21 d’oct 2020

Anar al contingut

Vallecas (Madrid)

Confinats a l'Hotel Covid

Un centenar de contagis en un alberg de refugiats de la Creu Roja obliga a confinar tots els seus hostes durant més d'un mes d'angoixa i tensions

Juan José Fernández

Confinats a l'Hotel Covid

DAVID CASTRO

El matí en què una ambulància del Summa es va presentar a les portes de l’Hostal Welcome de Madrid per examinar un hoste malalt, començava per a tot l’hostalatge un període de tensa reclusió.

Encara no ho sabia tothom a l’hostal, però un dels seus inquilins, un jove veneçolà, havia passat una nit de febrada tan preocupant que un company de quarto va decidir trucar al 112. I sí: efectivament, era el que una porció d’hostes amb accent llatinoamericà anomena «el coví».

Diuen els testimonis consultats que va ser l’11 d’agost. El coronavirus havia entrat al Welcome. Aquella tarda tot l’edifici va quedar confinat, i durant la setmana es van manifestar set casos, i després més de vint, i al cap de poc mig centenar.

Periòdicament trucava o es personava un metge de l’Àrea Bàsica de Salut de l’Eixample de Vallecas, el barri on hi ha l’hostal. Ningú va necessitar hospitalització, però, passats 15 dies, l’autoritat sanitària va decidir confinar una altra quinzena, ja que el nombre de contagis no baixava. I així han estat fins aquest dissabte els habitants d’aquest Hotel Covid, assetjats pel virus, el tedi i la tensió.

Refugi tancat

De tant en tant un home sense camisa treu el nas per una finestra, fumant indolentment, sense cap altra cosa per mirar que el pas dels camions per una rotonda pròxima. Des de dissabte ja pot sortir de l’edifici, però en un desconfinament gradual: la reobertura total, amb la possibilitat d’inscriure nous hostes, no es completarà fins aquest dilluns.

L’Hostal Welcome no va néixer com a centre de refugiats, sinó com a allotjament barat per als operaris i viatjants del Polígon Empresarial Vila de Vallecas. Encara, de fet, s’anuncia a 16,90 euros la nit. Només que ja no acull aquesta clientela, perquè el va llogar la Creu Roja per allotjar persones que han arribat a Espanya demanant asil.

L’allotjament té 300 llits, molts d’agrupats de tres en tres en quartos familiars. És ple. L’edifici s’aixeca gairebé paret per paret amb un d’aquests negocis de trasters amb què els veïns de tants petits pisos obrers del districte miren de solucionar el seu etern problema d’espai. Això a l’esquerra. A la dreta, un solar. I davant, un altre hotel, aquest sí per a treballadors del polígon o del gegant Mercamadrid.

Una refugiada mira per una finestra de l’Hostal Welcome. / DAVID CASTRO

La Creu Roja admet que la Covid-19 ha castigat durament l’alberg, però no informa del nombre exacte de casos. A falta d’una xifra oficial, els residents en donen dues: 89 positius, segons una de les versions, i 102 segons una altra. La dada és dubtosa no només pel silenci de Creu Roja: els refugiats es queixen que no els han donat còpia dels resultats de les proves PCR. I, aïllats a les seves habitacions, sense poder-se ajuntar, era difícil que ells mateixos fessin un recompte.

«El confinament és a punt d’acabar-se», diu la Inás, una treballadora social de la Cruz Roja destinada allà amb l’Alina, la seva companya. Les dues joves, les dues serioses, cuidant molt el seu to professional, parlen castellà, anglès i francès. I la Inás, àrab, que és filla d’egipcis; i l’Alina, romanès. A l’hostal hi ha gent de Goa, el Iemen, Síria, Colòmbia, Veneçuela, Algèria...

Ni l’Alina ni la Inás xerren més del compte sense autorització. «Segurament aquest cap de setmana s’acabi el confinament», anunciaven aquest dijous. «Això ho diuen una setmana, i una altra setmana, però mai s’acaba», intervenia després, sortit a una barana de l’entrada, l’Ibrahim, un algerià que havia sortit a estirar les cames.

