ABUSOS SEXUALS A L'ESGLÉSIA

«Marcial Maciel ens convencia del privilegi que era per a nosaltres servir-lo amb el sexe»

Elena Sada, supervivent dels excessos dels Legionaris de Crist, publica 'Ave Negra'

35713 20200928 horizontal

35713 20200928 horizontal

5
Es llegeix en minuts
Natalia Vaquero

Elena Sada, Monterrey (1964), va passar de ser una rara avis a una au negra quan després de 20 anys va escapar, no sense ajuda terapèutica, del Regnum Christi, la branca femenina dels Legionaris de Crist que liderava el pervers, pedòfil i extorsionista pare Marcial Maciel, a qui el Vaticà «va castigar» amb una jubilació pels seus excessos bisexuals amb menors.

Sada, professora i investigadora de la Universitat Estatal de Connecticut a Nova York, es va dedicar durant dues dècades a captar joves per a l’organització i llança ara a les llibreries d’Espanya i a Amazon ‘Ave Negra’ (Madre Editorial) per relatar el rentat de cervell que va patir de l’impostor que va trastornar la seva vida.

–¿Com recorda Marcial Maciel, a qui va conèixer ja durant la seva infància quan va entrar a Regnum Christi (RC) de la mà de la seva devota família?

–Com me’l van presentar els meus pares, com un presumpte sant. A través d’un altre sacerdot, va arribar a casa meva i la primera que va captar va ser la meva mare. Va aconseguir la confiança amb reserves del meu pare i també dels meus altres sis germans, tot i que jo vaig ser l’única que em vaig consagrar. El meu pare va morir, a la meva mare l’he perdonat i els meus germans ja estan fora de l’orde.

–¿Quan es va adonar que Maciel era realment una au negra?

–Quan el Vaticà va fer pública la seva sanció i el van jubilar. Maciel va dir que era una prova de Déu. Després de sortir de l’orde vaig tenir accés als diaris que ens prohibien i va ser quan vaig confirmar totes les meves sospites.

–¿Què va fer vostè quan va començar a prendre consciència del que es feia allà?

–Quan em van caure les benes respecte a Maciel, vaig buscar explicacions i vaig trobar diversos escrits que expliquen la seva patologia. Després em vaig assabentar que havien posat el cardenal De Paolis per reformar el grup, però no hi va fer res. La mare d’una víctima de Milà va gravar De Paolis justificant una extorsió i demanant als membres que mentissin a la policia. Quan l’ara director general va anomenar transgressió de límits a un abús sexual comès contra una nena de 12 anys vaig obrir els ulls.

–¿Com convencia vostè les joves que reclutava per a RC?

–Els presentava l’orde com jo el veia, una obra eficacíssima d’evangelització, amb un fundador sant i total suport del Papa.

–¿Els ha demanat perdó?

–Per descomptat. No he rebut d’elles ni un sol retret.

–Parli’m sisplau del procés de reclutament.

–A tots els membres, incloent-hi els no consagrats, una vegada a la setmana ens ajuntaven i havíem de dir en veu alta si havíem complert la meta de captació que tenia cadascun. Maciel deia ‘paràsits’ als que no aconseguien atraure nous membres.

Mai el vaig veure drogant-se, però ho feia, ja que va tenir dues sobredosis

–¿És que no s’adonava vostè de l’ús de drogues i de les pràctiques de pedofília i extorsió que l’envoltaven?

–No. Vaig entrar de molt jove i era molt ingènua. Recordo que en una ocasió vam anar a caminar per la serra. A l’arribar a un petit hostal ens van informar que Maciel havia de descansar perquè li molestava l’esquena, i quan es va unir de nou al grup estava com anat. Mai el vaig veure drogant-se, però ho feia, ja que va ser hospitalitzat amb sobredosi de morfina en dues ocasions. Una vegada, a Roma als anys 50.

–¿La va convidar en alguna ocasió a participar en les seves orgies?

–A mi no, però sí a altres companys i seminaristes que van callar durant anys perquè hi havia una relació de codependència amb l’abusador. Et feien creure que eres un escollit de Déu.

–¿Com els convencien d’aquesta aberració?

–Maciel, com molts narcisistes abusius, ens explicava el privilegi que era per a nosaltres estar amb ell i servir-lo fins i tot amb el sexe. Mentia els nens i els deia que la Santa Seu li havia donat permís per aprofitar-se de membres de l’orde.

–¿Quines tècniques de manipulació mental feia servir Maciel?

–Separava les persones entre possibles benefactors i la resta, perdedors, paràsits. Es bolcava en els primers. A la família Oriol, d’Espanya, per exemple, la va cultivar al detall. Quatre dels seus membres van ser consagrats en l’orde i els pares van donar la seva casa. Després se’n van anar i mai els han tornat la vivenda.

–¿Com parlava de les dones?

–Era un misogin. Deia que eren histèriques, sensuals i perilloses. A més, era un absolut racista i un enemic dels obesos.

–¿De quina manera mostrava la seva xenofòbia?

–Ens deia que, per acceptar algú de pell fosca o un gras havia de valer molt o tenir una fortuna.

És summament difícil deslliurar-te d’un rentat de cervell com el que vaig patir

–¿Com va evolucionar el seu pensament a mesura que descobria el frau dels Legionaris de Crist?

–És summament difícil deslliurar-te d’un rentat de cervell. Em va portar deu anys poder pensar amb llibertat.

–¿És el seu llibre la reacció contra aquell malson?

–El llibre comença amb aquesta escena en què m’aixeco del llit fins i tot de nit i decideixo marxar. Va ser un moment de llum i fortalesa en què opto per la vida. Sentia que moria lentament.

–¿Ho va arribar a comentar amb els seus companys?

–No quan era allà dins. No podíem. Si ho parlava amb algú, ells obrien un procés d’intimidació per acusar-te d’infidel i deslleial.

–¿Creu vostè que van arribar al Vaticà prou proves que no van ser ateses dels excessos dels Legionaris de Crist?

–Sí. Van tenir moltes proves, incloent-hi les que va rebre Ratzinger, però van ser arxivades o van desaparèixer. El cardenal Sodano va aturar diverses investigacions. Al morir Joan Pau II i ser elegit Benet, aquest va obrir la investigació i al cap d’un any va ordenar el suposat càstig. L’Església dona prioritat a salvaguardar la reputació de la Legió.

Notícies relacionades

– Després d’una experiència tan traumàtica com la que relata al llibre, ¿tem que li quedin seqüeles per a tota la vida?

–Queden seqüeles per a tota la vida, però no necessàriament et dominen. Aprens a conviure-hi, com qui aprèn a viure amb una cicatriu, el record d’una ferida que ha guarit.