Cau per a llops de guerra

Però rere els nazis, protegits per la dictadura de Franco, van arribar altres criminals de guerra que sí que van emmascarar el seu passat. Aquesta negra història sembla no tenir final. L’últim criminal capturat al litoral valencià ha sigut «El Zarco», Luis Jhon Castro Ramírez. Passejava el seu tètric passat pels carrers de Benissa. El 13 de febrer el president de Colòmbia, Iván Duque, va anunciar l’arrest d’aquest «perillós delinqüent», condemnat a 40 anys de presó per entregar civils colombians perquè fossin assassinats a sang freda. La seva sinistra especialitat, els «falsos positius», consistia a «reclutar» enganyats camperols (els prometia feina) que eren executats i es feien passar per caiguts en combat. Se l’imputa l’assassinat de 14 joves amb aquesta macabra pràctica dels «falsos positius», la mort d’unes altres quatre persones el 2007 i l’entrega d’altres sis a la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), que les va liquidar sense pietat.

A la costa valenciana també s’han amagat criminals de la guerra de Bòsnia i Hercegovina. Veselin Vlahovic, anomenat «Batko» i conegut com el «monstre de Grbavica» (el barri de Sarajevo on va sembrar el terror), va assassinar 31 civils (va metrallar en un cementiri jueu 15 membres d’una mateixa família), va violar almenys 13 dones i va torturar i va robar desenes de bosnians i croats. El van agafar el 1998 a l’atracar a mà armada un cafè de Podgorica. No obstant, el 2001 es va escapar de la presó de Montenegro on complia condemna. I se’l va empassar la terra fins que el 2010 la policia el va detenir a Altea per cometre assalts violents en aquest municipi, a la costa de Tarragona, a Dénia i a la Vila Joiosa. Els agents es van sorprendre al descobrir que sobre aquest delinqüent de pa sucat amb oli pesava una ordre de recerca internacional per crims de guerra i contra la humanitat. Espanya el va extradir i el 2013 un tribunal bosnià el va condemnar a la pena màxima de 45 anys de presó. Un detall: «Batko» va cometre les seves barbàries amb el grup paramilitar Àngels Blancs. Els despietats criminals tenen una estranya fixació pel blanc.

Les Rotes de Dénia ha sigut el paradís perfecte per als comandaments nazis sota la capa de Franco

Al cementiri de Dénia també «reposa» Anton Galler. Els aliats el van detenir després de la Segona Guerra Mundial. Va comandar el batalló que l’agost de 1944, en plena retirada nazi d’Itàlia, va cometre la matança de Stazzema. Va donar l’ordre d’envoltar a la plaça del poble transalpí de Santa Anna 500 veïns i refugiats, la majoria dones i nens, metrallar-los i cremar els seus cossos després de ruixar-los amb gasolina. No se’l va arribar a jutjar per una badada burocràtica. I va tocar el dos. Va fugir a Dénia de la mà d’Odessa, l’organització que ajudava els pròfugs nazis a eludir la justícia internacional. A la capital de la Marina Alta va morir de vell (tenia 80 anys) el 1995.

El nazi que va convertir Dénia en refugi de militars del III Reich va ser Johannes Bernhardt. Va combatre a la Primera Guerra Mundial al front rus i francès i va obtenir la creu de ferro. Va emigrar d’Alemanya a Espanya durant la Gran Depressió, i va fer fortuna amb el tràfic d’armes al bàndol franquista. Va fer de mitjancer davant Hitler perquè la Legió Cóndor del III Reich ajudés Franco a guanyar la Guerra Civil. El dictador li va donar la nacionalitat espanyola i li va regalar quadros de gran valor històric, entre els quals un del Greco.

Aquest negociant sense escrúpols va convertir una sumptuosa vila de Dénia de l’època de l’exportació de la pansa en «la casa dels Alemanys», des d’on dirigia l’empresa Sofindus, que enviava a la França ocupada wolframi, un cobejat i escàs mineral extret de les mines espanyoles i utilitzat per blindar els carros de combat nazis. Bernhardt es va enriquir i va obrir aquesta ruta de fugida de criminals a Dénia abans de buscar el 1952 més fortuna a l’Argentina. Va ser un linx a l’hora de mercadejar amb les misèries de la guerra.

També se sospita que en aquesta ciutat de la Marina Alta es va amagar en diferents períodes, des de 1962, Aribert Heim, el «doctor mort» o «carnisser de Mauthausen», el metge nazi austríac que va sotmetre a atroços experiments (injeccions letals de clorur de magnesi al cor) els presoners. Després de fugir d’Alemanya es va convertir en un fantasma. Mai el van trobar.