Crispació

Però aquesta vegada l’anunci s’ha complert. Passejar pel ‘hall’ és un luxe i els inquilins hi van accedint amb comptagotes. Un home d’aspecte cansat baixa a la bugaderia que l’edifici té a la recepció. Porta la roba, com li han indicat, dins una bossa de plàstic nuada.

És mitja tarda. Al ‘hall’, l’home s’ha creuat sense immutar-se amb una dona vestida amb l’epi blanc, guants, mitges i ulleres de plàstic, disposada per a una de les tres desinfeccions del dia a les zones comunes.

I això que aquestes zones comunes no han tingut ús. En els pitjors dies de la tancada, el més pesat ha sigut, precisament, que no s’ha pogut utilitzar el menjador, ni pel pati interior s’han pogut distreure els nens refugiats. Tothom a la seva habitació, amb el mòbil com a millor finestra al món exterior.

Una treballadora de la neteja es disposa a desinfectar el ‘hall’ de l’Hostal Welcome, on el coronavirus s’ha acarnissat amb els hostes. / DAVID CASTRO

Ara la norma es distén a poc a poc. Els hostes ja poden anar al menjador, però en lots: o per blocs familiars o per les mateixes PCR. I, sense passar-se, es pot sortir a la porta a fumar.

Però a finals d’agost, quan més positius hi havia a l’hostal, la tensió va créixer intramurs entre sans i asimptomàtics mentre fora, a l’Eixample de Vallecas, la gent anava i venia fent la seva aliens al que passava dins l’edifici.

«Ens deixaven el menjar a la porta. De vegades havies de sortir a buscar-lo a la cantonada del passadís –explica J.G., llatinoamericà. De vegades, per dinar peix i amanida, i per sopar amanida i peix. I sense saber què estava passant. Els meus dos companys també van es van posar malalts. No ens contestaven les preguntes, només que no sortíssim de l’habitació».

La Inás i l’Alina discrepen: «Fem el que podem amb els recursos que tenim. L’ambient és tranquil. I els mantenim informats, no infantilitzem els refugiats».

«Tot ha anat bé, al final la gent ho entén», diu la Inás, potser perquè un psicòleg ha anat a totes amb gent que ja venia desgastada d’un altre confinament llarg al març i l’abril: «En una situació així cal parlar molt, i escoltar molt», explica l’Alina.

Reconfinats

Dijous, al capvespre, dos mulatos havien sortit i s’allunyaven per la vorera, entre els cotxes aparcats, però la seva fuga no va durar gaire: La Inás els va veure, i els va seguir per reclamar-los, uns passos després:

- ¿Eeeeh, on aneu?

- A fumar aquí –diu un d’ells, parant-se–.

- Va, vinga, ja sabeu que no podeu sortir...

Aquest dilluns acaben tots el seu confinament, però sortiran a un carrer també restringit. El Welcome és al costat de la Villa i el Puente de Vallecas, dos sectors de Madrid que acaben de ser «perimetrados», en el llenguatge eufemístic de la Comunitat de Madrid. O sigui, semitancats.

No es veien tantes càmeres de televisió creuant Vallecas des que ETA va atemptar sota el pont contra una furgoneta de l’Armada i un veí, en xoc, caminava entre runa i cossos escampats, cridant: «¡Fills de puta, fills de puta!».

Els matinals de la televisió fan turisme mediàtic pel barri d’Europa que més càrrega viral concentra, mentre les hores passen lentes a El Rey del Pollo, el restaurant de l’hostal. Una tele propaga pel local buit el relat d’una madrilenya que s’ha tornat a infectar cinc mesos després de la seva primera caiguda en la Covid-19. «Estem bé», aposta la cambrera.

Vallecas, la conurbació que visita la TV a la recerca de la classe obrera, és la suma de 200.000 habitants que, quan es desmobilitzen, fan perdre l’alcaldia a l’esquerra, de la mateixa manera que el barri de Salamanca, molt mobilitzat, sosté la dreta.

A l’Hotel Covid no saben res de política local. Saben més aviat de l’angoixa que han passat durant la tancada. «Estem molt cansats», comenta l’Igán, un indi de Goa, que acompanya l’Ibrahim a la barana. I pregunta des de darrere la seva espellifada mascareta negra: «¿Vostè sap on hi ha feina?»