors nord-americans John Darley i Bibb Latané, inspirats en el cas de Kitty Genovese, van publicar una investigació que demostrava l’absència d’ajuda en situacions socials i que conclou que quan només hi és present un espectador, les possibilitats que socorri la víctima són del 85%, percentatge que baixa fins al 62% si n’hi ha dos i fins al 31% si hi estan involucrats tres o més individus i la víctima. Però, ¿què explica aquesta passivitat?

«Una de les causes és la difusió de responsabilitat, que significa que quan formem part d’un grup que està presenciant una situació d’emergència, com pot ser una baralla de carrer o una agressió, no fem res perquè esperem que sigui algú altre que ho faci. Ens diem: ‘En som molts, algú ja haurà trucat a la policia’. ‘Si ningú hi fa res, ¿per què ho he de fer jo...?’», explica Leonor Galiana, psicòloga i presidenta de la Secció de Psicologia de la Intervenció Social del Col·legi Oficial de Psicologia de Galícia (COPG).

«Si estem sols, entenem que la víctima depèn exclusivament de nosaltres i per empatia o compassió ens podem veure motivats a intervenir-hi. La clau és suposar o predir erròniament el comportament dels altres», comenta el psicòleg Daniel Novoa, especialista en intel·ligència emocional.

Però abans que la psicologia hi posés nom i cognom, el refranyer popular ja es feia ressò d’aquest fenomen, recorda Galiana, perquè ¿qui no ha sentit alguna vegada allò de «¿qui li posa el cascavell al gat?» o «l’un per l’altre, i tot està per fer»?

Segons Galiana, la ignorància pluralitzada –quan gairebé tots els membres d’un grup rebutgen en el terreny privat una idea però creuen que la resta dels membres l’accepten («si ningú hi ha fet res, és que no passa res, tot i que jo cregui que és una emergència»)–, l’ambigüitat de la situació –no permet identificar de manera clara si és o no una emergència–, i l’aprensió a l’avaluació –por que la resta dels espectadors jutgin si la nostra intervenció és encertada o que amb la nostra acció empitjorem la situació– són altres factors implicats en l’efecte espectador.

«Aquest immobilisme és també protector, és una llei natural de supervivència davant una situació de perill, una acció instintiva i innata. En situacions d’emergència, la persona pot quedar en xoc i quedar paralitzada per la por», afegeix la psicòloga.

Per la seva banda, Novoa apunta a l’empatia, el lideratge i la gestió de l’estrès com a elements que influeixen en la resposta dels observadors davant un cas d’emergència. «L’empatia ens motiva a ajudar, el lideratge i el carisma ens empenyen a fer el pas, i la gestió de l’estrès ens ajuda a no col·lapsar-nos o, fins i tot, racionalment, ser conscients d’aquest efecte i intervenir de manera intel·ligent davant una situació d’emergència», explica.

Des del punt de vista de la sociologia, tanmateix, quan les persones no intervenen en determinades situacions que representen un risc per a altres persones és que no estableixen un vincle amb la realitat que presencien i llavors actuen com a mers espectadors, com si estiguessin veient imatges projectades en una pantalla. Segons José Durán, sociòleg de la Universitat de Vigo (Uvigo), això és més fàcil que passi al medi urbà, on els vincles són més laxos, que en un de rural, on són molt més estrets i les persones es coneixen unes a les altres.

«Som espectadors d’allò amb què no ens sentim compromesos, perquè no compromet la nostra identitat, al no establir cap relació amb les persones implicades en l’escena, ja que no ens hi reconeixem. Per això el perill d’una societat sense vincles, perquè és tremendament manejable per qualsevol, amb el propòsit que sigui», addueix.

Arran de tot això, el sociòleg llança una pregunta: ¿per què determinades situacions poden ser percebudes o no com una emergència? «Per exemple, aquesta última onada de la Covid-19 pot ser presentada com una emergència pels mitjans de comunicació, però les persones que han viscut anteriorment durant la pandèmia situacions d’encara més emergència, la relativitzen en la seva vida quotidiana. Han desenvolupat una consciència social del risc, cosa que no significa que no el percebin, sinó que saben com interpretar-lo», exposa.

Si l’absència d’ajuda en una situació d’emergència pot resultar paradoxal, més ho és saber que en comptes d’auxiliar la víctima, la persona grava el que està passant. La psicòloga Leonor Galiana entén aquesta reacció com una compensació positiva. «Quan passa una cosa així és molt comú que la gent ho gravi. Aquest modus operandi és una reacció natural: la gent contempla, ho grava i fins i tot ho desa i ho comparteix amb altres persones perquè es conegui el fet. És una compensació positiva perquè se sàpiga què ha passat i es prenguin les mesures oportunes. No només es fa per morbo, també té un fi psicològic de mitigar l’efecte espectador», explica l’experta.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

Des del punt de vista de la psicologia, es pot intervenir en l’efecte espectador. «Pot ser que la situació sigui perillosa i actuar pugui comprometre la nostra pròpia vida, però en un cas d’agressió, per exemple, una acció tan instintiva com cridar pot dissuadir els agressors i també fer reaccionar les persones que són al nostre voltant», explica.

Quant a si el fet de no haver auxiliat la víctima pot comportar efectes en l’espectador, el psicòleg Daniel Novoa entén que, com qualsevol altre fet amb una càrrega emocional, els pot tenir. «Si s’adona que la seva intervenció podria haver influït que el desenllaç hagués sigut menys dramàtic, és possible que aparegui la culpa o el remordiment per mirar d’aprendre de la situació i si en un futur passa una cosa similar tenir altres recursos per afrontar-ho», explica el psicòleg, per a qui conèixer el propi efecte també ajuda a actuar davant una situació de perill.