Un altre fantasma nazi que es va fer fonedís després de passar per Dénia va ser Martin Borman, assessor de Hitler i secretari personal de Rudolf Hess. Cruel antisemita, va firmar decrets de deportació de jueus als camps d’extermini. Va ser al búnquer de Hitler a Berlín durant les últimes setmanes de la guerra i va ser testimoni del casament del Führer amb Eva Braun.

Però no només criminals de l’esvàstica van optar per refugiar-se a la costa valenciana, a l’altra banda de l’Atlàntic i després de la caiguda de les dictadures llatinoamericanes, militars que van servir de braç executor a l’anomenada Operació Cóndor per acabar amb qualsevol indici de dissidència política a base de tortures, execucions i desaparicions massives, van fixar els seus ulls a Espanya, i més concretament al País Valencià, per començar una nova vida a uns 10.000 quilòmetres de distància de l’escenari dels seus crims.

L’últim a caure és Eduardo Augusto Ferro Bizzozero, un excoronel uruguaià acusat de genocidi durant la dictadura d’Aparicio Méndez a finals dels 70. La Policia Nacional el va arrestar el 27 de gener passat a Peníscola, localitat on portava vivint en un apartament amb vista al mar com un jubilat més de 73 anys.

El seu cas és segurament el que menys s’assembla a la resta a l’haver sigut ell qui a través d’un mitjancer va contactar amb les autoritats del país ‘charrúa’ i va mostrar la seva intenció d’entregar-se per respondre pel segrest i desaparició del militant comunista Óscar Tassino. És una cosa molt poc habitual que un presumpte autor de crims contra la humanitat posi el seu cap amb safata de plata per ser jutjat. Sobre Ferro pesen altres morts com la del dirigent comunista Fernando Miranda o la desaparició d’una estudiant de 19 anys, segrestada amb el seu marit durant el setè mes de gestació.

«Eren terroristes d’esquerres i calia llançar-los al mar», es vantava un altre criminal de guerra, pilot dels anomenats ‘vols de la mort’ durant la dictadura argentina, capturat a l’aeroport de Manises el setembre del 2009. Julio Alberto Poch justificava les seves accions al·legant que «era una guerra» i sense pudor explicava com drogaven i llançaven els dissidents amb vida des de l’avió, al mar o al riu de la Plata. Van ser precisament aquests comentaris als seus companys de l’aerolínia holandesa per a la qual treballava en aquell moment els que van portar un jutjat federal argentí a ordenar la detenció del comandant acusat de delictes de lesa humanitat. El repressor argentí, que tenia un apartament al seu nom a Xeraco, va ser extradit i malgrat els testimonis i les declaracions autoinculpatòries, en què no hi havia cap mostra de penediment, finalment va ser absolt.

Un altre compatriota va ser detingut el mateix any al País Valencià, a la localitat d’Ontinyent, per haver participat en la detenció il·legal, segrest i tortures d’almenys 18 persones durant els anys més corruptes de la policia argentina. El subcomissari Jorge Alberto Soza portava 17 anys amagat a la província, primer a Carcaixent i posteriorment a la capital de la Vall d’Albaida.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Completa aquest trio de ballarins del tango de la mort l’exdirigent de la Triple A Rodolfo Eduardo Almirón, arrestat a Torrent tres anys abans, el desembre del 2006. El cap operatiu de l’organització ultradretana argentina portava una vida tranquil·la amb la seva dona i sortia a passejar el gos cada dia pels carrers d’aquest municipi de l’Horta. Cap dels seus veïns sospitava del terror que va sembrar entre 1974 i 1976 sota el mandat del ministre José López Raga i la presidència de María Estela Martínez, viuda de Perón. Se li atribueixen els assassinats, entre altres, del diputat nacional Rodolfo Ortega Peña, l’excap de la policia de Buenos Aires Julio Tomás Troxler, el professor universitari Silvio Frondizi i el seu gendre. Sobre la seva esquena pesa també l’assassinat a trets d’un sacerdot el 1974. Va morir a Buenos Aires el 2009 abans de ser condemnat.

Són exemples de sanguinaris llops de guerra que van canviar la seva pell per passar desapercebuts a terres valencianes com si fossin una ovella més del ramat. Tot i que per més que ara continuïn dins el seu cau o tinguin guardat l’uniforme ple de pols al fons d’un armari mai deixaran de ser la mostra innegable i infausta de l’«homo homini lupus» (l’home és un llop per a l’home).